Pàgines

dimarts, 30 d’abril de 2013

És el preu de la competitivitat

En el món de la política, i de la política econòmica especialment, els eufemismes són imprescindibles per a poder cometre les pitjors aberracions sense necessitat de sentir cap mal de consciència. Com que és evident que la nostra economia no pot competir (o almenys aixi ho han decidit) amb innovació, amb tecnologia o amb valor afegit, amb les països més pròspers d’Europa, s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i equiparar-nos-hi pel que fa a la competitivitat. I se suposa que tothom sap què vol dir, això de la competitivitat, per més eufemismes que hi posin.

Es tracta de produir més, amb uns costos mínims. Quan les grans empreses multinacionals, o no tan grans, deslocalitzen una indústria per traslladar-la a un país “més competitiu”, ja sabem què vol dir: salaris més baixos, menys impostos, menys condicions de seguretat laboral, menys condicionants de respecte ni pels drets de les persones ni pel medi ambient... Surt a compte invertir una mica en sustentar Governs corruptes que acceptaran qualsevol mena d’explotació de la seva gent, sense miraments ni entrebancs legals, per a poder-hi traslladar les seves indústries. La decisió que prenen els empresaris occidentals de traslladar la seva producció a determinats països no és innocent ni simplement tècnica. Ells saben que els surt més a compte produir en països on es permeti l’explotació infantil, on no calgui respectar els drets de les persones, es pugui pagar salaris de misèria amb jornades laborals inhumanes, on no es miri prim a l’hora de concedir permisos encara que sigui en instal·lacions obsoletes i altament perilloses per als seus treballadors, on tampoc calgui invertir en la preservació del medi... Ningú pot excusar-se dient que no sabia en quines condicions s'obliga a treballar.

I de tant en tant, malauradament massa sovint, es produeixen incidents perfectament previsibles i evitables com el de la fàbrica de Bangla Desh. Els directius de les empreses multinacionals, que eren perfectament conscients de les condicions en què es treballava, se’n renten les mans, quan haurien de respondre dels seus crims (perquè els fets no mereixen altre nom) i anar a raure a les presons d’aquests països que ells han escollit perquè oferien una millor productivitat per als seus negocis. I aquest és el model de competitivitat cap on ens porten les polítiques del PP: abaixar sous, reduir prestacions, facilitar tot tipus d’explotació... Ells en diuen, hipòcritament, flexibilitzar el mercat de treball i crear les condicions perquè el país resulti més atractiu per als inversors. Potser no arribarem al nivell de Bangla Desh, però ens hi acostarem per tal de facilitar el benefici empresarial amb un clar menyspreu per les persones.

dilluns, 29 d’abril de 2013

PP: enganys, fraus i, a més, escarni

Una de les característiques del Govern del Partit Popular és el desgovern i el caos absolut, basat sempre en l’engany i la mentida. Impotent per a fer front a l’actual situació, cada nova mesura corregeix l’anterior, encara sigui presa amb pocs mesos de diferència. Deliberadament van presentar uns números falsos a l’hora d’elaborar el pressupost del 2013, amb un error en el càlcul de la caiguda del PIB del 300%; van mentir a l’hora de presentar el dèficit dels comptes públics que ha aconseguit posar-se al capdavant dels països europeus, del 10’6% el 2012, per damunt de Grècia o de Portugal; i han d’anar mentint per justificar cada nova mesura que ens allunya cada vegada més de la sortida de la crisi.

És cert que, com que totes les mesures del Govern espanyol van orientades a protegir els seus interessos particulars i els dels grans poders econòmics (bé han de guanyar-se un lloc de privilegi en els consells d’administració de les grans empreses quan es retirin del Govern), reben constantment els elogis del FMI, del BCE i de la Unió europea, alhora que aquestes mateixes institucions els recorden que per més que facin tots els esforços resulten insuficients, i els impulsen a fer-ne de nous. Almenys, mentre no hi hagi una revolta social suficient com per a aturar aquestes demencials polítiques. Tot just la reforma del mercat laboral ha començat a donar els fruits esperats en forma d’un increment incessant de l’atur que ja en proposen una de nova per aprofundir en la mateixa línia; encara no s’ha posat en marxa la reforma de les pensions que ja n’anuncien una altra, més hostil i més restrictiva per al conjunt de la població; tot i que renuncien a rebaixar les xifres d’atur i admeten que seguirà incrementant-se, en cap cas renuncien a la seva estratègia suïcida basada en l’empobriment general de la població i la conseqüent aturada de la capacitat productiva del país, que genera més dèficit i més deute públic.

Però hi ha una altra característica d’aquestes polítiques del Partit Popular especialment sagnant: és la del cinisme, la burla i l’escarni al conjunt de la ciutadania, víctima de les seves insensates mesures. No en tenen prou amb el saqueig de les arques públiques que fins ara es repartien, entre altres formes, a través dels anomenats sobres Bàrcenas; no tenen cap escrúpol ni decència a l’hora d’exhibir la seva capacitat depredadora quan és hora de posar la mà a la caixa. Només una dada com a exemple: Els 15 membres del consell d’administració de la Sareb (el banc dolent, que amb els diners dels contribuents gestionarà els actius tòxics de la banca espanyola) només en el primer mes de funcionament ja s’han repartit 142.917 euros, amb una mensualitat per a la seva Presidenta, Belen Romana, de 32.916 euros. Ningú aturarà aquesta banda de delinqüents?

diumenge, 28 d’abril de 2013

Lliures o morts

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquest és el títol de la novel·la escrita a quatre mans pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat. El relat històric, novel·lat, explica els moments claus de la Guerra de Successió i la resistència catalana enfront dels borbons. I el títol del llibre correspon a un crit de guerra dels defensors de la ciutat de Barcelona que decidiren seguir lluitant contra l’enemic, malgrat les poques possibilitats d’exit.

Lliures o morts, doncs, és la determinació dels qui estaven disposats a lluitar per la llibertat fins a les darreres conseqüències. Una consigna no pas tan diferent de la revolucionària “Patria o muerte” de Fidel Castro, poc després d’haver triomfat en la seva revolta contra el dictador Fulgencio Batista, i tampoc tan diferent d’aquella altra frase atribuïda a la Pasionaria, però que podria ser del president mexicà del segle XIX, Benito Juárez García: “Es mejor morir de pie que vivir de rodillas”.

En el context de la Guerra de Successió, amb les tropes borbòniques assetjant Barcelona, la frase adquiria un to heroic per la voluntat de resistir fins al final, però també un to de sentència en el sentit que si no aconseguien la llibertat, la conseqüència era la mort. I algú pot pensar que, ara, quan ens trobem immersos en un procés, que no és ben bé una guerra, per assolir la independència, la frase Lliures o morts estaria fora de lloc. Tot i que aquella vella i criminal idea dels espanyols de bombardejar Barcelona periòdicament ens la recordava impunement no fa pas tant un dels anomenats “Pares de la Constitució espanyola”, avui, a Europa, sembla impensable una resposta sagnant per a sufocar la voluntat democràtica dels catalana.

Però, compte que el crit de “Lliures o morts” no és tan forassenyat per a explicar la disjuntiva en què ens trobem ara mateix. Si no som capaços d’assolir la llibertat, és a dir l’Estat propi i sobirà, tenim garantida, si més no a mitjà termini, la mort com a país. Els espanyols tenen clara la determinació d’anorrear-nos com a país a base de l’ofec econòmic i de la destrucció del nostre teixit industrial i productiu; tenen clara la voluntat d’eliminar la nostra llengua, primer simulant que volen una equiparació entre català i castellà, per aplicar tot seguit l’estratègia valenciana d’anar marginalitzant la llengua pròpia fins a fer-la residual; com tenen clar l’objectiu d’anar recentralitzant l’Estat i retallant l’autogovern fins a deixar-lo només amb competències testimonials i dirigides des de Madrid.

Lliures o morts és l’alternativa que se’ns presenta i que cal que tinguin clar els qui, vull creure que encara n’hi ha de bona fe, creuen que poden defensar una fórmula d’encaix al si de l’Estat espanyol sense tocar de mort la nostra identitat com a país.   

dissabte, 27 d’abril de 2013

Violència il•lícita, però comprensible

Aviat ens posaríem tots d’acord que la violència no és lícita en cap cas, que no és un recurs que es pugui utilitzar per aconseguir cap mena d’objetiu. O potser no ens posaríem tan d’acord, perquè és evident que l’Estat mai ha renunciat a l’ús de la violència; en té el monopoli absolut i per això reacciona aïradament quan algú vol competir amb les mateixes armes. Pot ser la violència emprada pels seus cossos i forces de seguretat, quan jo no li és suficient l’ús dels seus poderosos mecanismes de pressió, o la violència exercida des del poder econòmic i des del poder judicial.

Els governants, en nom de l’interès de l’Estat quan en realitat no és sinó l’interès d’uns pocs privilegiats, va aplicant els seus plans econòmics que porten la ruïna i l’empobriment general de la població. Les darreres dades ens il·lustren l’èxit de l’estúpida i suïcida política econòmica del PP; estúpida i suïcida per al benestar de la majoria, però no per a ells i per als seus amics. Han dissenyat l’estratègia de convertir l’Estat en un país tercermundista, perquè a ells els surt més a compte; ells en diuen “procés de devaluació interna” o “millora de la competitivitat”. Han descobert que els grans poders econòmics no tenen cap necessitat de disposar d’una demanda interna, i que prefereixen servir-se del país com a lloc de mà d’obra barata, amb una administració que retalla drets i prestacions socials desemparant la gent en la misèria que ells mateixos han creat. Si abans es parlava de competir amb tecnologia, innovació i valor afegit amb les primeres potències europees, ara s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i és en comparació a aquests que hem de ser més competitius.

Les darreres dades són il·lustratives de l’eficàcia de les polítiques econòmiques del PP: 27% d’atur, el 57% entre la població jove, cap a dos milions sense prestacions de cap mena; i tot això per acabar incrementant el dèficit i sobretot sense cap perspectiva de futur. Amb aquest panorama, acompanyat dels escàndols de corrupció i de les mentides permanents dels dirigents polítics, el que sobta és la paciència i l’estoïcisme amb què ho entoma el conjunt de la població; el que sobta és la resignació amb què s’assumeix la misèria induïda, alterada tant sols per algun cas aïllat de suïcidi; el que sobta és que no hi hagi més moviments de protesta, més revolta social; el que sobta és que no esclati la violència, que seria il·lícita, però del tot comprensible, i que en cap cas seria més condemnable que la violència que s’exerceix des del poder contra el conjunt de la ciutadania.   

divendres, 26 d’abril de 2013

El paperot dels unionistes catalans

Els unionistes catalans tenen mala peça al teler. Sovint intenten presentar la seva opció, la de cercar un encaix digne dins d’Espanya, com la via del seny, de la moderació i del possibilisme. Per ells, el procés cap a la construcció d’una Estat propi és una mena de temeritat, amb excessius riscos, quan la seva proposta de dialogar amb Espanya consideren que pot donar bons resultats, sense necessitat de trencadissa. No tenen en compte, però, que l’odi d’Espanya, de la classe dirigent espanyola, contra els catalans i contra tot el que representa la nostra cultura i la nostra identitat també va adreçat a ells.

Així s’explica el darrer prec de Duran i Lleida perquè Espanya reaccioni davant del sobiranisme. Deia l’altre dia: "El problema d’Espanya no és què pot oferir als independentistes, sinó què està disposada a oferir als que no ho són, però que volen ser respectats i reconeguts". I està clar, la resposta és clara i contundent: res. La seva lògica, com a unionista català, seria pensar que si Espanya reaccionés davant de les reivindicacions independentistes i oferís a Catalunya un finançament mínimament just i un respecte per la seva llengua i la seva identitat, probablement el mateix Duran tindria més arguments per a convèncer els indecisos que ara es veuen abocats a abraçar l’independentisme com a única sortida vàlida per a resoldre els problemes del país. Però la seva lògica no té res a veure amb la dels espanyols, disposats a mantenir fins al final la seva croada contra Catalunya. És el mateix amb què es troba el pobre Navarro que aquí no gosa posar-se obertament al costat del PP ni tampoc dels sobiranistes, però que allà els del seu propi partit el menyspreen i no li donen el més mínim marge per a poder continuar defensant les seves utòpiques tesis federalistes que no es creu ningú.

Però, això també li passa a la Camacho, que assegura no haver cobrat cap sobre del Bàrcenas (ni per això no l’han tinguda en compte), i que veu com les seves ràncies i esquifides propostes de finançament per a Catalunya també són rebutjades de ple pels seus companys de Partit, és a dir pels seus superiors. Són, doncs, els dirigents espanyols, tant els del PP com els del PSOE, els qui deixen sense arguments aquells que podrien ser els seus aliats a Catalunya. És des d’Espanya mateix que es descarta la via d’un encaix digne de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Enfront de l’independentisme no hi ha, doncs, l’opció dels Duran, Navarro o Camacho, sinó únicament la dels Rajoy, Wert, Rubalcaba, Cospedal o Montoro; és a dir, l'odi contra Catalunya. 

dijous, 25 d’abril de 2013

Partidaris i detractors... de la llibertat

França acaba d’aprovar la llei que permetrà el matrimoni de persones del mateix sexe. Com acostuma a passar en aquests casos, la dreta més rància, i amb ella l’església catòlica, ha posat el crit al cel. La mateixa dreta i la mateixa església que no s’escandalitzen tant davant de les injustícies socials, de les lleis que salvaguarden els interessos dels més rics i condemnen els més desvalguts. I tampoc fan escarafalls quan al seu costat i en nom seu apareixen els grups de l’extrema dreta més violenta. És un debat, o més que un debat una batalla, que s’ha viscut en repetides ocasions, normalment per temes relacionats amb la llibertat individual de les persones.

Perquè la confrontació no és entre partidaris d’un tipus o altre de matrimoni, com no ho ha estat mai entre partidaris i contraris de l’avortament. La confrontació és senzillament entre partidaris de donar l’opció individual de les persones o de negar-la. La llei que proposen uns no obliga res a ningú, senzillament ofereix un marc per a qui vulgui acollir-s’hi; de la mateixa manera que les lleis d’avortament no es fan perquè ningú en sigui partidari, sinó perquè qui es vegi en la necessitat de fer-ho no sigui penalitzat. Hom podria entendre que des d’una concepció ideològica o religiosa es proposés limitar-se pel que fa a determinades pràctiques, que no es fes ús d’un tipus de matrimoni amb el qual no creuen o que els seus seguidors no optessin mai per l’avortament. Però el que no és tan raonable és que pel fet de tenir aquestes idees ja vulguin negar-les als altres, que no en tinguin prou en defensar el que ells pensen, sinó que vulguin imposar-ho al conjunt de la societat.

És un tipus de debat que ja ens sabem de memòria: no és entre partidaris i detractors d’una determinada idea, sinó entre partidaris de la llibertat i els qui volen ofegar-la. No és pas tan diferent del debat existent a Catalunya sobre el seu futur: hi pot haver persones i grups que tinguin concepcions diferents del que hauria de ser Catalunya, però per damunt d’això el que hi ha, per part dels més autoritaris i anti demòcrates, és la negació de la democràcia quan es vol impedir que la gent sigui consulta en l’exercici del dret a decidir quina d’aquestes opcions es vol per al país.

dimecres, 24 d’abril de 2013

La doble comptabilitat del PP

Tal com estava previst, a poc mesos d’haver aprovat els pressupostos generals de l’Estat, el Govern del PP ha hagut de reconèixer allò que va negar amb tanta contundència: que les seves previsions eren falses. El Govern espanyol va quadrar els pressupostos amb el supòsit d’una recessió del 0’5%, tot i el que ja auguraven tots els experts. Ara, el mateix Govern modifica les previsions per aquest any 2013 dient que la recessió assolirà la xifra de l’1’5%; és a dir tres vegades més del que havia previst.

En el món de la iniciativa privada, qualsevol directiu que projectés la dinàmica de l’empresa en base a una previsió i que errés aquesta previsió no pas en unes dècimes o amb un marge d’error tolerable, sinó amb aquesta proporció de tres vegades més, seria fulminantment destituït per inútil i incompetent. Podem dir que aquest és el cas del Montoro i el de Guindos? És cert el Ministre de Guindos prové de l’experiència de la fallida de Lehman Brothers i que el Montoro sembla que només té l’objectiu de salvar els mobles a les grans fortunes, però no crec que la causa d’un desencert de proporcions tan gegantines calgui buscar-la aquí. I amb això no vull pas dir que es tracti de llumeneres en el món de l’economia. L’explicació més plausible lliga amb la ja tradicional pràctica del Partit Popular a l’hora de portar dobles comptabilitats. El Govern, amb plena consciència, va enganyar descaradament el Congrés i la ciutadania en general, presentant uns números que ells sabien que eren completament falsos. De fet, no sé si es pot dir ben bé engany, perquè tothom es va adonar de la falsedat de les xifres presentades.

És molt més seriós i honest no presentar els pressupostos, com fa el Govern de la Generalitat, fins a disposar de les dades bàsiques per a confeccionar-lo, que presentar-ne uns amb els números trucats. Com cada any, primer menteixen prometent que les seves mesures començaran a donar fruits ben aviat, i després han d’anar allargant els terminis de la recuperació econòmica perquè la realitat els deixa al descobert. El PP és un partit dirigit per una banda de delinqüents, mentiders i embadocadors compulsius, que s’han finançat irregularment a base de dobles comptabilitats i repartint sobres a dojo; i ara estan portant també el Govern de l’Estat amb dobles comptabilitats, números falsos, i segurament que han trobat la manera de repartir-se el botí, encara que ja no puguin comptar amb els sobre del Bàrcenas.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Estafats sense estafadors?

En mig de l’allau de moviments i protestes socials de tota mena que han proliferat per culpa de la crisi, i especialment per culpa de la pèssima gestió de la crisi, crec que el tema de les anomenades “preferents” caldria veure’l des d’una altra perspectiva, ja que no és equiparable, per exemple, al dels desnonaments.  En principi, les preferents eren una fórmula d’inversió que podia resultar prou atractiva en època de bonança, quan oferien interessos més elevats que qualsevol dipòsit a termini.

No devia pas ser tan diferent de l’aposta que van fer molts de comprar un habitatge com a forma d’inversió pensant que es podria revendre al cap d’un temps amb una bona revalorització. O no és pas tan diferent dels qui en els darrers temps preferien la compra d’or, com a inversió refugi. En tots els casos, en determinats moments, podien semblar inversions segures i altament rendibles. I quan algú disposa d’uns diners i cerca la forma de fer-los més rendibles, sap que té l’opció de deixar-los en una llibreta d’estalvi, encara que sigui a un interès baix o bé invertir-los en algun altre lloc que doni un interès més alt. La contrapartida és el risc. Els qui van quedar entrampats amb unes preferents que havien perdut bona part del seu valor, els ha passat el mateix que aquells altres que havien comprat immobles creient que la bombolla immobiliària no esclataria mai, i ara no saben què fer-ne, o el mateix que aquells que van creure que l’or era un refugi segur i no havien previst que quan un refugi és tan segur que s’hi refugia tothom ja deixa de ser-ho, o no havien previst que països amb problemes econòmics traurien a la venda els seus estocs d’or.

El dubte, doncs, estaria en saber si hi ha hagut estafa o no. Si no hi ha hagut estafa i el procediment ha estat correcte, encara que sigui desafortunat, no veig que hi hagi raó per a reclamar més enllà de posar en dubte la professionalitat dels qui venien el producte i la solvència de l’entitat que representaven. Altrament, en tots els casos on es considera que hi ha hagut engany o aprofitament i abús de persones grans per part dels gestors bancaris, com sembla que hi ha hagut en molts casos, hi hauria d’haver també la corresponent demanda penal. No  pot ser que es digui que hi ha hagut gent estafada a la qual s’ha de rescabalar, sense que hi hagi estafadors que s’asseguin a la banqueta dels acusats.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Justícia prevaricadorament perversa

Quan algú es passa de rosca, no es tracta només que es posa en evidència sinó que el seu propòsit se li’n va en orris, perquè perd tota credibilitat. El governant ha de saber que pot perdre tota la seva autoritat moral, i fins i tot la legal, a base d’imposar normes absurdes que lògicament després no es compleixen. Però, això mateix que es pot dir dels polítics també val per a les decisions dels jutges; quan aquestes són tan forassenyades, tan allunyades de qualsevol criteri jurídic i de justícia són blasmades per la ciutadania i perden tot el seu sentit.

