La Mònica Terribas, Directora de Televisió de Catalunya, ha comparegut al Parlament davant la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i hi ha fet unes declaracions sorprenents i contradictòries, o si més no curioses. La qüestió va sorgir arrel de la pregunta d’un diputat de CiU que volia saber quin havia estat el cost econòmic de cobrir la notícia del nomenament de Joan Puigcercós al Santuari de Núria, amb ascensió al Puigmal inclosa. I la resposta va ser que “els partits polítics ens suposen una despesa molt gran i, a vegades, no donen cap notícia”.
Naturalment que trobo d’una absurditat descomunal pretendre buscar les pessigolles sobre el cost de cobrir una informació al Santuari de Núria o al cim del Puigmal, amb totes les dificultats tècniques que això representa. El més barat, i potser per això el més habitual en els nostres mitjans de comunicació, és limitar-se a transcriure els comunicats de premsa, a reproduir declaracions de polítics encara que no responguin a cap fet noticiable, sinó al simple afany d’ocupar quotes de pantalla. Perquè el problema dels mitjans de comunicació no és que facin un esforç suplementari per a cobrir la notícia allà on es trobi, ja sigui al cim del Puigmal, al Japó, a la selva colombiana o a la plaça de Sant Jaume. Justament al contrari, el que es pot retreure a mitjans prou poderosos com la Televisió pública catalana és l’oblit sistemàtic de fets que haurien de ser noticiables per la seva gravetat, però que no es cobreixen perquè queden massa lluny, com el conflicte permanent dels pobles indígenes de la selva amazònica (ja ningú recorda les matances de mesos enrere, al Perú?), els interessos europeus i asiàtics a l’Àfrica on s’instiguen guerres i repressions brutals (ja ningú recorda el drama del Sudan?), i tants altres temes que ens ajudarien a tenir una visió global de la realitat del planeta, i que avui no tenim de cap de les maneres.
El desconcertant, però, és que la Mònica Terribas admeti que els partits polítics li suposen una enorme despesa des del punt de vista informatiu, però que al capdavall, sovint no donen cap notícia. Doncs, això, ja no és responsabilitat dels partits, sinó dels mitjans de comunicació. Ningú està obligat a donar notícies, de manera que són els mitjans i en aquest cas Televisió de Catalunya qui malgasta esforços en cobrir activitats dels polítics que no tenen cap interès informatiu. Són els mitjans que, per comoditat i per manca de professionalitat, s’obliden de la realitat objectiva de casa nostra i d’arreu del món, que podria ser notíciable, per dedicar-se a seguir de forma abusiva, reiterativa i sense cap interès especial l’activitat d’uns polítics obsessionats en esdevenir notícia permanent.
Naturalment que trobo d’una absurditat descomunal pretendre buscar les pessigolles sobre el cost de cobrir una informació al Santuari de Núria o al cim del Puigmal, amb totes les dificultats tècniques que això representa. El més barat, i potser per això el més habitual en els nostres mitjans de comunicació, és limitar-se a transcriure els comunicats de premsa, a reproduir declaracions de polítics encara que no responguin a cap fet noticiable, sinó al simple afany d’ocupar quotes de pantalla. Perquè el problema dels mitjans de comunicació no és que facin un esforç suplementari per a cobrir la notícia allà on es trobi, ja sigui al cim del Puigmal, al Japó, a la selva colombiana o a la plaça de Sant Jaume. Justament al contrari, el que es pot retreure a mitjans prou poderosos com la Televisió pública catalana és l’oblit sistemàtic de fets que haurien de ser noticiables per la seva gravetat, però que no es cobreixen perquè queden massa lluny, com el conflicte permanent dels pobles indígenes de la selva amazònica (ja ningú recorda les matances de mesos enrere, al Perú?), els interessos europeus i asiàtics a l’Àfrica on s’instiguen guerres i repressions brutals (ja ningú recorda el drama del Sudan?), i tants altres temes que ens ajudarien a tenir una visió global de la realitat del planeta, i que avui no tenim de cap de les maneres.
El desconcertant, però, és que la Mònica Terribas admeti que els partits polítics li suposen una enorme despesa des del punt de vista informatiu, però que al capdavall, sovint no donen cap notícia. Doncs, això, ja no és responsabilitat dels partits, sinó dels mitjans de comunicació. Ningú està obligat a donar notícies, de manera que són els mitjans i en aquest cas Televisió de Catalunya qui malgasta esforços en cobrir activitats dels polítics que no tenen cap interès informatiu. Són els mitjans que, per comoditat i per manca de professionalitat, s’obliden de la realitat objectiva de casa nostra i d’arreu del món, que podria ser notíciable, per dedicar-se a seguir de forma abusiva, reiterativa i sense cap interès especial l’activitat d’uns polítics obsessionats en esdevenir notícia permanent.