Pàgines

dissabte, 13 de febrer de 2010

Unanimitat en la Llei electoral catalana

Com era d’esperar, la Llei electoral catalana no ha tirat endavant. En el moment més àlgid de l’escandalera mediàtica sobre els casos de corrupció, els partits polítics van escenificar una voluntat de transparència i de deixar d’enrocar-se sobre si mateixos, però tan bon punt ha passat el temporal tot ha tornat a la normalitat. Una normalitat que per als partits passa primordialment per anteposar sempre els interessos de partit, i personals dels seus líders, als del país. De voluntat de transparència, de regeneració de la política i d’acostament a la ciutadania, res de res. En aquest temps ja hi ha hagut un nou pacte sociovergent per tapar-se casos de corrupció en política municipal, i a l’hora de complir la promesa d’elaborar la nova Llei electoral catalana per tal d’acostar la política als ciutadans cadascú ha pretès fer la llei a la seva mida.

La Llei electoral catalana no ha estat possible no pas perquè hi hagi discrepàncies entre els grups que creuen que cal seguir un sistema proporcional estricte, segons la població i amb el concepte d’una persona un vot, i uns altres que creuen que cal un sistema que asseguri la representativitat del territori. Sinó perquè hi ha hagut unanimitat en defensar cadascú el sistema que més els pot beneficar. Com també hi ha hagut unanimitat a l’hora de rebutjar sistemes de llistes obertes en què els ciutadans poguessin interferir en la voluntat de les cúpules dels partits a l’hora de seleccionar els candidats més idonis. I també hi ha hagut unanimitat, només faltaria, a l’hora de buscar el culpable de la impossibilitat de tirar endavant la Llei: la culpa és de l’adversari.

Com en la Llei de vegueries, que encara està per veure si acabarà la seva tramitació abans de finalitzar la legislatura, els períodes pre electorals no són els millors per a encarar precisament una llei electoral; i això ho sabien tots en iniciar-se la legislatura, i sabent-ho van anar posposant la seva tramitació fins a trobar el moment més inoportú. I, així, el resultat era el que calia esperar: que haurem d’esperar, com a mínim una nova legislatura, per a tenir una Llei electoral catalana.