Amb aquest eslògan Reagrupament.cat fa avui una assemblea de militants i simpatitzants a Manresa per tal de ratificar les candidatures de Joan Carretero i Rut Carandell a la Presidència del partit i a la Secretaria General, respectivament. Aquesta mena d’actes acostumen a tenir bàsicament la finalitat de provocar una estimulació col·lectiva pel fet de trobar-se juntes un bon nombre de persones amb qui es coincideix en uns objectius comuns. El formalisme d’elegir els candidats és només l’excusa, perquè s’ha de donar per fet que sortiran escollits per unanimitat. En cada un d’aquests actes, i no ho dic només per aquest de Reagrupament, tots i perdem una mica més.
El que podria ser un símptoma de vitalitat (com algú ha pretès justificar), amb diverses candidatures a dirigir el partit, reclamant el posicionament dels militants cap a un o altre sector, encenent els ànims tot carregant contra els adversaris més que defensant les pròpies idees, no és sinó el nefast resultat d’una pèssima gestió del partit en els darrers anys, que ens pot abocar al desastre. Els errors comesos durant tot aquest temps els volem arreglar ara amb un error encara més gran, com ho és tot el plantejament del Congrés del mes de juny.
No tinc res en contra, especialment, de la candidatura de Joan Carretero i imagino que el comentari serviria igualment en ocasió dels actes sectaris que de ben segur organitzaran les altres candidatures. A través d’aquest bloc he anat formulant les meves crítiques a la direcció del partit, per errors puntuals, per manca de rigor en les anàlisis, per incoherències, per mediocritat en la gestió governamental... però el desencert més gran, i també el més perillós, pot ser l’obertura d’aquesta cursa desenfrenada cap al poder. Estem obrint ferides que després seran difícils de tancar, estem incentivant la idea de l’exclusió com a forma d’assolir el lideratge, estem acabant de malmetre tot el que s’havia avançat...
Jo em quedo per veure on anem, tots plegats.
El que podria ser un símptoma de vitalitat (com algú ha pretès justificar), amb diverses candidatures a dirigir el partit, reclamant el posicionament dels militants cap a un o altre sector, encenent els ànims tot carregant contra els adversaris més que defensant les pròpies idees, no és sinó el nefast resultat d’una pèssima gestió del partit en els darrers anys, que ens pot abocar al desastre. Els errors comesos durant tot aquest temps els volem arreglar ara amb un error encara més gran, com ho és tot el plantejament del Congrés del mes de juny.
No tinc res en contra, especialment, de la candidatura de Joan Carretero i imagino que el comentari serviria igualment en ocasió dels actes sectaris que de ben segur organitzaran les altres candidatures. A través d’aquest bloc he anat formulant les meves crítiques a la direcció del partit, per errors puntuals, per manca de rigor en les anàlisis, per incoherències, per mediocritat en la gestió governamental... però el desencert més gran, i també el més perillós, pot ser l’obertura d’aquesta cursa desenfrenada cap al poder. Estem obrint ferides que després seran difícils de tancar, estem incentivant la idea de l’exclusió com a forma d’assolir el lideratge, estem acabant de malmetre tot el que s’havia avançat...
Jo em quedo per veure on anem, tots plegats.