Els bosquimans del Kalahari estan d’enhorabona. Finalment, el Govern de Botswana ha accedit a retornar-los l’aigua dels seus pous que durant nou anys els havia negat per tal d’obligar-los a deixar les seves terres. Es tractava de deixar via lliure a les extraccions de l’empresa diamantera De Beers. Ha estat un procés llarg, que ha acabat amb una sentència positiva no pas per l’argumentació jurídica sinó per la pressió política i internacional.
És una història que coneixem prou bé a casa nostra. Els interessos econòmics i partidistes imposen la seva llei, valent-se quan cal dels sicaris vestits de toga; només si hi ha una resposta tan forta que pugui arribar a afectar els mateixos interessos que defensaven acaben fent un gir com una concessió a les víctimes. Els bosquimans han ocupat sempre les terres inhòspites del desert de Kalahari, sovint menystinguts per les tribus i pobles dominants a Botswana; fins que algú va adonar-se que aquella terra erma podia tenir importants reserves de diamants. Els governs i la justícia titella de torn va emprar tots els mitjans que tenia al seu abast, en forma d’intervencions policials i de l’exèrcit i en forma de sentències per a fer-los fora d’aquelles terres que havien de ser lliurades a l’empresa De Beers per a la seva explotació. Era l’any 2002 quan el Govern de Botswana els va tancar l’accés als pous d’aigua; amb el suport d’ONGs i d’entitats d’arreu del món (que no pas de cap Estat”democràtic”) van encetar un procés judicial que es va allargar en el temps fins al 2006, quan gràcies a intenses campanyes en contra de les maniobres de l’empresa de diamants que subornava fàcilment jutges i polítics es va reconèixer als bosquimans el dret a accedir als seus pous d’aigua. Però, tot i així, no ha estat fins ara el Tribunal d’Apel·lacions no ha declarat ferma la sentència; quan l’empresa De Beers ja ha venut els seus “drets d’explotació” a la zona.
És una història que coneixem prou bé a casa nostra. Els interessos econòmics i partidistes imposen la seva llei, valent-se quan cal dels sicaris vestits de toga; només si hi ha una resposta tan forta que pugui arribar a afectar els mateixos interessos que defensaven acaben fent un gir com una concessió a les víctimes. Els bosquimans han ocupat sempre les terres inhòspites del desert de Kalahari, sovint menystinguts per les tribus i pobles dominants a Botswana; fins que algú va adonar-se que aquella terra erma podia tenir importants reserves de diamants. Els governs i la justícia titella de torn va emprar tots els mitjans que tenia al seu abast, en forma d’intervencions policials i de l’exèrcit i en forma de sentències per a fer-los fora d’aquelles terres que havien de ser lliurades a l’empresa De Beers per a la seva explotació. Era l’any 2002 quan el Govern de Botswana els va tancar l’accés als pous d’aigua; amb el suport d’ONGs i d’entitats d’arreu del món (que no pas de cap Estat”democràtic”) van encetar un procés judicial que es va allargar en el temps fins al 2006, quan gràcies a intenses campanyes en contra de les maniobres de l’empresa de diamants que subornava fàcilment jutges i polítics es va reconèixer als bosquimans el dret a accedir als seus pous d’aigua. Però, tot i així, no ha estat fins ara el Tribunal d’Apel·lacions no ha declarat ferma la sentència; quan l’empresa De Beers ja ha venut els seus “drets d’explotació” a la zona.
I els bosquimans han celebrat com un gran èxit el fet que se’ls reconeix, de moment, el dret a continuar existint. I dic que la història té un alt grau de similitud amb situacions que hem viscut a casa nostra, perquè també aquí sovint se’ns nega quelcom tan elemental com el dret a existir com a poble; no pretenen tallar-nos l’aigua (perquè no poden) però sí la llengua o el finançament. La Justícia emet sentències en contra nostra per motivacions estrictament ideològiques i polítiques, de partit; en funció de la resposta popular, de la societat civil i de les institucions, la mateixa Justícia pot acabar d’ofegar-nos o fer una passa enrere perquè l’agressió no sigui tan dura. Els catalans som capaços de celebrar com una victòria, per exemple, una mínima reducció de l’espoli fiscal o que la sentència contra la immersió no s’apliqui, de moment, a tot el sistema educatiu. Però, no aigualim la festa i celebrem que els bosquimans ja tenen reconegut el dret a accedir als seus pous d’aigua.