Igual com va passar amb el tema del finançament, els partits polítics s’escarrassen en afirmar la necessitat d’una resposta unitària davant d’una sentència negativa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però no fan res per a propiciar-la. Estan jugant a veure-les venir, amb aquella estupidesa de no posar benes abans no hi hagi ferides, quan és evident que de ferida n’hi haurà, només falta saber-ne l’abast, i que, en tot cas, val més tenir la farmaciola a punt. O pitjor encara, tothom especula a qui podrà carregar les responsabilitats i com en podrà treure un rendiment electoral. Lamentable.
No es tracta només de ser conscients que una resposta unitària seria la millor arma per a fer front a una sentència adversa del Tribunal Constitucional, que d’això ja en són conscients, sinó que la força d’aquesta unitat i la determinació de no acceptar que es revoqui la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya seria ja la millor forma de prevenir-la. Justament de la manca d’unitat es valdran els nacionalistes espanyols, a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional, per acabar de ribotejar l’Estatut. No fa gaire dies, Joan Puigcercós s’arriscava a dir que el Govern català hauria de pressionar el Tribunal Constitucional per evitar una sentencia excessivament negativa. Una bajanada com una catedral: primera, perquè dir això no és políticament correcte, i lògicament ho han de negar tant el Govern català com el mateix Tribunal, a no ser que acceptin ells mateixos la corrupció del sistema; segona, perquè pretendre jugar a pressionar el Tribunal Constitucional perquè ens sigui favorable equival a entrar en el seu joc i a donar per bona la sentència, ja que no s’entendria que l’acceptéssim o no en funció d’haver estat capaços d’influir-hi suficientment; i tercera, perquè si algú és capaç d’influir en els membres del Tribunal són els partits polítics que els han nomenat, el PP i el PSOE.
El més coherent, des d’una òptica sobiranista, és la no acceptació a priori de cap sentència que vulgui validar o invalidar, tant se val, la voluntat democràtica dels catalans. Ara bé, com a mínim, un sentit de la responsabilitat dels qui afirmen defensar els interessos de Catalunya i la seva identitat hauria d’haver previst una unitat d’acció i no esperar a improvisar-la a darrera hora. I el cert és que ningú ha fet res, excepte especular quin rendiment se’n podrà treure i en tot cas evitar que es mobilitzi la societat civil. La qual, tot s’ha de dir, no sembla que estigui tampoc a l’alçada de les circumstàncies. El més probable, si ningú redreça la situació, és que a darrera hora tothom improvitzi quatre declaracions, que a Madrid els sona a allò de “perro que ladra, no muerde”, i la majoria encara en forma de picabaralla interna. Amb l’agreujant que es deixi el camp obert perquè qualsevol grupuscle, amb la millor voluntat del món, prengui la iniciativa aïlladament amb propostes d’escassa ressonàcia i nul·la incidència en la política real. És en aquests moments quan es troba a faltar grups i persones que assumeixin un veritable lideratge de país.
No es tracta només de ser conscients que una resposta unitària seria la millor arma per a fer front a una sentència adversa del Tribunal Constitucional, que d’això ja en són conscients, sinó que la força d’aquesta unitat i la determinació de no acceptar que es revoqui la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya seria ja la millor forma de prevenir-la. Justament de la manca d’unitat es valdran els nacionalistes espanyols, a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional, per acabar de ribotejar l’Estatut. No fa gaire dies, Joan Puigcercós s’arriscava a dir que el Govern català hauria de pressionar el Tribunal Constitucional per evitar una sentencia excessivament negativa. Una bajanada com una catedral: primera, perquè dir això no és políticament correcte, i lògicament ho han de negar tant el Govern català com el mateix Tribunal, a no ser que acceptin ells mateixos la corrupció del sistema; segona, perquè pretendre jugar a pressionar el Tribunal Constitucional perquè ens sigui favorable equival a entrar en el seu joc i a donar per bona la sentència, ja que no s’entendria que l’acceptéssim o no en funció d’haver estat capaços d’influir-hi suficientment; i tercera, perquè si algú és capaç d’influir en els membres del Tribunal són els partits polítics que els han nomenat, el PP i el PSOE.
El més coherent, des d’una òptica sobiranista, és la no acceptació a priori de cap sentència que vulgui validar o invalidar, tant se val, la voluntat democràtica dels catalans. Ara bé, com a mínim, un sentit de la responsabilitat dels qui afirmen defensar els interessos de Catalunya i la seva identitat hauria d’haver previst una unitat d’acció i no esperar a improvisar-la a darrera hora. I el cert és que ningú ha fet res, excepte especular quin rendiment se’n podrà treure i en tot cas evitar que es mobilitzi la societat civil. La qual, tot s’ha de dir, no sembla que estigui tampoc a l’alçada de les circumstàncies. El més probable, si ningú redreça la situació, és que a darrera hora tothom improvitzi quatre declaracions, que a Madrid els sona a allò de “perro que ladra, no muerde”, i la majoria encara en forma de picabaralla interna. Amb l’agreujant que es deixi el camp obert perquè qualsevol grupuscle, amb la millor voluntat del món, prengui la iniciativa aïlladament amb propostes d’escassa ressonàcia i nul·la incidència en la política real. És en aquests moments quan es troba a faltar grups i persones que assumeixin un veritable lideratge de país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada