Pàgines

dissabte, 15 de novembre del 2008

Refundació del capitalisme? Ni pensar-hi

Els mitjans de comunicació, enduts per la seva habitual petulància de creure’s cronistes de la història, han volgut remarcar unes hipotètiques divergències entre Bush i els seus aliats europeus en la cimera d’avui. És possible que algú hagi utilitzat l’expressió “refundar el capitalisme” com a forma de manifestar la necessitat d’actuar d’alguna manera enfront de la crisi, però no crec que tingui massa credibilitat agafada al peu de la lletra, i menys venint de gent com Nicolas Sarkozy o Angela Merkel. Els líders europeus probablement també s’han deixat portar per un afany de protagonisme històric, del qual no n’ha volgut quedar al marge el Zapatero. Però siguem seriosos: de refundar el capitalisme, res de res.

En aquest sentit, té raó el President dels Estats Units quan afirma que si el capitalisme ha funcionat bé durant tants anys, no cal refer-lo de nou, sinó simplement establir els mecanismes per evitar que es repeteixin situacions com les que estem vivint ara. I en això sí que hi coincideixen tots els líders europeus, els del G-20 i els del G-vint-i-tants que es troben avui a Washington. Sense massa diferències entre els sectors conservadors i els anomenats progressistes, socialdemòcrates o socialistes, fins ara tothom veia amb complaença el funcionament d’aquest sistema capitalista. El sistema que permet que es vagin incrementant les desigualtats entre el nord i el sud; el sistema que permet a les multinacionals la concentració de grans fortunes i d’un poder immens, per damunt dels Estats; el que dóna per bo en nom del lliure mercat que s’especuli amb els béns de primera necessitat, com l’habitatge o els aliments; el que instiga conflictes al tercer món (Irak, Sudan, Ruanda, Congo...) per apropiar-se dels seus recursos naturals, o que recolza sistemes autoritaris; el que es mira impassible el creixement de la fam als països del tercer món, i que com a principal mesura correctora reforça les fronteres per tal que no tinguin la temptació de fugir de la misèria; el que, en nom de la productivitat i del creixement, juga amb els treballadors, els d’aquí i els que quan a ells els convé fan venir de fora, localitzant i deslocalitzant els centres de producció únicament en benefici de les empreses; el que prioritza aquesta mateixa productivitat i rendibilitat a la preservació del medi; el que permet mantenir uns determinats nuclis privilegiats al planeta, el que converteix els països pobres en abocadors, el que sosté dictadures o països sense llibertats democràtiques per a fer-hi els negocis més impresentables, el que es reserva els seus paradisos fiscals...

La crisi actual, fruit en bona mesura de la desmesurada voracitat especulativa que propicia el propi sistema, ha mobilitzat els líders mundials no pas per l’increment de les desigualtats, ni per l’encariment dels productes alimentaris al tercer món, ni per les dificultats que passen moltes famílies per a fer front a les hipoteques..., sinó simplement perquè ha ferit la pròpia bèstia que l’ha engendrat. L’únic que no es pot permetre és que caiguin els grans bancs o les grans corporacions. Cal reforçar el sistema per a garantir que es puguin continuar fent grans fortunes a costa de la misèria dels altres, però regulant-ho de manera que aquesta especulació i espoliació sigui sostenible.

Semblantment a la dictadura franquista que va establir un sistema sanitari suficient com a mínim per a retornar els treballadors malalts a la feina, ara també cal fer reformes al capitalisme no pas per refundar-lo sinó simplement per garantir que es pugui mantenir l’actual sistema de desigualtats, sense que els efectes negatius del sistema perjudiquin els qui el creen.