Pàgines

dijous, 22 de maig de 2008

Rucs per naturalesa

Ja sé que parlar de capacitats o incapacitats innates de pobles sencers, i de forma global, pot tenir connotacions racistes; però em sembla que en aquest cas és inevitable. Els polítics espanyols tenen una habilitat especial, desconeguda entre els catalans, per a capgirar el discurs i portar el debat polític al terreny que més els interessa. Ho veiem en els debats sobre la llengua, sobre el finançament, sobre els principis democràtics, sobre la constitucionalitat de l’Estatut... i en tants altres temes. Hi ha un plantejament inicial que sembla tenir una lògica inqüestionable, però tot seguit des d’Espanya se’ns gira l’argument i acabem discutint sobre les nostres febleses.

En el cas de la llengua, per exemple, ens trobem en una situació de risc evident de substitució lingüística, demostrable amb xifres; el català continua essent discriminat per la legislació espanyola, mentre que la legislació catalana que podria compensar-ho no es compleix; en definitiva, ens estem debatent entre la mort, la marginalització o una més que precària supervivència, i en canvi ens giren el sentit del debat i acabem discutint fins a quin punt el català no està discriminant la llengua castellana.

Semblaria que parlar de respectar la voluntat popular, lliurement expressada a les urnes seria un principi democràtic indiscutible. I en base a això, algú gosa plantejar que algun dia potser la ciutadania podria expressar la seva voluntat de futur com a país. Però tot seguit ens trobem que al Parlament de Catalunya, i de la mà de la força política teòricament més nacionalista, s’hi portarà una proposta de llei de consultes populars que nega explícitament aquesta possibilitat i en tot cas el debat es centrarà en les limitacions que cal posar perquè la ciutadania no tingui la temptació de qüestionar el seu futur, ja predeterminat per les lleis espanyoles.

I en el cas del finançament ens està passant quelcom de semblant. El Parlament de Catalunya, per una majoria de gaire bé el 90%, va aprovar una proposta d’Estatut i de model de finançament. Aquesta voluntat àmpliament majoritària dels representants del poble de Catalunya, va ser ribotejada per tots costats, deixant-la en la misèria que van arribar a pactar els nostres polítics davant la prepotència espanyola. Aquella pelleringa d’Estatut resultant, amb un més que modest model de finançament, va ser referendat com a mal menor pel poble de Catalunya, també per una majoria folgada. Però quan crèiem que, humiliats i vençuts, podíem començar a treballar amb el que ens havien deixat, ara resulta que el debat, posat a les seves mans no ha fet més que començar. Ara es posa en qüestió si s’ha de complir o no la llei, i s’ha de tornar a negociar els termes de la seva aplicació, no sigui que els catalans siguem tan insolidaris que pretenguem complir una llei espanyola (l’Estatut és una llei espanyola) només perquè encara en resti alguna despulla favorable. Defensar l’estricte aplicació de la llei esdevé un acte heroic insostenible.

Al final, haurem de concloure que potser sí que hi ha diferències racials que ens fa diferents, inferiors, amb una capacitat innata dels espanyols per a capgirar qualsevol argument en favor seu enfront d’una tossuda ruqueria dels nostres polítics, en tant que representants del poble català. I segurament acabarem demanant-los perdó per haver oposat tanta resistència a ser dominats, vençuts i assimilats com a espanyols de segona.