Pàgines

dijous, 11 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: polarització creixent

Al llarg d’aquests sis anys del meu Bloc de Notes es pot constatar l’evolució del mapa polític català, amb una clara tendència cap a la polarització. S’ha passat des d’una amalgama difusa, majoritària, que reclamava una suposada centralitat a la imperiosa necessitat de definir-se cap a un o altre bàndol. Els canvis de Govern no representaven, de fet, grans canvis en les polítiques a seguir. Ni el tripartit no va representar cap pas enrere des del punt de vista nacional, ni la presència d’Esquerra al Govern va representar cap pas endavant. L’ara no toca es mantenia inalterable.

La majoria dels partits, i en representació d’una amplíssima majoria de la societat, es movien en el terreny de l’ambigüitat: tant CiU com el PSC o IC es mantenien dins del marc d’un catalanisme que aspirava a una millora de l’autogovern, però sense superar la legalitat vigent que ens impedia avançar. I quedava per les bandes, la radicalitat espanyola d’un PPC i l’independentisme d’ERC que tampoc precisava el camí per arribar-hi. I fins i tot els extrems podien coquetejar amb aquesta centralitat difusa: els populars catalans posant-se al costat de CiU amb tímides discrepàncies pel que fa a la llengua, i els republicans participant d’un Govern tripartit liderat pels socialistes. Les diferents sotragades, el fallit intent de reformar l’Estatut, la sentència del Constitucional i finalment la resposta de la societat civil han anat aclarint la situació. L’anomenada centralitat s’ha esberlat, amb una majoria que s’ha decantat cap al sobiranisme, cosa que també ha reforçat el nacionalisme espanyol més radical representat per C’s, i ha deixat al descobert els qui pretenien navegar entre dues aigües, bàsicament els socialistes, una part d’Unió i fins i tot determinats sectors dels populars. Els socialistes han vist com l’esquerda s’obria literalment als seus peus: alguns s’han passat obertament al sobiranisme i altres eixarrancats amb un peu a cada banda corren el risc de desaparèixer; a Unió és Duran el qui no gosa alinear-se obertament al sobiranisme i manté una actitud que pot ser fatal per al seu partit, una part important del qual ja és obertament al costat del procés endegat; i també hi ha hagut desercions entre els populars, com la de la Montserrat Nebreda.


Des del sobiranisme, tret d’alguns sectors radicals i d’escassa incidència, es manté la lluita per aconseguir que els qui encara naveguen entre dues aigües facin el gir cap a la defensa del país. I això és afavorit per l’actitud de l’espanyolisme més radical del PP i del PSOE, units i decidits a negar qualsevol via intermèdia. Els Navarro i els Duran, que prediquen el diàleg entre els dos pols i somnien encara amb una mena d’encaix civilitzat dins d’Espanya, són constantment menyspreats i ridiculitzats pels dos grans partits espanyols que no ofereixen cap altra opció que la claudicació i la negació de Catalunya com a país.