L’aposta de Portabella, candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, és realment complicada. Ell, molt més que la majoria dels candidats municipals d’arreu del país, ho tindrà difícil per aturar la sotragada que va patir el partit el mes de novembre. Els resultats electorals de la ciutat de Barcelona es llegeixen en clau de país. Potser per això Portabella ha estat un gran valedor dels pactes amb Reagrupament i amb Laporta, tot i saber que això implica quedar-se per a ERC només amb dos regidors; deu pensar que si es presenta en solitari probablement tampoc en trauria gaire més.
A part d’aquesta voluntat d’aparentar que es crea quelcom de nou, el tercer espai que diu ell, hi ha també l’interès amb trencar amb qualsevol imatge que el vinculi amb el tripartit. Ell fa gala, i amb raó, que aquests darrers anys va saber estar a l’oposició, encara que fos una oposició farcida de complicitats, quan podia haver-se mantingut en l’equip de Govern Municipal. L’estratègia del tripartit, però sobretot de com es va gestionar el tripartit, és el que va portar al desastre electoral, i el que va motivar les tensions internes al si d’Esquerra, amb Carretero com un dels caps visibles de la disidència. Igualment, Laporta, en nom de Solidaritat, havia acusat repetides vegades la deriva poc independentista dels republicans. Per tant, la proposta electoral d’ERC, amb Reagrupament i Laporta (parlar de Democràcia Catalana com a partit em sembla excessiu) podia donar aquesta imatge de renovació del partit i de canvi de rumb. Però, heus aquí que Portabella ens acaba d’anunciar que no descarta cap pacte amb el vencedor dels comicis del 22 de maig: tant pot pactar amb Trias com amb Hereu. I a ningú se li escapa en quines aritmètiques postelectorals seria possible un pacte amb Hereu. I quin seria, aleshores, el paperot de Laporta i Reagrupament en aquesta situació.
El pitjor de tot, però, no seria la reedició del tripartit, que es molt difícil que es pugui produir sobretot si l’electorat se l’ensuma, sinó les excuses que s’hi donen. Segons Portabella, el pacte seria possible “si s’accepten les condicions de canvi de model de ciutat i lluita preferent contra la crisi”. Què carai vol dir, ell i tants altres candidats municipals, amb això del model de ciutat? és una frase feta buida de contingut, literatura barata, un tòpic comú en totes les candidatures i que no vol dir absolutament res. I ja no diguem el tema preferent de lluitar contra la crisi; aquesta proposta tan original li acceptaria des del PP a ICV, passant per Ciutadans i Solidaritat. Si aquestes són les seves condicions per a pactar, el ciutadà ja pot començar a pensar que l’única possibilitat que no es reediti el tripartit en l’àmbit municipal és fent que l’aritmètica del resultat ho impedeixi; possibilitat molt elevada, per cert.
A part d’aquesta voluntat d’aparentar que es crea quelcom de nou, el tercer espai que diu ell, hi ha també l’interès amb trencar amb qualsevol imatge que el vinculi amb el tripartit. Ell fa gala, i amb raó, que aquests darrers anys va saber estar a l’oposició, encara que fos una oposició farcida de complicitats, quan podia haver-se mantingut en l’equip de Govern Municipal. L’estratègia del tripartit, però sobretot de com es va gestionar el tripartit, és el que va portar al desastre electoral, i el que va motivar les tensions internes al si d’Esquerra, amb Carretero com un dels caps visibles de la disidència. Igualment, Laporta, en nom de Solidaritat, havia acusat repetides vegades la deriva poc independentista dels republicans. Per tant, la proposta electoral d’ERC, amb Reagrupament i Laporta (parlar de Democràcia Catalana com a partit em sembla excessiu) podia donar aquesta imatge de renovació del partit i de canvi de rumb. Però, heus aquí que Portabella ens acaba d’anunciar que no descarta cap pacte amb el vencedor dels comicis del 22 de maig: tant pot pactar amb Trias com amb Hereu. I a ningú se li escapa en quines aritmètiques postelectorals seria possible un pacte amb Hereu. I quin seria, aleshores, el paperot de Laporta i Reagrupament en aquesta situació.
El pitjor de tot, però, no seria la reedició del tripartit, que es molt difícil que es pugui produir sobretot si l’electorat se l’ensuma, sinó les excuses que s’hi donen. Segons Portabella, el pacte seria possible “si s’accepten les condicions de canvi de model de ciutat i lluita preferent contra la crisi”. Què carai vol dir, ell i tants altres candidats municipals, amb això del model de ciutat? és una frase feta buida de contingut, literatura barata, un tòpic comú en totes les candidatures i que no vol dir absolutament res. I ja no diguem el tema preferent de lluitar contra la crisi; aquesta proposta tan original li acceptaria des del PP a ICV, passant per Ciutadans i Solidaritat. Si aquestes són les seves condicions per a pactar, el ciutadà ja pot començar a pensar que l’única possibilitat que no es reediti el tripartit en l’àmbit municipal és fent que l’aritmètica del resultat ho impedeixi; possibilitat molt elevada, per cert.