Pàgines

dimecres, 15 de juliol del 2009

Traïdors!!

Poques paraules em desagraden més del vocabulari polític com la de “traïdors”, sobretot quan s’utilitza irresponsablement per a carregar les tintes contra l’adversari que probablement no està tan lluny ideològicament. Correspon a una visió maniquea, sectària i molt poc seriosa de la realitat, però sobretot la distorsiona buscant l’enemic a casa, entre els qui haurien de ser companys de lluita, i en molts casos entre els qui ja havien estat companys de partit o de grup. Jo he estat molt crític, i ho continuo essent, amb molts dirigents polítics de l’àmbit nacionalista perquè crec que no estan portant adequadament, amb suficient visió de país, la política nacional; però d’aquí a titllar-los de traïdors hi va un bon pas.

Quan alguna vegada, que sol ser bastant sovint, em trobo un independentista que em diu i tu què hi fas, encara, a ERC?, no tinc massa arguments per a defensar determinades polítiques dels dirigents del partit, però sí que acabo dient que, fet i fet, continua essent el principal partit independentista del país, i continuo creient en la possibilitat de redreçar-lo. En qualsevol cas, tinc absolutament clar que tan vàlida pot ser la meva opció com la dels qui es troben a CiU, la dels qui s’han passat al projecte de Reagrupament, la dels qui s’han decantat per opcions més radicals com la CUP o RC, o la dels qui prefereixen no entrar en cap formació política i treballar exclusivament des de les diferents plataformes i associacions sobiranistes. No és que em semblin igualment vàlides totes les opcions, sinó que crec que les necessitem totes, i que continuem essent companys de lluita per uns mateixos objectius, encara que tinguem diferents carnets i seguim estratègies relativament diferents. Al final ens acabarem trobant. Si fos per mi, no tindria cap inconvenient per tenir una doble militància.

El que em dol, doncs, és que a vegades, moguts més pel ressentiment que per l’anàlisi seriosa, s’intenti posar barreres entre les diferents opcions nacionalistes. I una d’aquestes barreres és la de titllar-se de “traïdors”. Sospito que es fa servir precisament perquè se suposa que és de les acusacions que poden fer més mal. Jo puc criticar durament la direcció d’Esquerra, i algú em pot criticar a mi considerant que vaig errat, però en cap cas penso que es tracti de traïcions. Si fossin certes determinades asseveracions que hom pot llegir i escoltar fàcilment en determinats fòrums, on la paraula “traïció” apareix amb excessiva frivolitat i inconsciència, hauríem de concloure que tenim un país pel qual no val la pena de continuar lluitant. Afortunadament, crec que no és així.

És per això que condemno, sense pal·liatius, l’ús de la paraula “traïdor” per a referir-nos a qualsevol de les opcions catalanistes del país, i aquí incloc des dels independentistes més radicals a les direccions dels grans partits nacionalistes, així com altres sectors catalanistes que no acaben de veure clara la opció de la independència. Poden anar més o menys errats; però traïdors, no. I si m’apuren, puc arribar a entendre la verborrea eixelebrada d’algun element marginal. Però que la paraula “traïdor” aparegui en boca d’un Conseller de la Generalitat per qualificar una altra opció política, amb la qual tard o d’hora ens haurem d’entendre si volem avançar cap a la plena sobirania, em sembla d’una irresponsabilitat i manca de credibilitat intolerables. No podem tenir al capdavant persones tan inconscients i tan poc serioses.