El TSJC, en el seu afany d’acontentar el nacionalisme espanyol en la seva croada contra la llengua catalana, s’ha passat de rosca. La seva interlocutòria sobre l’ús del castellà a les aules és tan absurda, tan prevaricadorament perversa, que ni els mateixos que van impulsar-la al·legant una suposada discriminació del castellà ara no saben com explicar-la. Els jutges, de fet, neguen la raó dels qui denunciaven que el català tenia una preeminència al sistema educatiu sobre el castellà, perquè el principal argument que esgrimien era que la doble oficialitat obligava a donar un tracte equitatiu a ambdues llengües, i que la immersió lingüística, segons ells, negava un dret fonamental com el de ser escolaritzat en la pròpia llengua. Perquè la interlocutòria del TSJC diu ben clarament, encara que la Sánchez Camacho ho nega perquè ella mateixa se n’avergonyiria, que el problema no és ni la preeminència d’una llengua sobre l’altra, ni la vulneració del suposat dret a ser escolaritzat en la llengua pròpia; sinó que certifica que la llengua que s’ha d’imposar és la castellana, per més minoritària que sigui a l’aula, i el dret a rebre l’ensenyament en la pròpia llengua només té validesa si es tracta de la llengua castellana. En definitiva, la immersió lingüística no és dolenta per si mateixa, perquè al capdavall és la que s’aplica a Espanya i arreu del món, sinó que només és inadmissible per al nacionalisme espanyols al servei del qual està aquest TSJC en el cas del català.

Una argumentació que fins ara negaven rotundament tant el Partit Popular com Ciutadan’s, que intentaven dissimular el seu atac a la llengua catalana amb l’excusa de la igualtat i del respecte a la cooficialitat d’ambdues llengües. Els qui ho feien honestament, ara han quedat desautoritzats per una interlocutòria descaradament racista, discriminatòria i contrària a la legislació vigent; només aquells que pregonaven una pretesa igualtat entre ambdues llengües, com a recurs per a procedir a l’eliminació del català, poden recolzar una decisió tan insensata com la del TSJC.       

diumenge, 21 d’abril de 2013

Simulacre d’insubmissió fiscal

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La insubmissió fiscal sembla que va fent els seus passos, però molt lentament. Tothom sap que aquest és, i sobretot serà, un element clau per al procés de secessió. El procés, per més que molts voldríem que fos immediat i de curta durada, probablement serà més llarg del compte: primer s’hauran de vèncer les reticències i les pors per encarar una consulta, i tant si s’arriba a fer com si s’acaba optant per unes eleccions plebiscitàries o per una Declaració Unilateral d’Independència, aleshores encara quedarà tot el camí de l’organització interna del nou Estat, el reconeixement exterior i la inevitable negociació amb Espanya. Però, el tema fiscal haurà de ser d’un dia per altre.

En un moment donat, comptant que la Generalitat tingui ja muntada tota la infraestructura per a fer-ho, tots els impostos que ara es paguen a Madrid, de cop s’hauran de liquidat a la Generalitat. I ja podem imaginar que el Govern espanyol farà mans i mànigues, primer per impedir-ho, després per sabotejar-ho, i finalment per crear conflictes i perjudicar el màxim la nostra economia, tant la de les empreses com la de l’Administració.

Van començar uns petits empresaris a liquidar els seus impostos, bàsicament l’IVA, a l’Agència Tributària de Catalunya, en lloc de fer-ho a l’Agència espanyola. I ara ja hi ha una colla de municipis que han decidit fer el mateix, i que poden incrementar-se notablement si s’hi apunten tots els adherits a l’AMI. I el Govern de la Generalitat, per la seva banda, sembla que disposat a facilitar aquesta insubmissió fiscal, a base de crear el mecanisme legal que ho permeti.

Naturalment, que aquesta insubmissió fiscal té trampa, perquè en realitat, tal com aclaria el Conseller Francesc Homs,  els impostos acaben anant al mateix lloc, donat que la Generalitat no disposa d’aquests diners sinó que els ingressa directament a les arques espanyoles. És evident que aquest simulacre d’insubmissió fiscal no té l’objectiu de dotar la Generalitat dels primers recursos propis, sinó d’assajar la fórmula de recaptació que en el seu moment haurà de fer l’Agència Tributària de Catalunya. I, per suposat, l’objectiu també es facilitar el canvi de destinació dels tributs dels catalans, quan arribi el moment: no és el mateix que cadascuna de les empreses i ciutadans de Catalunya hagin de deixar de tributar a un lloc per fer-ho a un altre, que aquest canvi el faci en un moment donat la Generalitat.

Sempre hi ha sectors, pretesament radicals i jo diria exageradament il·lusos, que pretenen veure en aquest procés una feblesa de la Generalitat, pel fet que no es queda els diners ingressats pels insubmisos fiscals per a fer front a necessitats bàsiques del país, en lloc d’enviar-los a Madrid. Desconèixer la insignificança del que representen, ara per ara, els tributs recaptats directament per la Generalitat gràcies a la insubmissió fiscal, és no saber en quin món es viu.

dissabte, 20 d’abril de 2013

La desestabilització per tots els mitjans

Ho deia l’Artur Mas: “faran tot el que puguin per a desestabilitzar el pla sobiranista”. I, de fet, ja s’han conegut alguns dels plans ordits per l’Estat a través del CNI, per exemple. Ells saben que no es poden refiar exclusivament de l’aplicació de la llei per a avortar el procés, perquè al capdavall s’imposen les voluntats polítiques majoritàries. Altrament, no caldria ni que es preocupessin ni que cerquessin altres vies. Ni tampoc poden basar-ho tot en l’ofec econòmic que al capdavall també els acaba perjudicant a ells.

