Pàgines

divendres, 31 d’octubre del 2008

Jutges incompetents

De la perversió del sistema judicial espanyol ja se n’ha parlat moltes vegades. Tothom admet com a escandalós el nivell de politització d’organismes com el Consell General del Poder Judicial i sobretot del Tribunal Constitucional. Hem viscut casos flagrants de vulneració de la llei per part dels jutges, d’atemptat contra els drets dels ciutadans, que quan han anat en una determinada direcció política s’hi ha fet la vista grossa. I ara ho hem tornat a veure en el cas del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia.

Per segona vegada, com a mínim, aquest jutge exercint les seves funcions i per tant no pas com una opinió personal i privada ha tingut actituds de menyspreu envers la llengua catalana. No es tracta de les opinions que pugui tenir ell particularment respecte a la llengua catalana, sinó que mentre està jutjant un cas concret ell manifesta un posicionament vexatori envers els ciutadans implicats en el cas, que després acaba declarant no culpables. En un país normal on la justícia no fos corrupta, les víctimes d’aquestes vexacions haurien de poder denunciar-lo i els organismes interns de l’Administració de la Justícia com a mínim sancionarien un individu que no fa sinó desprestigiar el col·lectiu de jutges i la Justícia en general.

¿Com pot aquest jutge exercir les seves funcions si parteix d’uns criteris estrictament polítics que expressa amb tota impunitat enmig del judici, posicionant-se ell amb un dels bàndols en contra del que estableix la llei, i fins i tot deixant anar que li sap greu l’actuació del fiscal, amb les ganes que tenia d’emetre una sentència condemnatòria? ¿Com poden permetre els responsables polítics i judicials de l’Estat que individus que fan burla de la llei i dels drets dels ciutadans es disfressin de jutges, quan són part interessada ideològicament en els casos que han de jutjar?

Quan el jutge Honrubia es burlava de la llei que reconeix els drets dels ciutadans a utilitzar la seva llengua, dient allò de “ah, sí, claro, que ustedes necesitan intérprete”, l’única resposta lògica era dir-li que l’únic que necessita intèrpret és ell, un individu incompetent per exercir el càrrec.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Sentit d’estat

M’alegra poder sentir de boca de Josep Lluís Carod Rovira que en tot l’afer del cotxe del President del Parlament de Catalunya el que hi ha hagut és una “manca de sentit d’estat”. I quan Carod atribueix aquesta manca de sentit d’estat al conjunt de la classe política i mediàtica se suposa que inclou també algun dels màxims dirigents d’Esquerra i el propi President Benach. Cal recordar que va ser Joan Ridao el qui en un primer moment va sortir en defensa de la ridícula despesa, però deixant anar que calia ser sensible a aquestes qüestions en temps de crisi i que potser no havia estat del tot oportú.

Com remarca Carod Rovira, aquest tema no hauria estat notícia a cap país normal, de manera que la resposta normal hauria estat no donar resposta i fer el que s’havia previst. Em sembla patètic que la segona autoritat del país hagi hagut de sortir a demanar disculpes i a explicar, fil per randa, els detalls dels contractes relacionats amb els cotxes oficials del Parlament. Això corresponia fer-ho, en tot cas, a un uixer o a un administratiu de segona fila. És evident que els qui neguen la nostra existència com a país han instrumentalitzat, fins i tot amb falsedats, un ridícul afer per desprestigiar les nostres institucions; però no és menys evident que els polítics d’aquí els han fet el joc, el Ridao, el Benach, el Saura i tants altres. I en tot cas, la resposta no hauria d’haver estat tampoc argumentar que altres administracions han fet despeses semblants o superiors, perquè sembla com si admetéssim cometre els mateixos errors que cometen d’altres. I en aquest cas no hi havia cap error. L’error ha estat respondre com s’ha fet, i sobretot fer-se enrere.

El president Tarradellas, tot i no tenir l’estructura administrativa, el poder polític i econòmic que té actualment la Generalitat, tenia molt més sentit d’estat, si més no a nivell simbòlic. En els seus viatges, per exemple, es feia acompanyar, si calia, d’una filera de motoristes per obrir pas al cotxe oficial del President. Ara tenim uns polítics que es rebaixen fins a l’extrem de respondre a les estupideses de la premsa ultra, i a sobre fer-los cas. On és el sentit d’Estat?

dimecres, 29 d’octubre del 2008

La renúncia a la dignitat institucional

Costa de creure fins a quin punt la societat catalana, o millor dit els seus dirigents, atorguen a la premsa espanyola el poder de fiscalització i de decisió sobre el país. Els mitjans de comunicació catalans o espanyols poden destapar casos de corrupció flagrants, escàndols reials, declaracions intempestives com les de Rajoy o Aznar... i no passa res. Que algú destapés les despeses sumptuàries d’una vicepresidenta, les aventures reials pagades amb fons reservats de l’Estat, el President autonòmic que disposa de quatre cotxes oficials, o el que sigui, immutaria ben poc als dirigents espanyols, i menys a les seves institucions. Aquí ens ve un vertigen insuportable. I sucumbim a la primera.

El cas del cotxe oficial del President del Parlament de Catalunya em sembla certament un escàndol de grans proporcions i que delata un rerefons realment preocupant. I quan dic escàndol no em refereixo, naturalment, al fet que s’hagi fet una insignificant despesa de 9.000 euros per adequar un cotxe oficial a les necessitats de treball d’Ernest Benach. Sinó al fet que algú hagi fet cas a una notícia tan absurda com aquesta. Deixem al marge que tant l’ABC com la Vanguardia van publicar dades falses, cosa que demostra el nivell de qualitat i de dignitat professional d’aquests mitjans. La quantitat de nou mil euros, perfectament justificats, és absolutament irrisòria. A qualsevol dels despatxos oficials, d’aquí i molt més de Madrid trobareu, només per posar un exemple, quadres penjats a les parets d’un valor molt més elevat. I per suposat podríem anar desgranant mil i una despeses supèrflues que deixarien en un no res la quantitat que ens ocupa, i que no tenia res de supèrflua.

