Tothom ho té clar: Alemanya ha estat la gran vencedora de la darrera cimera europea. Ha pogut imposar còmodament el seu criteri: no hi haurà eurobons, el banc europeu estarà sota el seu control i en cap cas per ajudar les economies d’aquells països que, segons el seu punt de vista, no han fet els deures, s’imposarà una fèrria disciplina pressupostària a tots els països de la zona euro menys a Alemanya, per suposat, i qui no pugui seguir el ritme que ells imposin s’haurà de quedar pel camí...Res de nou. Tothom s’hi ha hagut de doblegar, inclòs el Sarcozy que per a no fer tan evident el seu fracàs ara fa veure que sempre ha defensar les tesis alemanyes, a canvi de ser la seva crossa principal, és clar.
Pitjor ho ha tingut el Zapatero que, ni amb l’aval de l’invisible Rajoy, no hi ha tingut art ni part, i tan sols se li ha deixat obrir la boca a l’hora de dir que combregava amb totes les rodes de molí que l’imposaven. Sembla que els grans poders econòmics, els mal anomenats mercats, s’han mostrat prou satisfets. Però això no vol dir, ni de tros, que no continuïn especulant, de forma coordinada i perfectament orquestrada, amb els països que considerin més febles. En altres temps, haurien saludat amb satisfacció l’arribada d’una dreta més conservadora al Govern d’Espanya, ara ja no tenen necessitat ni d’això: el faran anar com un titella, perquè en realitat ja són ells qui directament controlen les polítiques econòmiques dels estats. I pel que sembla, i per més que alguns creguin que ja s’ha tocat fons i que no poden esprémer més la mamella, encara tenen molt de camí per córrer: han d’acabar de forçar la reforma de les diferents legislacions que no els són del tot favorables en matèria fiscal i laboral, han d’acabar de traspassar a la banca els recursos que fins ara es dedicaven a serveis bàsics i a prestacions socials. El seu poder i la seva fam de riquesa no té ni límits ni escrúpols de cap mena.
I la crisi? Quina crisi, deuen pensar. Ni un sol mot, ni una sola mesura que ens pugui fer pensar que hi ha cap intenció de sortir de la crisi. Ben al contrari, les mesures que ens proposen estan dissenyades per a aprofundir encara més la crisi, de la qual ells en poden treure un bon rendiment. Van com cavalls desbocats arrasant tot el que troben al seu pas, ara ja sense cap mirament ni pudor, amb l’aquiescència d’uns governants titelles que a tot estirar arriben a argumentar que aquest és el mal menor que hem d’acceptar. si no volem ser el blanc de les seves ires. Tenim crisi per temps, com a mínim, mentre els sigui rendible com ho està essent ara.