Pàgines

dimarts, 19 de febrer del 2008

El reconeixement de Kosovo

Les reaccions a la proclamació de la seva independència per part del Kosovo han estat, al meu entendre, molt més suaus del que es podia esperar (creuem els dits, i esperem que la tendència sigui encara a suavitzar-se més). Dels serbis no es podia esperar altra cosa que la seva protesta més radical i enèrgica, així com dels seus tradicionals aliats amb els russos al capdavant, i altres estats menors que no compten excessivament en l’escenari internacional, com ara Xipre, Romania o Espanya.

El que necessitaven els kosovars era el suport de la Unió europea, especialment de França i d’Alemanya, i el dels Estats Units. Aconseguit això, la resta és deixar passar el temps.

Val a dir en honor del govern serbi que, malgrat les lògiques rabietes i els intents desesperats per a evitar l’inevitable, una de les primeres coses que han deixat clares és que utilitzaran tots els recursos que estiguin al seu abast excepte la violència. Amb aquesta premissa, tanmateix l’única democràticament acceptable, hi pot haver tensions, boicots econòmics o provocacions, però si el govern de Prístina sap ser generós amb la minoria sèrbia de Kosovo i deixar sempre la mà estesa per al diàleg té totes les de guanyar. Perquè un cop consolidat el nou estat europeu, el no reconeixement per part de Sèrbia anirà només en perjudici dels serbis de Kosovo.

Semblantment, la setmana passada, quan es veia imminent la proclamació de la independència, el Govern rus va deixar entreveure que hi mostraria el seu desacord en solidaritat amb el seu tradicional aliat, però que no hi posaria més obstacles. Es va limitar a alertar del perill que podia representar, com a precedent, per a altres estats europeus en una clara referència a Espanya. Els espanyols poden seguir les passes del Putin amb el seu picar de peus, però els catalans també coincidim en la seva anàlisi que aquest és un precedent més (ja n’hi ha hagut molts altres recentment) i un exemple a imitar.

Més patètica pot ser la posició d’Espanya. A tot estirar pot aconseguir que la Unió europea tingui un paper molt més discret, deixant que a partir d’ara sigui cada Estat qui prengui la decisió de reconèixer Kosovo. No oblidem que la Unió europea ha estat decisiva en aquest procés de secessió, de la mà de Javier Solana precisament. Passades les eleccions del 9 de març, el govern espanyol haurà de buscar qualsevol excusa per acabar reconeixent la realitat del nou Estat.

Com diuen els espanyols “cuando veas las barbas del vecino afeitar, pon las tuyas a remojar”.