El que em sembla realment preocupant i escandalós és la manca d’autoestima, de rigor i de dignitat institucional quan als nostres dirigents els ha tremolat el pols davant d’una burda infàmia com aquesta. Ernest Benach, i amb ell la institució que representa, s’ha rebaixat fins a extrems inimaginables sortint a demanar disculpes per haver gosat fer quelcom tan simple com adequar un cotxe a l’exercici del seu càrrec. I a aquest cangueli s’hi han sumat membres del propi Govern i fins i tot algun dirigent d’Esquerra.

Ahir, en un programa de ràdio, se’m demanava si creia que Catalunya estava en decadència. Decadència econòmica no ho sé; però sí una decadència moral i de dignitat dels nostres dirigents a l’hora de defensar les Institucions del país.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Conviure amb l’ós, sense risc

El programa de reintroducció de l’ós als Pirineus va tenir els seus detractors des del primer moment. Enfront dels qui només ho veien com un restabliment d’una fauna existent a la zona en altres temps, hi havia la gent del país que hi veia també un perill i una amenaça. Mentre les víctimes eren caps de bestiar, per als quals eren adequadament indemnitzats els seus propietaris, no passava res, però el darrer incident sembla que ha tornat a obrir la polèmica. I és evident que si la reproducció de l’animal en llibertat tira endavant el risc també s’incrementarà. No estic pas en contra del programa de reintroducció de l’ós a les nostres muntanyes, però sí de determinades argumentacions que s’hi donen.

Segons els mitjans de comunicació, caldrà capturar l’animal agressor i analitzar-lo per si té algun trastorn de la conducta que l’ha fet respondre agressivament davant la presència de l’home. Sincerament, em sembla un mica grotesc, com grotesques em semblen les explicacions que donaven alguns experts dient que l’ós no és que sigui agressiu sinó que s’hauria sentit acorralat, i això ho explicaria tot. Doncs, bé, siguem clars. L’ós, com qualsevol animal per més pacífic i espantadís que sembli, en qualsevol moment pot sentir-se acorralat sense necessitat que hi hagi una realitat objectiva per a sentir-s’hi. Simplement és un animal; amb l’única diferència de tenir en aquest cas unes grans dimensions i per tant una potencial perillositat evident.

Reintroduir l’ós als Pirineus, com diuen alguns, per retornar als vells temps en què “l’home i el plantígrad hi convivien amb naturalitat”, vol dir reintroduir també el risc i l’amenaça real que comporta. El que no s’hi val és a enganyar el personal dient que l’ós no representa cap perill per a les persones i els seus béns. Si fem memòria i volem recordar la convivència d’altres èpoques entre l’home i l’ós haurem de recordar també que aquesta convivència se saldava sovint amb víctimes d’ambdós bàndols. D’aquí les tradicionals “recaptes de l’ós” com a recompensa per als qui havien abatut un d’aquests animals, considerats també aleshores una amenaça permanent.
Cal assumir que reintroduir l'ós a les nostres muntanyes vol dir també reintroduir els perills que comporta.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Manifestacions d’impotència

Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.

I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.

Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Grans acords, papers mullats

Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.

Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.

Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.

divendres, 24 d’octubre del 2008

L'Artur Mas, independentista?

A més d’un han sorprès les declaracions de l’Àngel Colom afirmant que l’Artur Mas, com Madí, Puig, Pujol (l’Oriol), etc, són tan independentistes com ell. Aquesta mena d’afirmacions de caràcter definitori de les persones poden tenir moltes interpretacions i potser ben poques utilitats. Als mateixos convergents no els afavoreix massa si pretenen mantenir-se en l’àmbit de la centralitat catalana, aglutinant sectors conservadors i amb la pretensió de ser un bon interlocutor a Espanya; en tot cas dóna arguments al PP per a reivindicar el seu lloc a Catalunya. Des d’Esquerra, aquesta afirmació es rebutja de ple perquè es pot considerar una ingerència en l’espai independentista del qual no solament se’n senten la força hegemònica sinó que volen continuar portant en solitari. I per als socialistes, és un reforçament de la seva tàctica de potenciar Unió per tal que es desmarqui de Convergència.

No es tracta de negar o reafirmar el sentiment personal de cadascun dels líders convergents, com també ho podríem fer amb els líders d’altres formacions polítiques. De fet, sempre que s’han fet enquestes en aquest sentit, com la que es va fer temps enrere demanant el posicionament d’alcaldes catalans, sortien molts independentistes de les files convergents, però també de les socialistes i fins i tot de les populars. Perquè una cosa és la creença i la utopia personal de cadascú, i l’altra és la disposició a lluitar per aquesta utopia per tal que deixi de ser-ho, o l’acceptació de la utopia com a tal i treballar en una altra direcció.

Penso que és poc rellevant saber si l’Artur Mas, a nivell personal, es considera independentista o no. En tot cas interessaria analitzar si la seva actuació com a líder de CiU s’orienta cap a la creació d’un Estat propi. Però, això mateix es pot dir de molts dirigents d’Esquerra: interessen molt poc les seves autoproclames independentistes, si aquestes no van acompanyades d’accions concretes que ens portin cap a la plena sobirania. O, dit d’una altra manera, el que compta són les prioritats que posa cada polític i cada partit en la seva tasca diària: es pot ser molt independentista, però si a l’hora de la veritat es prioritza retornar al Govern o mantenir-s’hi (el cas és el mateix), en lloc de fer avançar el país cap a la Independència, les etiquetes que es col·loquin són irrellevants, o fins i tot poden ser una nosa.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Som-hi!, que ja som més de Sis milions!

CiU ha acusat el Govern de la Generalitat de malbaratar diners públics amb una costosíssima campanya publicitària que no té cap finalitat ni utilitat. I Josep Lluís Carod Rovira els ha respost dient que els governs convergents també havien fet aquesta mena de campanyes publicitàries. I encara podrien afegir, uns i altres, que l’Ajuntament de Barcelona els porta un xic d’avantatge en això de la malversació de fons públics amb finalitat estrictament partidistes. I els més greu del cas és que tots tenen raó.