La desestabilització a través dels mitjans de comunicació ja la van iniciar quan el Comitè de Campanya del PP, amb la col·laboració del Ministeri de l’Interior i d’elements corruptes dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, es van inventar falsos informes policials per a sabotejar les eleccions del 25 de novembre. I d’alguna manera ja se’n van sortir. Després va venir tota la farsa d’espionatge de la Camacho, que va mentir descaradament en explicar la seva relació amb una ex companya d’un fill de Jordi Pujol. I ara s’han abocat directament damunt d’alguns mitjans de comunicació catalans, com és el cas de La Vanguardia. De recursos, a ells, no els en falten per untar qui sigui. I s’ha de reconèixer que ja han començat a obtenir els primers fruits: Aquella Vanguardia que, a partir de l’11 de setembre, va semblar que acceptava l’evidència, i s’arrenglerava al costat com a mínim dels qui són favorables a l’exercici del dret a decidir, tot d’una i no pas per atzar ha fet un gir i s’hi mostra obertament en contra, sovint a base de desinformar, de fer circular rumors i notícies falses i de provocar tensions entre els sobiranistes més moderats.

Però és evident que el punt més sensible i on sembla que ara estan concentrant tots els esforços és en provocar dissensions al sí de la coalició de Govern. Ja s’entén que cap membre del Govern ni dirigent de la coalició no faria alegrement declaracions als mitjans de comunicació en contra de les directrius marcades, sabent que això malmet la imatge d’aquest Govern i debilita el seu President. Una acció d’aquesta mena no es fa mai gratuïtament, i només s’explica perquè qui ha ordit la trama i paga els peons de sota mà sap que el cessament, d’altra banda absolutament lògic, dels autors de l’intent de sabotatge al propi Govern encara tindria conseqüències pitjors.

divendres, 19 d’abril de 2013

La predicció de Xavier Sala i Martín

Jo no sé si l’economista Xavier Sala i Martín fa massa temps que conviu amb la cultura anglosaxona o si realment esdevindrà un predictor providencial. Segons el seu pronòstic, Espanya acabarà estant interessada en negociar la independència de Catalunya, abans que haver d’acceptar-la com un fet consumat, després d’un trencament com a resposta a la seva hostilitat. La lògica del professor de la Universitat de Columbia és que una segregació inamistosa li podria sortir molt cara, a Espanya.

Sembla clar que amb una separació inamistosa, no pactada, el període de transició seria més llarg, i per tant més difícil per a Catalunya. Però també per a Espanya. D’entrada, seria lògic pensar que el deute de l’Estat espanyol se l’hauria d’assumir tot sol, sense la mamella que li ha resultat fins ara disposar dels recursos de Catalunya; i Catalunya es quedaria amb el dèficit de la Generalitat que,  essent elevat, percentualment és molt inferior al d’altres països i per tant perfectament assumible. Perquè el més important no és la quantia del dèficit sinó la capacitat per a fer-hi front. Per tant, en una separació no pactada, Catalunya s’estalviaria haver d’assumir la part del dèficit de l’Estat que teòricament li correspon. No cal dir que la situació estratègica de Catalunya, com a via de pas cap a Europa portaria també molts maldecaps a l’economia espanyola, si no es fes de forma pactada: el corredor del mediterrani de connexió amb Europa podria acabar-se a Tarragona. Per tant, els arguments del senyor Sala i Martín no semblen tan forassenyats.

Hi ha però, un aspecte que no sé si contempla el professor de la Universitat de Columbia. Espanya no és ni els Estats Units ni Anglaterra. El nacionalisme espanyol és d’una visceralitat fora mida, fins al punt que, com ja ha demostrat en moltes altres ocasions, no li importa perjudicar-se a si mateix si és per a defensar els ideals d’aquella Espanya Una, Grande  y Libre. Una visió fonamentalista compartida també, per exemple, pels seguidors del PP a Catalunya que aplaudeixen les accions del Govern espanyol encaminades a dinamitar l’economia catalana, i per tant en contra d’ells mateixos.

dijous, 18 d’abril de 2013

A qui importen les lleis i els reglaments?

El paper dels tres diputats d’ERC al Congrés espanyol, quan es van posar a parlar en català per tal d’exemplificar l’absurd que suposava la sentència estrictament política del TSJC sobre el català a l’escola, va ser molt comentat. Aquí, fins i tot els analistes i els polítics que acostumen a ser crítics amb les accions més testimonials que a vegades ens han brindat diputats com Joan Tardà, van reconèixer que havien estat encertats. Allà, ja se sap, els importa un rave la racionalitat i la raó; ells tenen la seva raó i la imposen allà on poden. I on no poden, recorren als jutges afins perquè els facin la feina bruta.

L’explicació que va donar des de la Presidència del Congrés, Jesús Posada, ja donava a entendre que no tenia arguments per a rebatre l’acció dels republicans. I davant de la desraó, sempre els queda el recurs de la força: tancar-los el micròfon, treure’ls l’ús de la paraula o fer-los fora de la tribuna d’oradors. Ingènuament, Alfred Bosch encara va tenir temps d’adreçar-se a qui el feia fora per demanar-li que li aclarís si el treia fora de la tribuna o de l’hemicicle. I més ingènuament, encara, el mateix Alfred Bosch explicava que el reglament del Congrés no té establert enlloc que s’hagi de parlar en castellà. I així li hauria reconegut el mateix Jesús Posada. És sempre aquesta ingenuïtat dels catalans que, quan tenim la llei en contra nostra no gosem desacatar-la, i quan la tenim a favor tampoc gosem aplicar-la, cosa que no té res a veure amb el concepte que en tenen els espanyols.

Imagino que Jesús Posada se’l devia mirar amb aires de commiseració: però, i què hi té a veure que el Reglament digui o no digui en quina llengua s’ha de parlar al Congrés? Ell és la llei i l’aplica com i quan vol. Les lleis no són el marc de referència sinó unes eines que s’utilitzen quan i com convé, i els jutges en saben perfectament la mecànica quan es tracta d’afavorir una determinada ideologia o partit. Amb la mateixa arbitrarietat i desraó que el TSJC sentenciava en contra del català, passant-se pel forro la mateixa legislació catalana, el President del Congrés no tenia per què prendre’s al pèl de la lletra el Reglament.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Crisi? La festa continua

Els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, ja fa una colla d’anys que estem patint la crisi. Ho patim en forma de retallades de sous, de reducció de serveis, d’increment d’impostos, de disminució de prestacions... I els polítics surten cada dia a dir-nos que hem d’entendre que en l’actual situació tots ens hem d’estrènyer el cinturó i ens hem de resignar a aquesta rebaixa substancial de la qualitat de vida i del benestar. I en bona mesura ho han aconseguit: no són pas pocs els ciutadans depauperats que tenen un cert remordiment de consciència perquè s’han cregut aquella farsa d’haver estirat més el braç que la màniga, o aquells que accepten resignadament la nova situació amb el raonament de “si tot plegat ha de servir per sortir de la crisi...”

