Ha cridat molt l’atenció el fet que les protestes sindicals dels Mossos d’Esquadra hagin emprat el recurs de parlar en castellà. Bé, de fet ja era això el que pretenien, cridar l’atenció. Fa molt de temps que les mobilitzacions sindicals, la força dels treballadors enfront de l’empresa sigui pública o privada, ja no es basen en la capacitat de posar en joc la força del treball per a pressionar l’empresa a negociar, sinó en la capacitat de captar l’atenció mediàtica. I això sovint passa per perjudicar d’alguna manera la ciutadania més que no pas l’empresari; en tot cas, es confia en què siguin els ciutadans molestos els qui reclamin a qui pertoqui que es resolgui el conflicte.
Ho veiem quan les manifestacions i protestes sindicals o de gremi acaben tallant el trànsit o aturant serveis bàsics. Quan el sindicat de metges va fer una aturada per protestar contra la política sanitària, de fet no van fer res més que el que ja havia imposat uns dies abans el Conseller de Sanitat; frenar l’activitat hospitalària com a mesura d’estalvi de diners. I el mateix deu passar ara a moltes empreses, amb dificultats per manca de feina, on una vaga pot resultar interessant per a l’empresari en la mesura que seria una forma de ralentir la producció a un cost zero. En aquest sentit, els treballadors privilegiats són aquells que per la seva feina tenen la possibilitat d’alterar la vida del país, de manera que poden forçar que sigui la gent la qui exigeixi que es resolgui el seu problema. I, ara, els Mossos han hagut de recórrer a aquesta estratagema lingüística per a cridar l’atenció i forçar que l’administració els escolti; no n’haurien tret res, per exemple, si haguessin fet vaga de posar multes. Han aconseguit, és cert, l’enuig de l’administració però també d’una part de la ciutadania que, potser fins i tot exagerant una mica, ho ha vist com una agressió al país. Tampoc ens ha d’estranyar tant si, com a cos policial, els han inculcat la idea que ells hi són per a defensar uns poders i no pas el país, que ells poden acarnissar-se, per ordre o permissivitat dels superiors, amb altres manifestants que amb reivindicacions semblants segurament molestaven molt menys del que ho han fet ara ells.
El que és greu, al meu entendre, no és l’error dels sindicats dels Mossos de jugar amb la llengua per a visualitzar les seves protestes; que també. Sinó el fet d’haver perdut l’oportunitat, com a país, de crear una policia al servei del país: una policia capaç de negar-se a reprimir ciutadans pacífics que defensen reivindicacions tan justes com les seves; una policia que entengui que està al servei dels ciutadans i no només d’uns interessos polítics; una policia que hauria de tenir la llengua també com un element de país perfectament assumit com a propi. Perquè, és cert que la seva actitud de parlar en castellà com a protesta enfront dels responsables polítics ha indignat molts sectors catalanistes; però també haurien d’haver-se indignat els castellanoparlants, i en general els qui estimen la llengua castellana, en la mesura que han tractat la seva llengua com un element negatiu en si mateix. Ells mateixos han denigrat la llengua castellana considerant que ja era una agressió el sol fet d’emprar-la. Tenim una policia que no n’encerta ni una; i és que, com diu la dita, “cria corbs i et trauran els ulls”.