Obsessionats com estem tots plegats pel tema de l’aigua, aquests dies hem rebut les pluges amb satisfacció fins i tot encara que ens hagin pogut esguerrar el cap de setmana. És cert, però, que l’aigua caiguda aquests dies no representa, encara, la fi de la sequera. I és lògic que des del Govern es mantinguin els plans d’alerta, les polítiques d’estalvi i les previsions a mitjà termini, per si de cas. Però tinc la impressió que hi ha decisions polítiques que es prenen o es deixen de prendre més per l’interès del polític de torn que per l’interès general. Fan una mica com els àrbitres de futbol, que per més que vegin que s’han equivocat prefereixen mantenir-se durs en la seva posició per no haver de rectificar; pesa més l’orgull personal que la frase popular que diu que “rectificar és de savis”.
Si és cert, com diuen, que tot l’enrenou per a portar aigua a Barcelona és purament circumstancial perquè a partir de la primavera que ve ja entraran en funcionament les dessaladores que resoldran definitivament el tema de l’aigua per a l’àrea metropolitana, els números comencen a no quadrar. Tot sembla indicar que si bé les pluges no han resolt el tema de la sequera (i molt menys si pensem en termes de sobreexplotació dels aqüífers), sí que poden alleugerir-la considerablement. Queda el recurs de la portada d’aigua en vaixells que, malgrat tenir un cost força elevat, no representa cap agressió al territori, com ho és el transvasament, ni deixa cap porta oberta per a futurs mals usos d’aquesta infraestructura. D’altra banda, si al final de tot plegat ni les pluges d’aquesta primavera no fossin suficients, ni ho fossin les de la tardor, tampoc seria un drama tan exagerat que circumstancialment, per un període que segons diuen serà curt, s’haguessin de fer restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana. Cada estiu hi ha pobles de Catalunya que pateixen restriccions d’aigua i no s’ensorra el món. L’únic problema és que això podria tenir un cost electoral o un desgast per al polític de torn.
Però, està clar, l’alternativa és que, sense saber si realment al final es necessitarà, i en el pitjor dels casos només seria per uns quants mesos, ens gastarem 180 milions d’euros, que pagarem íntegrament els ciutadans de Catalunya. El poder i el control de la infraestructura el mantenen a Madrid, però la pagarem nosaltres. I quedarem a la mercè d’un canvi de govern a Espanya perquè es faci un transvasament més definitiu, que s’aprofitarà com a excusa per a transvasar aigua cap al sud. Em sembla un molt mal negoci. Però em sembla molt més greu l’actitud del Govern de la Generalitat d’enrocar-se en una decisió presa, segurament per por de no fer més el ridícul en aquest tema, i no voler ni replantejar-se la situació. I això que estem parlant d’un Govern d’esquerres i d’un conseller ecologista!
Per cert que, per pura casualitat, 180 milions és la quantitat que des de Nacions Unides es sol·licitava a la comunitat internacional per afrontar les necessitats més immediates del desastre de Birmània. Però tanta solidaritat, en el món en què vivim, seria impensable, oi?
Si és cert, com diuen, que tot l’enrenou per a portar aigua a Barcelona és purament circumstancial perquè a partir de la primavera que ve ja entraran en funcionament les dessaladores que resoldran definitivament el tema de l’aigua per a l’àrea metropolitana, els números comencen a no quadrar. Tot sembla indicar que si bé les pluges no han resolt el tema de la sequera (i molt menys si pensem en termes de sobreexplotació dels aqüífers), sí que poden alleugerir-la considerablement. Queda el recurs de la portada d’aigua en vaixells que, malgrat tenir un cost força elevat, no representa cap agressió al territori, com ho és el transvasament, ni deixa cap porta oberta per a futurs mals usos d’aquesta infraestructura. D’altra banda, si al final de tot plegat ni les pluges d’aquesta primavera no fossin suficients, ni ho fossin les de la tardor, tampoc seria un drama tan exagerat que circumstancialment, per un període que segons diuen serà curt, s’haguessin de fer restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana. Cada estiu hi ha pobles de Catalunya que pateixen restriccions d’aigua i no s’ensorra el món. L’únic problema és que això podria tenir un cost electoral o un desgast per al polític de torn.
Però, està clar, l’alternativa és que, sense saber si realment al final es necessitarà, i en el pitjor dels casos només seria per uns quants mesos, ens gastarem 180 milions d’euros, que pagarem íntegrament els ciutadans de Catalunya. El poder i el control de la infraestructura el mantenen a Madrid, però la pagarem nosaltres. I quedarem a la mercè d’un canvi de govern a Espanya perquè es faci un transvasament més definitiu, que s’aprofitarà com a excusa per a transvasar aigua cap al sud. Em sembla un molt mal negoci. Però em sembla molt més greu l’actitud del Govern de la Generalitat d’enrocar-se en una decisió presa, segurament per por de no fer més el ridícul en aquest tema, i no voler ni replantejar-se la situació. I això que estem parlant d’un Govern d’esquerres i d’un conseller ecologista!
Per cert que, per pura casualitat, 180 milions és la quantitat que des de Nacions Unides es sol·licitava a la comunitat internacional per afrontar les necessitats més immediates del desastre de Birmània. Però tanta solidaritat, en el món en què vivim, seria impensable, oi?