La campanya publicitària “Som-hi” és senzillament un escàndol en majúscules, injustificable. Malbaratar un milió d‘euros, quan es retallen les ajudes a les entitats que presten serveis socials de primera necessitat, quan es redueixen les dotacions a les escoles, quan no es pot aplicar la Llei de la dependència, i en definitiva quan la paraula crisi serveix per a justificar-ho tot, és vergonyós i impropi d’uns governants mínimament honestos i progressistes. Els mateixos qualificatius mereixen algunes de les campanyes que s’havien fet en l’era Pujol, i les que des de sempre ha realitzat l’Ajuntament de Barcelona. Tenen raó, doncs, els convergents de la mateixa manera que la té el vicepresident del Govern català: tots són uns impresentables malbaratadors de recursos.

Aquesta dialèctica ja ve sent habitual entre Govern i oposició davant de qualsevol error, mancança o mala gestió governamental. Els qui abans havien comès els mateixos errors ara s’exclamen perquè els governants actuals fan el mateix; i aquests s’excusen dient que no fan res que els altres no haguessin fet abans. La conclusió lògica per a la ciutadania és que uns i altres són el mateix; és que, amb els canvis de govern, no hi hem guanyat ni perdut res; és la deserció política perquè tots són igual de corruptes o malbaratadors; és que tots procuren de viure a costa del contribuent i utilitzar els recursos públics per a perpetuar-s’hi; és que... ja s’ho faran!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

La credibilitat d’un Pacte per la Innovació

Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.

Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.

Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.

És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

El liberalisme funciona, els liberals no

Sembla que hagi un clam unànime a l’hora de reconèixer la necessitat de reformar el sistema econòmic mundial, especialment el financer, a la vista de la crisi generalitzada que estem patint. Així ho manifestaven els principals dirigents europeus, sense massa matisos entre socialistes i conservadors, de la mateixa manera que el Congrés espanyol aprovava també gaire bé per unanimitat (des del PP a ERC) les mesures anticrisi, amb l’honrosa excepció d’EU-ICV. Davant la desesperació de personatges tan singulars com el liberalíssim Sala Martín, hom ha afirmat sense embuts que el liberalisme no funciona.

Em sembla especialment greu que personatges com l’Angela Merkel o el Nicolas Sarkozi, o els populars espanyols, ens diguin ara que han descobert que és imprescindible la intervenció de l’Estat. Després de tants anys de pontificar que l’Estat s’havia de limitar a no posar traves al mercat i que sigui ell mateix el que es reguli, ara han descobert la sopa d’all i es mostren ferms partidaris de l’intervencionisme. A més d’un Premi Nobel de l’Economia potser se li hauria de demanar que tornés el guardó perquè les seves tesis liberals s’han demostrat errònies i ineficaces.

Els qui no hem cregut mai en el liberalisme que ens predicaven no hauríem d’acceptar tampoc ara una pretesa conversió. El liberalisme sí que funciona, el mercat s’autoregula fent que sobrevisquin i prosperin aquelles iniciatives que s’adapten a la llei d’oferta i demanda, i fent que caiguin aquelles altres que per mala gestió o per no adequar-se a les necessitats del moment són incapaces de sostenir-se. La caiguda de grans corporacions i entitats financeres hauria estat un mar d’oportunitats per a altres iniciatives que haurien ocupat el seu lloc, de la mateixa manera que a qualsevol racó del país el tancament d’una botigueta pot ser beneficiosa per a la que li feia la competència.

El liberalisme funciona; els que no funcionen són els liberals, que han resultat ser uns farsant estafadors, uns trinxeraires embadocadors que mentien grollerament quan pregonaven un sistema en què l’Estat no havia d’intervenir, vigilant només que la llei del mercat fes el seu fet. La crisi econòmica ja fa uns anys que la pateixen moltes famílies, que havien estat víctimes d’uns preus abusius de productes bàsics com la vivenda (i al tercer món, dels productes alimentaris), víctimes d’un increment dels costos de les hipoteques que els obligaven a adquirir, i en definitiva víctimes d’un sistema liberal en què l’Estat se’n rentava les mans. I ara, quan aquest mateix sistema liberal pot passar factura als poderosos, als que controlen els mateixos ressorts de l’Estat que havien estat negats a la majoria de la població, ara els utilitzen a favor seu simulant que el liberalisme no funciona. Una estafa amb totes les de la llei.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

De l’esmena a la totalitat al ple suport

A Zapatero no li ha estat difícil trobar els suports necessaris per a tirar endavant els pressupostos. El PNB i el BNG es troben en una fase diferent que la nostra, els uns perquè van saber resoldre a temps el tema del finançament i els altres perquè són beneficiaris del sistema que resulta tan injust per a Catalunya. Per tant, com en altres ocasions havia fet CiU, o també en el seu moment ERC, aquells han posat els seus vots a disposició dels socialistes a canvi d’algunes contrapartides. Deuen haver pensat que, d’una manera o altra, els socialistes trobarien els suports suficients, de manera que era millor aprofitar l’ocasió per a treure’n algun rendiment.

És curiosa la reacció de Miquel Iceta retraient a CiU no haver fet el mateix que bascos i gallecs, donat que haurien pogut treure, segons ell, “Algun rendiment per a Catalunya”. Curiosa, insòlita i mesquina observació del dirigent socialista. Primera, perquè es dóna per suposat que en la negociació dels pressupostos hi ha un mercadeig de compra de vots; segona, perquè les millores que segons ell podria haver aconseguit CiU amb molta més raó les podria aconseguir el PSC, si s’hagués assegut a negociar els pressupostos en lloc d’agenollar-se a raspallar-li les sabates al Zapatero; i tercera, perquè el rendiment que d’aquesta negociació dels pressupostos ara mateix necessitava Catalunya no era el d’una torna puntual com la que han aconseguit bascos i gallecs, sinó un finançament digne, que els socialistes ja donen per descartat.

En tot cas, però, el que ha passat a Madrid és el mateix que acostuma a passar arreu, i per tant també a Catalunya, quan un Govern necessita els vots d’un grup minoritari. Aquest pot passar de la desqualificació absoluta dels pressupostos proposats, amb una esmena a la totalitat i amb adjectius demolidors com ara “ineficaços, insolidaris, inadequats, malversadors...”, a l’acceptació també absoluta amb el vot afirmatiu, pel sol fet d’incloure-hi una partida que beneficia clarament els interessos del grup minoritari. Del tot al res hi va només el preu de la compra dels vots.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

La niciesa d’un President

El Govern d’Aragó fa anys, unes quantes legislatures, que va prometent i incomplint la promesa d’elaborar un llei de llengües. Es pot ben dir que el Marcelino Iglesias està fet a imatge i semblança de Zapatero. Però aquesta vegada diuen que va de veres i que presentaran la llei en les properes setmanes. De ben segur que serà una llei que deixarà insatisfets els catalanoparlants de la Franja, perquè no solament no reconeixerà cap mena d’oficialitat sinó que, a l’estil de la resta de la legislació espanyola, deixarà ben clar que hi ha llengües i ciutadans de primera, i llengües i ciutadans de segona, discrimitats per llei com ja ho són constitucionalment.

