Fa temps que des del món sobiranista es reclama un full de ruta clar. No ens és massa vàlid, ni l’anar tirant peixets al cove sense tenir un horitzó clar i moure’s en la indefinició permanent, ni el maximalisme d’una independència exprés sense tenir en compte quins són els passos a fer i amb la previsió feta de com salvarem els esculls que sorgiran amb formes gegantines. I en les darreres setmanes sembla que s’han començat a dibuixar unes primeres línies d’aquest full de ruta.
El President Mas va dibuixar un calendari definit com no havíem tingut mai, però que tenia com a principal virtut el fet de tenir marcada una fita: tindrem hisenda pròpia per la via del pacte o per la via de la decisió sobirana. Abans de l’estiu hem d’haver enllestit la negociació entre els partits catalans sobre la proposta de Pacte Fiscal que volem portar a Madrid; i de la tardor a final d’any resoldre la negociació amb el Govern espanyol, amb un plantejament de caixa o faixa. Segons les paraules d’Artur Mas, a partir del 2013 haurem de començar a estructurar la hisenda pròpia, tant si l’hem aconseguida per la via del pacte (algú s’ho creu?) o per la via de la decisió sobirana (en serà capaç?).
El Govern de la Generalitat té la suficient legitimitat democràtica per a presentar-se a Madrid i negociar la proposta de Pacte Fiscal. Però és evident que com més suports tingui aquest Govern més força tindrà, no pas per aconseguir un resultat positiu de la negociació, perquè forma part del món de la fantasia dels il•lusos, sinó per tenir més força per actuar en conseqüència quan es confirmi la negativa del Govern espanyol. I aquí és on poden començar a aparèixer paranys de tots els colors.
El primer parany, el Govern de la Generalitat el té al si de la mateixa coalició de Govern, amb un Duran i Lleida disposat a combatre el sobiranisme amb totes les seves forces. I per a fer-ho, sap que haurà d’acostar-se als qui també estan decidits a evitar que Catalunya pugui disposar d’un sistema de finançament just, sorgit de la pròpia sobirania nacional. L‘acostament al PSC no té l’objectiu de convèncer els socialistes de la bondat del Pacte Fiscal, sinó de simular la viabilitat d’uns proposta aigualida molt més propera a les tesis socialistes de no moure’s del marc constitucional. I dic simular perquè tant Duran i Lleida com el PSC saben que cap proposta que puguin presentar no serà acceptada pel PP, com tampoc hauria estat acceptada pel PSOE.
Per tant, el paper dels socialistes catalans, i en més mesura encara el dels populars catalans, és el segon parany per al Pacte Fiscal. Ells actuaran de fre, amb una doble o triple intenció: en primer lloc anar allargant el procés de negociació per poder acabar dient que la proposta de Pacte Fiscal no representa el conjunt de la ciutadania catalana; en segon lloc, procurar que CiU vagi rebaixant les seves pretensions i, si poden acabar de comptar amb la complicitat del Duran, aconseguir que CiU renunciï a un Pacte Fiscal com havia anunciat amb hisenda pròpia i clau de la caixa; i en tercer lloc, produir un desgast negociador a la part catalana per tal de facilitar el terreny dels seus superiors jeràrquics a Madrid.
El tercer parany no serà el Govern espanyol; perquè tothom sap quina és la seva posició i ningú deu pensar que pugui admetre deixar-se escapar la gallina dels ous d’or. Quan aquí parlem, amb tota la raó del món, d’espoli insuportable, allà saben que es tracta d’una mamella que per res del món voldran deixar anar; almenys voluntàriament. El tercer parany és el que pot venir del mateix Artur Mas, i que seria el d’oblidar les paraules que li va dir el nou “català de l’any” Joaquim Maria Puyal: “President, sàpiga vostè que té un poble al darrere”. A Madrid no li posaran fàcil si veuen que pot anar seriosament; a la tardor mateix, quan malgrat o degut a les erràtiques polítiques econòmiques no pugui complir amb els límits de dèficit fixats, li plouran amenaces de tot arreu, amb intervenció inclosa. I, tot i així, tampoc és segur que l’Artur Mas, com a President de la Generalitat i com a President de CiU, no tingui la valentia suficient com per a complir amb el seu full de ruta, i acabi avenint-se a qualsevol nou pacte de finançament que no tingui res a veure ni amb una hisenda pròpia ni amb tenir la clau de la caixa.
El darrer parany seria el derivat de la dilació per culpa de qualsevol dels anteriors. A la primavera del 2013, seguint escrupolosament el calendari previst per Artur Mas, ja haurem entrat en la segona meitat de la legislatura. El més mínim retard farà inviable qualsevol iniciativa d’una certa envergadura, i aviat s’arribaria a la conclusió que val més esperar les eleccions, avançades o no, on es tornaria a presentar el Pacte Fiscal com a punt estrella del programa electoral. I la història tornaria a començar.