Pàgines

dimarts, 21 d’agost del 2007

La utilitat dels exèrcits


Sovint, posem en dubte la utilitat que poden tenir, avui, unes forces armades, i la seva despesa sempre ens sembla excessiva. Tendeixo a creure que els exèrcits són els que provoquen els conflictes armats, més que no pas els que ens defensen de perills exteriors. Però bé, ara no pretenia posar en qüestió la validesa o la necessitat que tenen els estats de tenir un exèrcit. Tant de bo, hi hagués manifestacions pacifistes a la plaça de Sant Jaume protestant per una despesa excessiva del govern català en el Departament de Defensa i Seguretat Nacional! El que em sobta, un cop acceptada l'existència d'unes forces armades, és la utilització que en fan els estats.

Ho hem vist moltes vegades, i ho tornem a veure ara al Perú. Davant d'un desastre natural, la decisió de fer-hi intervenir l'exèrcit arriba sempre amb retard, i encara entès com una anomalia, o com una excepcionalitat. Si deixem de banda les consideracions ètiques derivades del fet de tenir un exèrcit i de destinar-hi una part important de recursos que sembla que podrien tenir destins molt millors, és evident que disposar d'un contingent de persones considerable, amb tot un equipament preparat per a qualsevol circumstància, hauria de ser una bona eina per a qualsevol govern, davant de qualsevol contingència. El lògic seria que, tan bon punt salta l'alarma per un incident d'una certa magnitud (sigui un incendi, un terratrèmol, unes inundacions, etc) a la vegada que es posen en marxa tots els efectius sanitaris, s'hi posés també l'exèrcit. Al Perú, organitzar de cop i volta una cadena de distribució de l'ajuda humanitària amb totes les dificultats que comporta per trobar personal disposat, mitjans de transport, etc. ha de ser molt difícil. L'exèrcit és ja una estructura preparada, disciplinada, amb mitjans de transport adaptats per a les situacions més adverses, que podria fer perfectament aquesta tasca.

Probablement, és una de les poques utilitats reals que pot tenir un exèrcit. El que passa és que al Perú, com a casa nostra (i suposo que arreu), l'exèrcit no és vist mai com una força preparada per a defensar els ciutadans d'un país, sinó més aviat per a defensar l'estat d'aquests mateixos ciutadans. Per això ho veuen com una anomalia o un fet excepcional, i, quan reaccionen, ho fan sempre tard.

Chavistes i antiamericans empedernits


Algú va escriure que l'acceptació d'un procés revolucionari és inversament proporcional a la distància geogràfic. A Espanya, el PP i el PSOE, posem per cas, poden escridassar-se i semblar enemics irreconciliables en determinats temes, però en política econòmica el que fan és acusar-se de plagi i de copiar-se els programes. L'especulació que ha viscut Barcelona en els darrers anys, amb govern tripartit d'esquerres, és només equiparable a l'època Porcioles, i el mateix Zaplana queda sorprès de tanta gosadia. Les diferències entre els governs pujolistes i els tripartits sovint són més simbòliques i de gestos que reals. Aquí, doncs, la revolució no té cap expressió política mínimament remarcable i el liberalisme sembla l'únic model possible. Però la mirada cap a les amèriques és completament diferent.

Aquesta mateixa esquerra que practica una política econòmica netament conservadora a casa nostra, queda embabiacada davant processos revolucionaris del tercer món, amb els quals és molt fàcil solidaritzar-se sobretot si en desconeixem el contingut real i, al capdavall, no ens representa cap més compromís que el de penjar-nos la medalla de ser més antiamericanistes que ningú. És el cas de l'admiració que ha despertat sempre a casa nostra la causa palestina, la dels sandinistes nicaragüencs, la Cuba castrista o els moviments indigenistes de Chiapas. I darrerament els presidents populistes Evo Morales de Bolívia o Hugo Chávez a Veneçuela.

Naturalment, en la majoria d'aquests casos els moviments revolucionaris tenen una bona justificació pel fet de partir d'una situació d'injustícia flagrant. I jo sóc el primer de posar-me, a nivell de simpaties, al costat d'un Evo Morales que té la valentia d'enfrontar-se a les multinacionals depredadores de les riqueses del seu país. El que passa és que aquesta mateixa esquerra de casa nostra que quan és al govern està sempre al costat de les multinacionals i dels Estats poderosos, a nivell retòric en manifestacions o campanyes testimonials no dubta a fer-se seva la bandera de qualsevol revolució. Més que una convicció sobre la bondat del sistema revolucionari en qüestió hi ha l'esnobisme de mostrar un antiamericanisme irreflexiu.

Gestos com els darrers de l'Hugo Chávez, limitant la llibertat d'expressió o intentant perpetuar-se al poder, desmunten qualsevol argumentació en favor de la seva política, per antiamericana que sigui.