Però, a part del retard en l’aprovació de la llei i de les mancances que aquesta tindrà, hi ha hagut una frase del President de la Comunitat Aragonesa digna de ser emmarcada. A l’hora d’explicar perquè es presenta la Llei ha dit: “No perquè m'ho demanin els habitants d'aquesta zona, que tenen aquest gran patrimoni cultural aragonès que són les nostres llengües, sinó perquè és un imperatiu del nostre Estatut”. És a dir que la iniciativa no es fa per a satisfer una justa reivindicació d’uns ciutadans, sinó perquè s’hi sent obligat pel text estatutari recentment modificat. Està clar que se li hauria de demanar per quina raó es va posar en el text del nou Estatut l’imperatiu d’elaborar una llei de llengües.

Però, el fet és simptomàtic d’una mentalitat política de menyspreu envers la població que teòricament hauria de ser l’objecte de tota activitat política. És també l’actitud del qui ostenta el poder com un patrimoni personal i que l’administra no pas en funció dels ciutadans sinó del seu caprici. I fins i tot quan l’acció governamental, com en aquest cas, pot ser d’interès per als ciutadans (encara que insuficient) ha de deixar clar que l’interès per al ciutadà pot ser un efecte col·lateral, però no l’objectiu primer ni la seva motivació per tirar endavant la llei. Tot un exemple de niciesa, o d’estultícia.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

El país funciona, malgrat els polítics

Costa de veure en les accions i actituds dels nostres polítics mostres clares d’una voluntat de liderar el país, com els correspondria. Al marge de la mediocritat imperant, és difícil de percebre en les accions de Govern, i en les contrapropostes de l’oposició, una línia ferma i precisa de cap on volem anar. Llegint la premsa, el ciutadà troba constantment picabaralles, patinades i sortides de to, molt més que no pas notícies engrescadores de cap on ens porten el país. I malgrat tot, el país sobreviu i funciona.

La política lingüística, per exemple, s’ha limitat des de fa molts anys a campanyes costosíssimes i de molt escassos resultats. Campanyes que semblen més orientades a fer veure que algú està pensant i treballant des de la Secretaria de Política Lingüística, que no pas a aconseguir res en concret. No hi ha idees noves, ni se sap cap on anar. I no seria tan difícil perquè a la societat sí que hi ha idees i iniciatives innovadores, que amb pressupostos irrisoris, comparant amb els de l’administració, aconsegueixen tirar endavant projectes prou interessants.

Ho hem vist diverses vegades amb entitats com Òmnium Cultural, quan va tirar endavant la proposta de Voluntariat lingüístic, o la Plataforma per la Llengua. Ahir es feia pública la campanya que emprendran conjuntament la Plataforma per la Llengua i el Consell Islàmic de Catalunya per a promoure l’ús del català entre els musulmans residents a Catalunya. Ja estem avesats des de la societat civil a fer tasques de suplència del que hauria de fer l’administració. Però els seus responsables tenen prou feina en les batalletes internes i en el manteniment dels equilibris que els mantingui a la poltrona com per entretenir-se a fer política de veritat. En el millor dels casos, podran vanagloriar-se d’haver-hi donat suport econòmic, encara que en proporcions ridícules per la capacitat de l’administració i sempre com si fos una concessió, com un regal que fan capriciosament, com si no fossin diners de tots els ciutadans.

No sé si és excessiu afirmar que el país funciona. Però si funciona, en la mesura que sigui, ho fa malgrat els nostres polítics.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Marina d’Or s’estavella. El país ho ha fet abans

La crisi immobiliària té unes xifres que posen els pèls de punta. Es parla d’un estoc de 700.000 habitatges nous sense vendre a tot l’estat espanyol, als quals s’hi ha de sumar una xifra semblant dels que estan en fase de construcció i que s’acabaran a curt termini o es deixaran a mig fer, a part dels habitatges vells sense ocupar. Un estoc que al ritme de vendes actual seria suficient per a cobrir les necessitats de vivenda durant quatre anys, sense fer-ne ni una més. El País Valencià lidera el rànquing de noves construccions sense vendre; i dins del País Valencià, Marina d’Or pot ser un cas emblemàtic.

L’especulació i la fam per a fer grans fortunes a costa d’inflar artificialment els preus, va portar aquesta voràgine constructora, l’anomenada bombolla immobiliària que ens ha esclatat a les mans. Per a fer-ho, els especuladors van comptar amb la plena complicitat de les administracions per a destruir el territori sense manies ni contemplacions. Ara tenim ciutats fantasma amb una infinitat de pisos i apartaments per vendre, que no han assolit el seu objectiu d’incrementar els beneficis dels promotors, però sí l’objectiu de malmetre el territori.

Seria el moment en què Governs mínimament responsables (ja no dic progressistes ni molt menys d’esquerres) aprofitessin l’ocasió per a transformar el model de creixement que volem per a país, o que no volem. Posar fre a la febre constructora, ara que s’ha aturat per la seva pròpia estultícia, ordenar el sector reduint-lo dràsticament, i establint la prioritat del territori de cara al futur. Dies enrere comentava el cas de la Vall Fosca, on afortunadament, la crisi pot ser una oportunitat per a salvar la Vall de la destrucció que havia iniciat un projecte immobiliari monstruós.

Però sembla que no. Les administracions, en lloc de deixar que funcioni el mercat i que caigui qui ha de caure, emprenen mesures intervencionistes a favor dels especuladors destructors del territori, per tal que puguin reprendre la seva activitat depredadora el més aviat possible. Pot ser que s’estavelli Marina d’Or o projectes com el de la Vall Fosca, però el que s’ha estavellat primer és el país.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Per un mínim de Dignitat Nacional

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país.

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles.

