Pàgines

dijous, 5 d’agost de 2010

Disputa per la capitania general

No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques.

Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa.

Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.