M’alegra que finalment el Govern s’hagi decidit a demanar al TSJC que actuï contra un jutge de Lleida, no perquè sigui contrari a l’ús del català i ridiculitzi la descentralització de l’Estat (suposo que no cal ni imaginar què deu pensar del dret a decidir dels pobles), sinó perquè té la barra de plasmar impunement el seu pensament polític en les sentències judicials. No sé si algú s’imagina què passaria si la situació fos a l’inrevés, que un jutge dictaminés a favor o en contra d’algú argumentant que això de parlar en castellà és de mala educació, i que l’administració central és una ridiculesa a superar. No només hi hauria, lògicament, les queixes dels polítics i dels mitjans de comunicació, sinó que immediatament actuarien els òrgans superiors de la Justícia Espanyola i s’emprendrien accions legals contra el jutge en qüestió.
I és que continuem acomplexats a l’hora de fer front a les agressions. Les agressions polítiques se suposa que s’han de respondre políticament; però les agressions que traspassen la línia de la pròpia legalitat, ni que sigui la legalitat espanyola, s’han de respondre d’altra manera. Sovint sentim a dir aquella frase de “no comparteixo la sentència, però la respecto i l’acato”. Quan un jutge escriu en una sentència que la utilització d’una de les llengües oficials del país és de mala educació, no es tracta de formular una queixa política, d’escandalitzar-se perquè algú menyspreï la llengua i la cultura del país, o de reclamar que rectifiqui. Importa relativament poc el cas que va motivar la sentència, i potser té interès per al demandant intentar revocar-la; però institucionalment el que importa és que aquí hi ha un acte delictiu d’un individu que, aprofitant el seu càrrec en l’administració de la justícia, actua deliberadament en contra de la legislació vigent i fa servir les seves particulars idees polítiques per a dictar sentències injustes. No es pot admetre que un delinqüent com aquest, prevaricador i que exerceix amb un evident abús de poder, continuï portant toga.
Però és que casos com aquest en passen sovint. Ara mateix el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia la presentació de les llistes de la coalició Bildu. I en la seva sentència el TC diu que no es pot sentenciar sense proves i només en base a sospites: "la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per excloure ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política". És a dir que el Constitucional admet que algú ha utilitzat com a argument jurídic quelcom tan inacceptable jurídicament com és la “sospita” amb la finalitat d’excloure un col·lectiu de l’exercici dels seus drets. Compte! Com en el cas de Lleida, l’única possibilitat per a exculpar penalment aquests jutges seria que al·leguessin la seva ignorància sobre la legislació vigent: el jutge de Lleida no sap que l’Estatut és una Llei orgànica de l’Estat espanyol, aprovada per les Corts espanyoles? I els membres del Tribunal Suprem no saben que un dels principis jurídics fonamentals és la presumpció d’innocència, de manera que per a condemnar algú cal tenir proves definitives i contrastades? És, doncs, exigible la seva exclusió del sistema judicial, o per incompetència manifesta o per actuació prevaricadora.
Recordem també els casos de tancaments de diaris bascos, en base a sentències descaradament polítiques, on s’inclou la defensa de l’opció independentista com a argument per a justificar la resolució final, i que després, encara que amb molt de retard, van ser revocades per la Justícia europea. Ja no servia de res donar la raó als promotors dels diaris perquè el mal ja estava fet, que és el que es pretenia, si no s’actuava tampoc contra els qui deliberadament havien sentenciat de forma injusta.
O és el cas de tants i tants membres dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat que han provocat incidents, practicant detencions il·legals o imposant multes insòlites a ciutadans que han volgut fer ús dels seus drets, com el d’emprar la pròpia llengua. No n’hi ha prou en fer una protesta política o periodística, ni en reclamar que l’actuació injusta quedi sense efecte. Perquè, al capdavall, sembla que acabem celebrant que al final ens donin la raó, quan ens la donen i els òrgans superiors de la Justícia no hi estan igualment conxorxats, pel sol fet que la sentència quedi sense efecte o sigui obertament censurada.