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació. Això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I qual algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Un Govern d’una altra galàxia

El Govern de la Generalitat ha aprovat el “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” amb l’objectiu de consolidar la tasca de les entitats que presten serveis socials. D’entrada, em sembla molt bé que el Govern no es limiti a emprendre iniciatives i accions puntuals sinó que ho faci a través de Plans globals d’actuació, a través d’allò que sovint se n’ha anomenat “Pacte Nacional” en el cas de l’Educació o de la recerca, i en definitiva a través de propostes que impliquin una planificació prèvia del conjunt del sector.

Es podria contraposar aquesta manera d’entendre l’acció de Govern, amb la de Governs anteriors en què semblava que es limitaven a anar improvisant i trampejant la situació del dia a dia, encara que probablement els seus responsables també ens dirien que a la seva manera ja disposaven d’un programa global d’actuació. En principi, sembla molt més seriós un Govern que planifica la seva actuació, com a mínim, a mig termini.

Ara bé. El problema rau en què aquests grans programes d’actuació, sovint presentats amb bombos i platerets, responguin veritablement o no a la realitat del país. Es va fer un gran Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, que després resulta que segons els sindicats se’n va en orris amb la proposta de la nova llei d’Educació de l’Ernest Maragall. O tenim una política de Cooperació que és criticada fortament per les entitats de cooperació, una política lingüística que no satisfà en absolut a les entitats que treballen en aquest camp. I ara ens presenten aquest “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010”, que pot ser molt interessant sobre el paper; però resulta que era aquesta mateixa setmana que representants de diverses entitats de les més representatives d’aquest Tercer Sector afirmaven que, lamentant-ho molt, haurien de reduir els seus programes d’acció, perquè havien minvat els recursos provinents de l’administració, a part dels donatius de particulars atribuïbles a la crisi.

Sincerament, sense desmerèixer la bona voluntat i l’encert que puguin tenir aquests grans Plans d’actuació governamental, la impressió que tinc sovint és que ens trobem amb un Govern que fa els seus plans i les seves planificacions al marge de la realitat del país. En definitiva, un Govern que viu en una altra galàxia.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

La crisi, un munt d’oportunitats... perdudes

Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses.

No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.

Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Els comptes de la MAT i el paper de l’Estat

Llegeixo un titular de premsa que assegura que la construcció de la MAT costaria la meitat si es fes soterrada. Sorprenent, perquè sempre havia sentit que l’empresa que havia de fer l’obra, Red Eléctrica Española, es negava a soterrar-la perquè li sortia massa car. Després, llegint el cos de la notícia, m’adono que en la notícia ja s’hi aclareix que els autors de l’estudi havien arribat a aquesta conclusió comptabilitzant no solament els costos directes de l’obra sinó també els indirectes. I això, en un context liberal com el nostre si no és un error de càlcul com a mínim és d’una ingenuïtat espectacular.

Els autors de l’estudi, vinculats a la Universitat de Girona, feien els seus càlculs atribuint com a costos de la construcció de la MAT els perjudicis que causarà pel seu impacte ambiental, per la menysvaloració dels terrenys afectats i dels més propers, així com les possibles pèrdues d’atractiu turístic de la zona afectada. Tot i que en aquest estudi hi han col·laborat membres de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona no sembla que hagin tingut en compte que vivim en un sistema liberal en què els guanys són privats, i les pèrdues, socialitzades. Altrament, els veïns afectats haurien de ser considerats com a accionistes o coprepietaris de la línia en la mesura que hi han una aportació important en els costos de construcció.

Per suposat, l’empresa Red Eléctrica Española, d’acord amb l’Administració, compta amb què només ha d’assumir els costos directes, que en tot cas també carregarà als usuaris. De manera que les pèrdues ocasionades per la construcció de la MAT, les han d’assumir en exclusiva els ciutadans afectats; afectats per l’expropiació forçosa, davant l’interès empresarial de Red Eléctrica Española, i afectats per la desvaloració que patiran els terrenys del voltant. I no cal esperar altra cosa de l’Administració, tant li fa que s’autoanomeni de dreta com d’esquerres. L’Estat en cap cas no té la voluntat ni la missió de protegir o salvaguardar els interessos dels ciutadans sinó només dels qui ostenten el poder, en aquest cas el poder econòmic.

Ah, i el fet que l’Estat es posi al costat de l’empresa per garantir que podrà fer l’obra, amb la qual obtindrà sucosos beneficis, i deixant que siguin els ciutadans afectats els qui hagin d’assumir les pèrdues que els generi la construcció de la MAT, no té res a veure amb la crisi econòmica ni amb les possibilitats de Red Eléctrica Española. Durant el primer semestre del 2008, ja iniciada la crisi, l’empresa va tenir un 20’4% més de beneficis que en el mateix període de l’any anterior. L’Estat, doncs, ha de vetllar perquè l’empresa pugui continuar tenir un creixement de beneficis a costa, per suposat, dels usuaris i dels afectats per la MAT. I després, fins i tot tindran la gosadia de presentar com a exemplar la gestió empresarial de REE capaç d'obtenir altíssims beneficis malgrat la crisi econòmica.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Quin conyàs de país!

El subconscient ens juga males passades. I no es tracta d’errors o d’excessos verbals aleatoris, perquè la qüestió no està en el fet que algú s'equivoqui dient una paraula per una altra, o que li surti una expressió que no reflecteixi exactament el que volia dir, sinó en el fet que el lapsus dóna sortida a un pensament que tenia interioritzat. “És quan dormo que hi veig clar”, que diria el poeta. I en pocs dies n’hem tingut dos exemples ben galdosos.

Un periodista d’esports, davant la desfeta de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i de l’empat del Real Madrid davant de l’Espanyol (ironies del nom al marge), li va sortir espontàniament que “havia estat una mala jornada per als equips espanyols”. A part de la mediocritat del periodista que li va fer cometre l’errada, és evident que l’home va deixar anar el que tenia fixat en el seu imaginari: o bé que són els equips de Madrid els que representen Espanya, o bé que els de Barcelona no són espanyols. Totalment d’acord, sobretot amb la segona versió.

