Pàgines

dilluns, 2 de juliol del 2012

La crida de la Soraya a la responsabilitat

Temps enrere, a Madrid, quan escoltaven la veu independentista de la Pilar Rahola o la del Ridao, fins i tot els feia gràcia. Ho trobaven una anècdota pintoresca que no posava en perill l’estabilitat del sistema: era l’estirabot d’un extremisme que, presentat sense estridències, podia el contrapunt graciós al seny i a la responsabilitat de la majoria. Però, ara, ja comencen a no trobar-ho tan divertit.

El tema de la independència ja no és aquella nota marginal, sinó que saben que a Catalunya té un suport majoritari. Els catalans comencen a entendre que hem de fer cas al discurs de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, quan apel·la a la responsabilitat i a la necessitat d’escollir prioritats per tal de sortir de la crisi. Unes paraules que en altres moments podien interpretar-se com una crida al seny, i que entre els ciutadans poc amants de les aventures podien sonar com una lògica de no moure res de com està, no fos cas que malmetéssim una situació prou satisfactòria. Però, avui, aquestes mateixes paraules sonen com una crida a la responsabilitat i a la necessitat d’escollir prioritats per a sortir de la crisi, és la dir a la independència. El que no podem fer és cometre la irresponsable temeritat de quedar-nos dins d’Espanya; és una aventura radical que no ens podem permetre, perquè el resultat desastrós és massa cert.

El que és assenyat, avui, el que és responsable per a qui no tingui instint suïcida, és fer l’opció independentista. Per això, les crides a la responsabilitat, al seny i a la centralitat no són sinó reiteració de continuar pel camí iniciat, l’únic que pot fer-nos sortir de la crisi conjuntural que patim ara i de la crisi secular que patim dins d’aquesta Espanya que ens és hostil i ens maltracta. De la mateixa manera que el consell més assenyat que es pot donar a una dona maltractada és l’abandonament de la parella que la fa patir, també per a nosaltres ho és la independència.