Però, no. Tots els sacrificis que s’exigeixen als ciutadans serveixen per a salvar la pell als pèssims gestors de la banca i de les caixes (que bé mereixerien seure a la banqueta dels acusats i compensar amb béns propis el mal que ha ocasionat la seva mala gestió), per a garantir els grans beneficis dels més poderosos i per a incrementar cada vegada més la diferència entre rics i pobres. I totes aquestes mesures no fan sinó empobrir cada vegada més el país, i per tant ensorrar cada vegada més les finances públiques i aprofundir en la crisi. Però és que no solament tots els sacrificis que se’ns exigeixen serveixen per a engreixar els causants de la crisi i són del tot inútils per a sortir-ne, sinó que l’Estat continua amb la seva disbauxa de malbaratament de recursos dels ciutadans. L’altre dia sortia aquell reportatge sobre les despeses descontrolades de les ambaixades espanyoles, on algú admetia que arribaven a celebrar un centenar de festes, còctels i recepcions a l’any! I ara llegeixo l’informe de Renfe sobre els passatgers de l’AVE, amb trajectes que no arriben al promig d’un passatger diari, i en la majoria dels casos amb unes quantitats senzillament escandaloses.

Un Govern decent es posaria les mans al cap, demanaria perdó per haver dilapidat tants diners quan hi ha tanta gent que no arriba a final de mes o és desnonat de casa seva, i canviaria de rumb en 180ª. Però, no. El Govern espanyol, qui sap si com a mofa i befa als qui pateixen la crisi (la immensa majoria, menys ells i els seus amics), es manté obsessionat per continuar amb obres faraòniques costosíssimes i del tot inútils, que en unes circumstàncies normals, vull dir en una país on existís una Justícia digna d’aquest nom, seria motiu més que suficient per a ser tipificades d’accions delictives. Per ells, la crisi encara no ha arribat: la festa  continua.

dimarts, 16 d’abril de 2013

L’indecent debat dels pressupostos

No és pas estrany que la gent es cansi de la política, davant de l’escassa credibilitat i l’excessiva deshonestedat dels polítics. I no em refereixo només als casos estrictament de corrupció, que són prou escandaloses, sinó a conductes que tant la classe política com els mitjans de comunicació consideren normals, i que no ho haurien de ser. El debat polític es perverteix per interessos estrictament partidistes, hi pot haver contradicció flagrants o posicionament sense cap base lògica o de sentit comú... I quan un polític menteix descaradament, o dóna un argument que és evident que només respon a interessos mesquins, els mitjans de comunicació, en lloc d’informar de la realitat, el que fan és reproduir, com si fos certa i sense cap apunt crític, la declaració del polític, tot esperant obtenir l'endemà un altre titular amb la rèplica del contrincant. Però el lector o l’espectador es queda sense tenir una informació veraç i contrastada.

És, per exemple, el que està passant ara amb els pressupostos de la Generalitat. A falta d’una dada essencial, com és la del límit de dèficit, no té cap sentit presentar uns números que poden resultar del tot desfasats. Tècnicament, ningú en el món de l’empresa gosaria fer cap mena de pressupost si li falta una dada essencial. La lògica i la racionalitat més elemental aconsellaria esperar a tenir aquesta dada abans de presentar cap proposta de pressupost. Però, està clar, al Ministre Montoro li importa un rave el pressupost de la Generalitat i que aquest s’aprovi un mes abans o un mes després. Des del Govern espanyol han fet i continuen fent tot el possible per escanyar les finances de la Generalitat, incomplint l’Estatut, negant-se a pagar el deute o boicotejant els intents de la Generalitat per obtenir nous recursos, i ara voldrien que el Govern català presentés uns números impossibles, els que ells imposen, per poder posar en evidència Artur Mas. El que persegueix el partit de la senyora Camacho, amb la seva inestimable ajuda, és la fallida de les finances de la Generalitat i en general del país com a darrer recurs per evitar la secessió. Per això, és del tot absurd que el Partit Popular, així com altres grups de l’oposició, pressionin el Govern reclamant-li que presenti els pressupostos, i que a més tinguin la indecència d’argumentar-ho dient que el país necessita tenir ja el seus pressupostos.

Perquè la pressió que es fa sobre el Govern d’Artur Mas, per tal que cometi l’estupidesa de presentar uns números sense disposar de dades essencials, en cap és per a dotar el país d’uns pressupostos, sinó per a poder-los tombar i obtenir així una derrota parlamentària de CiU. En cap cas hi ha l’interès del país. Si s’elaborés un pressupost seguint les directrius que reclama Montoro, seria el mateix PP el primer a rebutjar-los perquè diria que retalla serveis bàsics, raó per la qual també els rebutjarien les altres forces polítiques; però si Artur Mas tingués la gosadia de presentar un pressupost en base a un límit de dèficit que es considerés assumible, a l’entorn del 2’5%, aleshores seria altra vegada el Partit Popular, i altres grups polítics de la cambra, els qui s’hi oposarien igualment per considerar que no compleixen amb els objectius marcats pel Govern espanyol. I aquest trist espectacle no deixa de ser una forma de corrompre la política, que ja no està posada al servei del país, sinó dels partits que volen servir-se’n.

dilluns, 15 d’abril de 2013

A propòsit del Procés Constituent (i IV)

Un té la sensació que estem reproduint vells esquemes. Ja durant la guerra espanyola del 1936 a Catalunya es plantejava el dilema de si calia fer primer la Revolució i després guanyar la guerra, o si havia de ser a l’inrevés. El resultat va ser que no es va fer la revolució i es va perdre la guerra. Durant la transició, per a alguns la prioritat era la recuperació de la democràcia, mentre que per a altres hi posaven al davant la consecució d'un estat socialista; tots els partits d’esquerres van renunciar a plantejaments excessivament socialitzants, i els qui no ho van fer van quedar en la més absoluta marginalitat. I ara tornem a estar a les mateixes.

El Procés Constituent proposat per la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras és d’una radicalitat revolucionària senzillament encantadora; i convincent. Ara mateix firmaria perquè es portés a terme; i, com jo, suposo que devem ser molts els qui estem farts de veure com ens prenen el pèl amb l’excusa de la crisi, com ens retallen sous, serveis i drets adquirits per ajudar a l’enriquiment personal dels més poderosos. El problema, doncs, no rau en l’atractiu de la seva proposta, sinó en la seva viabilitat. Els catalans no ho tindrem pas fàcil per aconseguir una majoria suficient per a tirar endavant el procés sobiranista. L’Estat, hores d’ara, ja hi està invertint gran quantitat de diners, els nostres diners, per a impedir-ho. Hi ha sectors de la societat catalana que encara tenen dubtes, que haurien preferit trobar una fórmula d’encaixar-nos millor dins d’Espanya abans que el trencament, que aspiraven il·lusòriament a un model federal; i d’altres que, veient-ho clar, tenen por de les conseqüències que es poden derivar de tot el procés, sobretot la incertesa dels mesos en què es produirà la secessió definitiva. I per això, l’existència d’una ANC sense components ideològics marcats és una eina immillorable per aglutinar tots els sectors sobiranistes del país. El caràcter trencador, també socialment, del nou Procés Constituent ens pot il·lusionar a molts, però també pot espantar a d’altres que, altrament haurien estat companys de viatge en el camí cap a la independència.