L’altra patinada va ser la de Mariano Rajoy, dient que era “un conyàs” la desfilada militar del dia d’avui. Ara, pot disculpar-se com vulgui, però justament és a micro tancat (o creient que està tancat) que hom diu realment el que pensa. Probablement no hi faran més sang del compte perquè seria tant com admetre que aquesta és la visió que tenen de l’exèrcit, no ja els grups alternatius o independentistes sinó la dreta espanyola més tronada. Algú s’imagina les mateixes paraules dites per segons quin dirigent independentista? Hores d’ara la fiscalia ja estaria mirant si podia inculpar-lo d’un delicte d’ofensa a les forces armades. Però essent un dels seus, es deuen haver limitat a dir-li, també a mico tancat, “hombre, don Mariano, hay que andarse con cuidado”, i ja està. Per redimir-se, haurà de fer mil proclames enceses en favor de les forces armades, i potser per arreglar-ho podria al·legar que li va sortir de dins això del “conyàs” pensant que al capdavant de la desfilada militar hi trobaria la Carme Chacon.

Quin conyàs de país!

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Un Nobel de la Pau amb mèrits ben escassos

Ja s’ha fet públic el nom del guardonat amb el Premi Nobel de la Pau 2008. Es tracta del polític finlandès Martti Ahtisaari, al qual se li han reconegut els mèrits com a mediador en diversos conflictes internacionals. Va ser el principal impulsor del pla de les Nacions Unides per a Kosovo, però abans havia intervingut en conflictes arreu del món, com ara a Irlanda del Nord, a Namíbia o a Indonèsia. Sembla que una altra opció que havia considerat el jurat del premi era la d’Íngrid Betancourt, la qual no podia exhibir massa més mèrits personals que el d’haver estat segrestada durant sis anys. Però al final s’han decantat per Ahtisaari, malgrat que els seus mèrits són també ben escassos.

I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”.

Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant de mediadors més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.

És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin. Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Sondeig espanyol: Fins on es retalla?

És una vella tàctica ja utilitzada des de les darreres èpoques del franquisme. Quan el Govern esapnyol ha de prendre una decisió que sap que crearà polèmica i conflicte, perquè ja és conscient de la seva perniciositat, abans de fer-la pública fa córrer un rumor en forma de filtració per saber, com a mínim, quins riscos li pot comportar. I, segons les reaccions que genera el rumor, es pot tirar endavant la proposta, es modifica o es retoca en els aspectes més conflictius, o simplement es busca el moment i la manera més adient per minimitzar-ne les reaccions contràries.

Els dos grans partits espanyols, bàsicament nacionalistes amb un lleuger matís de dreta i esquerra a voltes inapreciable, estan disposats a retallar l’Estatut a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional. I saben que això té un risc, perquè, tal com els va passar amb la política ultra practicada per Aznar, també ara podria suposar un nou creixement de l’independentisme a Catalunya. Per això, de tant en tant deixen anar una filtració de les simulades deliberacions del Tribunal Constitucional. Cosa que els permet començar a negociar fins on s’estaria disposat a acceptar, pensant sobretot amb els socialistes catalans i amb els convergents-unionistes, i a partir de quin punt la reacció es limitaria a mostrar una disconformitat amb la sentència, però acatant-la. És a dir ajupint el cap.

Fa poc ho van fer amb el Pla Ibarretxe i la seva proposta de consulta popular. Quan van veure que el Lehendakari estava disposat a acatar la prohibició de consultar els ciutadans, i que la seva reacció es limitaria a un picar de peus, van tirar endavant amb la sentència. Els qui a casa nostra també estan disposats a abaixar el cap en senyal de submissió, és a dir a acatar la sentència, i a limitar-se a fer quatre manifestacions de rebuig, ens començaran a dir que “no ens posem benes abans de les ferides” i que hem de ser prudents fins que coneguem els termes exactes de la retallada. Conscients, però, que després ja no hi serem a temps. Fins ara ha funcionat, i el Govern de la Generalitat ha estat el principal fre per a preparar una resposta contundent (no de paraules, sinó de fets), que a hores d’ara ja hauria d’estar consensuada per les forces polítiques catalanes, mobilitzant a més el conjunt de la ciutadania.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Diada del País Valencià, un país a part

El 9 d’octubre, en commemoració de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, es celebra la Diada del País Valencià. La commemoració es passa de puntetes des del punt de vista institucional, perquè els seus dirigents se senten molt més identificats amb la festa del cap de setmana, dia de la Hispanitat, o de la “Raza” que se’n deia abans. I aquesta és l’esquizofrènia en què viu el país: els qui creuen en la realitat social, política i cultural valenciana, amb profundes arrels i vincles amb la resta dels Països Catalans són acusats de traïdors i de venuts a un pretès imperialisme català, quan ells s’abanderen sense embuts amb l’imperialisme espanyol.

Els qui gallardegen de ser els defensors de la via pacífica i en contra del terrorisme, al País Valencià fan la vista grossa, no detenen mai els violents, ni per suposat no condemnen les seves agressions, perquè en aquest cas coincideixen amb la seva ideologia. Els qui són capaços d’inventar-se una història i una llengua, en contra del parer científic de totes les universitats, són els qui després no l’utilitzen mai, perquè ja els va bé servir-se del castellà, llengua que van imposant arreu. Els valedors del bilingüisme només se’n recorden quan la llengua pròpia assoleix uns mínims de normalitat, però el rebutgen i el combaten allà on poden mantenir l’hegemonia i l’exclusivitat del castellà. Fins i tot a nivell econòmic han de fer malabarismes per mostrar la seva adhesió incondicional a l’Espanya que els discrimina i els espolia; el cor se’ls en va a perpetuar la discriminació que pateix el País Valencià en favor d’una Espanya central i centralista, encara que la butxaca els portaria a posar-se al costat dels altres països espoliats, que casualment resulten ser els Països Catalans. Molts anys d’autodi d’uns governants que han aconseguit la destrucció de bona part del territori a través d’un urbanisme desaforat, saltant-se fins i tot les normatives europees, i que acabarà esclatant com a les Illes; però això només serà el dia en que el partit dominant perdi el poder.

