Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.
D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.
Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.
D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.
Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet 5 a 4, a favor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.