I finalment, suposant que ens en sortim dins de l’estat espanyol i que aconseguim una consulta favorable a la independència o optem per la Declaració Unilateral, ens faltarà encara el reconeixement internacional. I és evident que un manifest amb un primer punt que parla de l’expropiació de la banca i l’impagament del deute no és la millor carta de presentació per a tenir el suport internacional a les nostres aspiracions.      

diumenge, 14 d’abril de 2013

A propòsit del Procés Constituent (III)

El nou Procés Constituent es planteja com una prioritat clara formar una candidatura de cara a les properes eleccions. Ja és positiu que es faci ara, que no hi ha cap urgència especial, i que no s’esperi a tenir una convocatòria electoral a la vista. També especifiquen els seus impulsors que no volen crear una força més, sinó ser un aglutinador de les existents. L’objectiu és més que lloable, i certament agosarat tenint en compte les experiències viscudes fins ara.

Quelcom de semblant va passar amb Solidaritat, i no va ser capaç de confluir ni amb Reagrupament que era l’altra força sorgida molt poc abans en unes circumstàncies i amb uns objectius molt similars. A partir d’aquí, es va constituir en un aglomerat de sigles i moviments pràcticament residuals amb una escassíssima incidència en la política del país. Aleshores, el dubte serà el mateix: a qui pretén aglutinar aquest Procés Constituent? Probablement, aquesta mateixa rèmora de partits i grups testimonials, amb SI al capdavant, s’hi pot apuntar de seguida perquè pot ser la seva única possibilitat de tenir una sortida electoral; però, a la vegada, la presència d’aquests grups pot ser un fre perquè s’hi sumin altres organitzacions més consolidades. Ideològicament, segur que la nova plataforma coincideix molt més amb la CUP que amb cap altre partit polític, però és que la CUP ja es va crear amb aquest objectiu aglutinador l’esquerra independentista radical. És molt difícil pensar que IC-V i ERC vulguin apuntar-se al carro; primera perquè la seva praxi política, fins ara, ha distat força dels plantejament que fa el manifest de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras, amb temes que no han estat mai al programa d’aquests partit com ara la nacionalització de la banca, i segona perquè difícilment renunciaran a les seves sigles, a no ser que es considerés que hi ha una situació d’emergència nacional. Per al bé de la nova iniciativa, l’ideal seria que no s’hi adherissin grups polítics sinó persones a títol individual per tal de forçar després les direccions dels partits a formar una candidatura unitària

És possible que les properes eleccions catalanes tinguin un caràcter molt especial, perquè la situació de pressió d’Espanya contra Catalunya haurà esdevingut insostenible. I és possible que es plantegi la possibilitat d’una gran coalició per tal que les eleccions siguin també un plebiscit per la independència. Si no es donés aquesta situació d’emergència nacional, probablement els partits tradicionals no estarien interessats en participar en una plataforma unitària; i si realment es veu aquesta urgència sembla molt més fàcil d’arribar a una gran coalició a través d’un pacte entre partits que no pas a través d’una plataforma molt assembleària. I podríem tornar-nos a trobar amb una iniciativa molt lloable, però amb una incidència real molt feble.   

dissabte, 13 d’abril de 2013

A propòsit del Procés Constituent (II)

Acostumem a dir que sempre és benvinguda qualsevol iniciativa que ens faci avançar cap a l’objectiu de la plenitud nacional. I si fos pel nombre d’iniciatives sorgides, faria molt de temps que seríem un país lliure. De la mateixa manera que som el país del món amb més premis literaris per habitant segur que també ostentem el liderat en nombre d’associacions, entitats i moviments de tota mena. I és que, massa sovint, després d’haver-nos malfiat de mil iniciatives anteriors a la nostra, tot d’una pretenem tenir la idea genial i definitiva, i esperem que els altres sí que confiïn plenament en la nostra.

Benvinguda la nova proposta de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras de crear un Procés Constituent amb voluntat d’esdevenir una plataforma unitària de tots aquells sectors que volen un país lliure i un país més just i solidari. Ells mateixos ja admeten que la proposta no sorgeix per a crear un estat d’opinió favorable a l’exercici del dret a decidir, sinó que partint de la base que ja hi ha una majoria favorable la seva proposta pretén servir d’aglutinador de les diferents iniciatives existents. En principi, la cosa sona prou bé si no fos perquè el nou moviment sorgeix sense haver considerat prèviament la validesa dels ja existents; i, un cop creat, es pot convertir en un moviment més en el ja prou triturat panorama polític català. De fet, quan es van crear les CUP, ja pretenien ser això: unes Candidatures d’Unitat Popular, amb uns postulats molt similars als que presenta ara aquest Procés Constituent. Solidaritat Catalana va sorgir en un moment en què, davant del desconcert d’aquella Esquerra, semblava que calia crear una nova força que sumés l’independentisme conseqüent. Tot just fa un any que es va crear l’Assemblea Nacional Catalana, amb el mateix objectiu aglutinador, encara que en aquest cas es centra bàsicament en la qüestió nacional, i deixa més de banda els aspectes de caràcter social o ideològic. I fa relativament poc també es va crear una mena de Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència.

És evident que, per més partits, plataformes i moviments que hi hagi, no n’hi haurà cap que ens satisfaci al cent per cent. Però tampoc arreglem res creant-ne una de nova a la nostra mida, perquè tindrà igualment les mateixes reticències per molta altra gent. I tant de bo que aquest Procés Constituent sigui tot un èxit. Faltaria saber si l’ANC s’hauria d’integrar en aquesta nova plataforma, que jo crec que no, o si és aquesta la que s’ha d’integrar a l’ANC; si la Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència, que ara mateix no inclou l’ANC, s’ha d’integrar al Procés constituent o si pretendrà que el Procés Constituent s’integri a aquesta Coordinadora. Em sembla que ara mateix tenim una eina que està funcionant, com és l’ANC, i convindria salvaguardar-la de tots aquests moviments que tenen un component més ideològic com la iniciativa de la Teresa i l’Arcadi. 

divendres, 12 d’abril de 2013

A propòsit del Procés Constituent (I)

En sentir la proposta de la Teresa Forcades i de l’Arcadi Oliveres sobre la impulsió d’un moviment unitari cap a un procés constituent, i llegint el seu manifest, la primera reacció que se m’acut és la de felicitar-los per la iniciativa i córrer a formalitzar la meva adhesió. Els seus arguments em resulten del tot convincents. Tenim un país condemnat a la depauperació econòmica mentre es mantingui dins d’aquesta Espanya que ens odia amb tota la seva ànima, i estem gestionant el país i els nostres recursos de la pitjor manera possible a base d’afavorir els grans interessos econòmics i de deixar sense cap protecció els més febles.