Al País Valencià, posats qüestionar-se, es qüestiona fins i tot el nom del país, on la valencianitat dels anomenats valencianistes queda reduïda a un adjectiu sense substantiu amb el qual identificar-se: Comunitat valenciana. I el principal partit de l’oposició s’ha deixat arrossegar, sovint, per la imperant desídia i manca d’interès pel propi país, i han arribat a plantejar-se canviar el nom de la seva formació perquè no estan segurs que existeixi un País Valencià. Uns i altres, amb la por de posar-se al costat de la resta de Països Catalans, en lloc de crear un País Valencià amb identitat pròpia, l’han anorreat convertint-la en una platja de Madrid.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

L’Estat contra la ciutadania

Hi ha notícies que, per la seva insignificança aparent, no mereixen figurar als informatius televisius, i ben just si arriben a sortir com una noteta al marge de la premsa escrita, o simplement en l’apartat d’anecdotari. I tanmateix, són aquests petits detalls que passen desapercebuts els que, sovint, il·lustren millor la realitat de fons. Posem pel cas, la multa que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) ha imposat a cinc municipis catalans pel fet d’oferir als seus vilatans el servei de connexió a Internet de manera gratuïta a través de la tecnologia wi-fi.

Segons sembla, les raons adduïdes per aquest organisme de l’Estat són que aquests ajuntaments (Campllong, Quart, Bordils, Espinelves i Fornells de la Selva) estan fent una competència deslleial a les grans operadores de telecomunicacions. Ja es veu que això no s’aguanta per enlloc: no solament perquè es tracta de municipis petits que difícilment poden fer cap competència a les multinacionals de telefonia, sinó perquè en molts casos (i no sé si és aplicable en aquestes poblacions) aquestes companyies desatenen les necessitats dels ciutadans de pobles petits perquè no els surt a compte. Qualsevol que viatgi una mica per la geografia del país s’haurà adonat que molts pobles no tenen cobertura, o la tenen pèssima, i en d’altres són les mateixes companyies les que s’han posat d’acord per a repartir-se els pobles o sectors que cal cobrir amb el mínim servei de telefonia mòbil o connexió d’ADSL.

Em sembla irrellevant el fet de la multa en sí, que imagino que per gota de dignitat que tinguin els responsables municipals afectats es negaran a pagar. El que no és irrellevant és la funció que s’atribueix la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, en tant que organisme de l’Estat. Que els ciutadans es vegin privats d’un adequat servei, imprescindible per a desenvolupar qualsevol activitat, o que s’ofereixi un servei deficient, o que les empreses es posin d’acord per a repartir-se el cobriment d’unes determinades zones que deuen considerar no rendibles, això, tant si s’ajusta a la llei com si no, a la CMT els importa un rave. La seva funció, en tant que organisme de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó la dels interessos privats dels que viuen d’aquests ciutadans. La funció de l’Estat és garantir que el poder econòmic tindrà les mans lliures per a desenvolupar la seva activitat lucrativa, al marge de l’interès o del servei que es presti a la població.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Contra el terrorisme? No sempre.

La història no és pas nova. Els actes de violència al País valencià sovintegen més del compte. I sempre del mateix color. A voltes es tracta només de boicots a actes públics, a voltes de pintades i amenaces, però també d’apallissament, incendis provocats, i artefactes explosius. Ara, davant de la celebració de la Diada Nacional del 9 d’octubre, ha estat ERPV qui ha denunciat una vegada més els fets, com temps enrere ho havia fet Acció Cultural, El Bloc, i altres entitats cíviques o culturals.

En aquesta ocasió Agustí Cerdà, President d’Esquerra al País Valencià, a reclamat a Rubalcaba el compliment de la promesa feta amb anterioritat en el sentit d’investigar aquests actes de violència de l’extrema dreta. Reclamar al govern Zapatero el compliment d’una promesa o de la paraula donada és en sí mateix una ximpleria, i més quan es tracta d’un tema amb el qual no tenen cap mena d’interès. Al País Valencia, els autors d’aquest terrorisme de baixa intensitat (de moment no hi ha víctimes mortals), són perfectament coneguts i identificats. Si no són detinguts és perquè existeix una clara connivència entre les forces d’ordre i els agressors. I en el cas que algú negués aquesta connivència hauria d’acceptar que la ineficàcia policial és tan escandalosa que no s’entén que no siguin expulsats del cos els seus responsables. Però és que, fins i tot quan els agressors han estat enxampats in fraganti, després l’aparell judicial els ha absolt amb sentències no menys escandaloses.

No és cert que als polítics espanyols, ni a l’administració de la Justícia, els preocupi i condemnin la violència, com a forma de defensar unes idees polítiques. No hi ha cap problema per encobrir-les i justificar-les sense por a ser acusats de violar la llei de partits pel fet de no haver condemnat un atemptat terrorista, quan aquest prové d’un grup ideològicament afí. Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.

Condemnar el terrorisme? No sempre.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

L’eficàcia no demostrada és pura ineficàcia

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa. O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles. En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin.

Estic convençut que, en molts casos, en lloc de lliurar-se a una pugna entre rivals que no baixen del burro, seria millor acceptar la proposta del contrincant amb l’única condició de fer-ne una adequada avaluació i comprometent-se a canviar d’estratègia si es demostra que el sistema seguit no ha donat els resultats esperats. En aquest bloc he posat de manifest diverses vegades casos concrets en què s’ha evidenciat una ineficàcia exasperant de l’actual Govern de la Generalitat; i no es tractava de posicionaments previs, sinó de contrastar-ho amb la realitat objectiva: el model educatiu, la política lingüística, la cooperació, la política industrial, el turisme, etc. Els responsables polítics en lloc d’assumir que la seva política no ha donat els resultats esperats, i rectificar, es limiten a desautoritzar les fonts d’informació o a assenyalar un munt de coses fetes. Molta feina feta, potser sí, però ineficaç.

Ens hauríem de basar molt més en l’observació dels resultats objectius: què diuen els informes PISA sobre els resultats acadèmics dels nostres estudiants? S’incrementa o disminueix l’ús social del català? Les entitats de Cooperació estan satisfetes de la gestió de la Generalitat en aquest camp? Hi ha una veritable renovació tecnològica i una aposta per la innovació en les nostres indústries? S’incrementa el turisme cultural i de qualitat, o el turisme d’espardenya?.

