Pàgines

diumenge, 1 de març de 2009

Esport i política, pendents d’un NO

Molt més ressò han tingut les declaracions del jugador del Barça, Thierry Henry, als mitjans de comunicació espanyols que als catalans. Cadascú ho pot interpretar com vulgui, però una afirmació com “Catalunya no és Espanya” no és altra cosa que la constatació d’haver-se adonat del lloc on havia anat a parar. I, està clar que, des de l’òptica independentista, ens pot fer gràcia pensar que tenim un aliat més; però probablement la frase no anava gaire més enllà, que ja és molt, d’un elemental reconeixement de l’existència d’una realitat diferenciada d’Espanya.

És curiós observar la reacció del nacionalisme espanyol més tronat. Els abrandaments a favor de l’espanyolitat de Catalunya i del Club, amb pujades de to insultants o com a mínim de menyspreu han estat la tònica general. Són els mateixos mitjans que cada dia barregen l’esport i la política, confonent la defensa esportiva d’uns clubs i d’unes federacions amb la defensa d’un honor patri, els qui ara s’escandalitzen que un jugador pugui dir que “Catalunya no és Espanya”. Quan una Federació esportiva catalana mira de ser reconeguda per una Federació internacional, la política d’Estat intervé immediatament, amb totes les seves armes, polititzant una qüestió que podria haver-se quedat en l’àmbit estrictament de l’esport. El Dictador Francisco Franco ja ho deia: “feu com jo que no em fico en política”. I aquests mitjans de comunicació, com a bons deixebles, consideren que aixecar una bandera, identificar una selecció amb un país, o pronunciar-se a favor d’un sentiment general de país és barrejar esport i política, però només quan la bandera, la selecció i el país no són l’espanyola.

La majoria dels mitjans de comunicació catalans, inclosos els públics naturalment, parlen indistintament d’esportistes espanyols o esportistes catalans, sense donar-hi cap connotació política més enllà de fer un tractament especial de proximitat als equips i jugadors d’aquí. Però queden molt lluny del nacionalisme apassionat, radical i incendiari que gasten els mitjans de comunicació espanyols. Si Henry hagués afirmat que “Catalunya és Espanya” ningú n’hauria fet cabal: És aquest “no” el que marca la diferència entre l’esport i la política?