Hi ha massa casos d’actuacions delictives per part dels qui teòricament haurien de vetllar per la seguretat, pel respecte als drets dels ciutadans i pel compliment de la legislació. I als delinqüents hem d’exigir que siguin tractats com a tals, i res de respecte ni d’acataments a la injustícia. Sense complexos.
I és que continuem acomplexats a l’hora de fer front a les agressions. Les agressions polítiques se suposa que s’han de respondre políticament; però les agressions que traspassen la línia de la pròpia legalitat, ni que sigui la legalitat espanyola, s’han de respondre d’altra manera. Sovint sentim a dir aquella frase de “no comparteixo la sentència, però la respecto i l’acato”. Quan un jutge escriu en una sentència que la utilització d’una de les llengües oficials del país és de mala educació, no es tracta de formular una queixa política, d’escandalitzar-se perquè algú menyspreï la llengua i la cultura del país, o de reclamar que rectifiqui. Importa relativament poc el cas que va motivar la sentència, i potser té interès per al demandant intentar revocar-la; però institucionalment el que importa és que aquí hi ha un acte delictiu d’un individu que, aprofitant el seu càrrec en l’administració de la justícia, actua deliberadament en contra de la legislació vigent i fa servir les seves particulars idees polítiques per a dictar sentències injustes. No es pot admetre que un delinqüent com aquest, prevaricador i que exerceix amb un evident abús de poder, continuï portant toga.
Però és que casos com aquest en passen sovint. Ara mateix el Tribunal Constitucional ha acabat revocant la sentència del Suprem que impedia la presentació de les llistes de la coalició Bildu. I en la seva sentència el TC diu que no es pot sentenciar sense proves i només en base a sospites: "la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per excloure ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política". És a dir que el Constitucional admet que algú ha utilitzat com a argument jurídic quelcom tan inacceptable jurídicament com és la “sospita” amb la finalitat d’excloure un col·lectiu de l’exercici dels seus drets. Compte! Com en el cas de Lleida, l’única possibilitat per a exculpar penalment aquests jutges seria que al·leguessin la seva ignorància sobre la legislació vigent: el jutge de Lleida no sap que l’Estatut és una Llei orgànica de l’Estat espanyol, aprovada per les Corts espanyoles? I els membres del Tribunal Suprem no saben que un dels principis jurídics fonamentals és la presumpció d’innocència, de manera que per a condemnar algú cal tenir proves definitives i contrastades? És, doncs, exigible la seva exclusió del sistema judicial, o per incompetència manifesta o per actuació prevaricadora.
Recordem també els casos de tancaments de diaris bascos, en base a sentències descaradament polítiques, on s’inclou la defensa de l’opció independentista com a argument per a justificar la resolució final, i que després, encara que amb molt de retard, van ser revocades per la Justícia europea. Ja no servia de res donar la raó als promotors dels diaris perquè el mal ja estava fet, que és el que es pretenia, si no s’actuava tampoc contra els qui deliberadament havien sentenciat de forma injusta.
O és el cas de tants i tants membres dels Cossos i forces de seguretat de l’Estat que han provocat incidents, practicant detencions il·legals o imposant multes insòlites a ciutadans que han volgut fer ús dels seus drets, com el d’emprar la pròpia llengua. No n’hi ha prou en fer una protesta política o periodística, ni en reclamar que l’actuació injusta quedi sense efecte. Perquè, al capdavall, sembla que acabem celebrant que al final ens donin la raó, quan ens la donen i els òrgans superiors de la Justícia no hi estan igualment conxorxats, pel sol fet que la sentència quedi sense efecte o sigui obertament censurada.
Hi ha massa casos d’actuacions delictives per part dels qui teòricament haurien de vetllar per la seguretat, pel respecte als drets dels ciutadans i pel compliment de la legislació. I als delinqüents hem d’exigir que siguin tractats com a tals, i res de respecte ni d’acataments a la injustícia. Sense complexos.