Per posar un exemple clar: les seleccions esportives catalanes. Al marge del fet anecdòtic que ahir la selecció catalana de futbol sala femení es proclamés campiona del món, hi ha una dada irrefutable: el 2003 hi havia una sola selecció catalana reconeguda internacionalment, i ara mateix ja n’hi ha 15; a més d’una sentència que avala les tesis catalanes que cap legislació espanyola pot impedir que una federació internacional admeti una selecció catalana. Un 15 a 1 és una victòria per golejada, inqüestionable. O només qüestionable pel fet de tractar-se d’esports molt minoritaris, de manera que si fem el percentatge, en relació a la seva pràctica i als seus espectadors, la diferència entre el que representava la selecció esportiva reconeguda el 2003 i el que les quinze reconegudes representen ara el 2008 seria irrellevant.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Noves veus sobiranistes a ICV

En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.

Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.

Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.

És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Rouco i Carrera, de la mateixa confraria?

Aquests dies hem pogut sentit i llegir un bon nombre de comentaris elogiosos entorn de la figura del Bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, acabat de traspassar. És normal que a la mort d’algú s’intenti presentar la cara més amable i recordar-li totes les virtuts. I, en aquest cas, no cal esforçar-s’hi gaire perquè tothom li reconeix una trajectòria exemplar de fidelitat als seus principis al costat de la gent del carrer, dels més necessitats, i al costat del seu país. Si algú vol trobar silencis o notes d’un cert menyspreu envers la seva persona haurà de navegar pels reductes del sinistre món de l’integrisme d’extrema dreta més tronat, que també existeix a casa nostra.

No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences.

Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?

Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Primera escenificació per al nou finançament

Tal com era previsible, ja tenim pacte pel finançament. Teòricament, s’han conjuminat les dues grans propostes en litigi, la del Govern de la Generalitat i la del principal partit de l’oposició. Per a CiU li era més fàcil aixecar el llistó de l’exigència perquè al capdavall el qui haurà de negociar a Madrid serà el Govern; però al final ha cedit en algun punt que podia incomodar excessivament els socialistes, i aquests han admès al final incloure la totalitat de les previsions estatutàries pel que fa als percentatges en la recaptació d’impostos. S’ha de veure, ara, fins on arriba el pacte, i fins on s’està disposat a cedir davant del Govern espanyol.

En qualsevol cas, la proposta del Govern queda millorada amb la concreció d’alguns punts que no hi figuraven inicialment, encara que es continua sense donar una xifra concreta. Hom es pot preguntar per quina raó no s’havien incorporat abans aquests aspectes que, sota la pressió de CiU, reforcen la posició catalana, i que ara s’hi han afegit a canvi de no importunar el Govern socialista amb una xifra concreta, que podria posar en evidència el resultat insatisfactori que al final s’acabarà acceptant. I els militants d’Esquerra ens podem preguntar com és que el nostre partit, en aquest procés negociador, es trobés en el bàndol dels qui no creien necessari incorporar la totalitat dels percentatges en la recaptació d’impostos que preveu l’Estatut. I en el mateix bàndol que finalment a cedit davant del posicionament de CiU, a canvi de no prefixar cap xifra concreta del que representarà el nou finançament.

Per dir-ho ras i curt, en aquesta cursa negociadora ERC no es trobava en el bàndol dels més exigents a favor d’un bon finançament per Catalunya. Podem acceptar només, com a atenuant, el fet que en realitat la negociació ha estat entre els PSC i CiU. I en el millor dels casos el paper d’ERC s’ha limitat a impedir que els socialistes desertessin abans d’hora. Qui no es conforma és perquè no vol.

dijous, 2 d’octubre del 2008

A darrera hora, el pacte

A aquestes hores els mitjans de comunicació encara parlen de les diferències que impedeixen un acord dels partits catalans en matèria de finançament. Un acord que ja s’havia d’haver tingut abans de l’estiu, quan s’estava pendent de la proposta del Ministre Solbes, i que es va dir que es tindria pocs dies després de la data límit establerta per l’Estatut, el 9 d’agost. L’incompliment i les promeses fallides són atribuïbles al Govern Zapatero, tot un especialista en faltar a la paraula, però també al Govern de la Generalitat per la seva incapacitat per a dirigir el procés, i a CiU. Sense tenir més informació que la incertesa que transmeten els mitjans de comunicació, m’arrisco a fer un pronòstic: a darrera hora, l’Artur Mas i el Montilla escenificaran un acord.

Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú.

És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.

En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Incompetència contrastada

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla ridícul i fora de lloc utilitzar l’argument de l’excel·lència, de la singularitat catalana, per a gestionar els nostres recursos i serveis. És un discurs recorrent a Esquerra presentar-nos com un partit diferent, que aposta per la transparència i l’eficiència, i que amb aquesta singularitat convencerem de la validesa de la nostra opció. No vull dir que no haguem d’aspirar a què la nostra administració sigui el més eficaç possible, sinó que no hi ha cap base per a argumentar que nosaltres gestionarem millor que ningú, i molt menys que aquest sigui un argument per demanar, per exemple, l’assumpció d’unes competències.

Si aspirem a gestionar els trens de rodalies o els aeroports catalans no és perquè tinguem cap garantia que nosaltres ho hem de fer millor que els altres, sinó perquè tenim dret a gestionar el que és nostre; tenim dret a equivocar-nos i a fer nosaltres els nostres bunyols. Ja em conformaria que fóssim capaços de fer una gestió semblant a la que porten els altres partits i les altres administracions, però que la poguéssim fer nosaltres.

Però aquest discurs de l’excel·lència esdevé patètic quan un s’adona de la incompetència que pul·lula per les nostres files. Vegem-ne un exemple: Catalunya disposa d’un important teixit associatiu, que sovint és el que sosté bona part de l’activisme a favor de la llengua i la cultura del país. Però aquest món associatiu, que continua fent tasques de suplència del que correspondria a l’administració, depèn en més o menys mesura dels suports institucionals, que a la Generalitat corresponen en bona part al Departament de la Vicepresidència. Doncs bé, aquest any encara és l’hora que hagin de resoldre les peticions de subvencions per al 2008. I quan es resolguin es donarà a les entitats un termini d’un o dos mesos per a justificar-ne la despesa.

Faríem bé de no utilitzar arguments com els de l’excel·lència, si més no per no fer tan evident el nostre ridícul, perquè de moment el que tenim és una incompetència contrastada.