Suposo que és una reacció semblant a la que ja he tingut en d’altres ocasions davant d’iniciatives que em semblaven plenament justificades, absolutament justes, i sobretot urgentment necessàries. Sense anar a remuntar-nos massa enllà en el temps, recordo mobilitzacions com la del No a la guerra, la manifestació del 10 de juliol, la creació de Solidaritat Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana i la magna manifestació de l’11 de setembre. No necessito saber quina és la posició oficial del meu partit per adherir-me i col·laborar en el que pugui amb causes i moviments com aquest. A més, la proposta del Procés Constituent lliga plenament amb la doble aspiració de molts catalans, i és del tot coherent per als qui hem militat sempre a favor de l’alliberament nacional des d’una perspectiva d’esquerres. Volem decidir el nostre futur, oi tant com sí. I no només volem decidir com s’ha d’organitzar políticament aquest país, a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que també volem decidir com volem que sigui aquest país, més just, més solidari, més respectuós amb els drets de les persones i amb el medi.

Tot just s’ha fet una primera crida. Tot està per fer, i de moment les portes són obertes a tothom. El projecte és engrescador i pot coincidir amb el pensament majoritari del poble de Catalunya. Els mateixos impulsors ja deixaven anar una primera prevenció, coneixedors de les dificultats de bastir un moviment clarament unitari sense caure en les lluites internes, les ambicions personals i les pugnes partidistes. Jo també tinc els meus dubtes sobre l’èxit de la iniciativa, i vull formular-los no pas per aigualir les esperances sinó per a prevenir-ne els perills.

dijous, 11 d’abril de 2013

El TSJC, un pas més en l’estratègia popular

Quan algú parla de la imparcialitat de la Justícia, se suposa que porta alguna copa de més, no té ni idea del que està dient, o és d’una mala fe i d’una deshonestedat impresentable. El Partit Popular en la seva obsessió malaltissa d’eliminar la llengua catalana, no té cap mania a l’hora d’utilitzar tots els recursos que estan al seu abast; i la Justícia n’és un. Davant de les reclamacions estrictament polítiques de dirigents de grups minoritaris a Catalunya, el TSJC va dictaminar que calia respectar el dret dels alumnes que escollissin el castellà com a llengua d’ensenyament. Un dictamen en contra de la legislació vigent, quan, almenys teòricament, els jutges haurien de limitar-se al compliment de la llei. El TSJC no és ningú per a judicar si una llei és o no és adient.

Però és que l’estratègia del Partit Popular i en general del nacionalistes espanyols no els va sortir bé, perquè si bé l’any passat hi va haver 106 peticions per a escolaritzar els fills en castellà, el que representa un percentatge molt residual, aquest any només han estat 17 famílies les que han demanat escolaritzar els fills en castellà. A la vista d’aquest fracàs, que posa en evidència que ni els mateixos dirigents populars o de ciutadans han seguit la seva consigna (encara que molts deuen portar els seus fills a l’escola privada), han posat en marxa un altre procediment. Ara fan dir a la Justícia, a aquest TSJC, que tan sols hi hagi un nen que reclami el dret a ser escolaritzat en castellà, automàticament queda negat a la resta d’alumnes el dret a ser escolaritzats d’acord amb la llei vigent, és a dir en català. L’argument que donaven per a atendre les peticions d’escolarització en castellà era que, essent el castellà oficial igual que el català, hi havia d’haver un tracte també igual i que no es podia conculcar el dret d’aquell nen a rebre l’ensenyament en la llengua que escollís.

Doncs, bé, ara aquest mateix tribunal diu exactament el contrari del que deia abans; ara ja no s’ha de respectar el dret de cada nen a ser escolaritzat en la seva llengua, com deia, sinó que el dret dels catalanoparlants queda automàticament conculcat pel sol fet que hi hagi un sol nen que reclami ser atès en castellà. Com que l’argument de la llibertat individual no els ha funcionat per als seus objectius polítics, ara se n’inventen un altre de més aberrant com és aquest. Estem parlant a diari del tema de la corrupció: no és que també hi hagi corrupció a la Justícia posada al servei d’una causa ideològica, sinó que aquesta Justícia és putrefacta, i la corrupció no hauria de tenir cabuda en un estat català independent. 

dimecres, 10 d’abril de 2013

Alsàcia, un referèndum perdut

El referèndum que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a l’Alsàcia francesa ha passat força desapercebut. No és pas que fos una consulta de caràcter sobiranista, jo diria que ni tan sols autonomista, però podia servir com a primer pas per a reconèixer l’existència d’una regió amb unes característiques pròpies, ja que la seva població és d’origen germànic i parla un dialecte de l’alemany. L’Alsàcia, amb capital a Estrasburg, al llarg de la història ha alternat la seva pertinença a França o a Alemanya, en funció del guanyador de cada enfrontament bèl·lic.

El que es demanava en el referèndum era tan sols la unificació administrativa dels dos departaments que conformen l’Alsàcia, l’Alt Rin i el Baix Rin. Però a ningú escapava que l’existència d’un Consell únic alsacià podia ser l’embrió del reconeixement d’aquesta singularitat, mai acceptada pels francesos. S’explica que en un programa televisiu, un “expert” en temes lingüístics feia notar que allà, a l’Alsàcia, potser per la proximitat amb Alemanya, es parlava un francès ben rar; tan rar que era inintel·ligible per a la resta de francesos; i tan rar que els alemanys sí que el podien entendre; però, evidentment i del tot indiscutible, el que parlaven era francès. Tot i que les enquestes auguraven un triomf del Sí, el cert és que la participació ha estat molt baixa, per sota del 40%, i que el No ha guanyat a l’Alt Rin, mentre que el Sí ha guanyat, encara que per sota del mínim exigit, al Baix Rin. Per tant, no prosperarà la proposta de fusió que, segons els seus impulsors, havia de servir per a simplificar l’administració, estalviar recursos i poder assumir competències del Govern de París. Hi estaven a favor el centredreta de l’UMP i el centreesquerra ecologista, amb els socialistes dividits i l’oposició frontal tant de l’extrema dreta del FN com del Front d’esquerres, amb el mateix argument de no posar en perill la unitat de la República francesa.

Objectivament, l’existència a Alsàcia d’una realitat lingüística, cultural i històrica sembla fora de dubtes. No és pas que el Govern de París hagi estat especialment curós en protegir i respectar aquest fet diferencial, però, a diferència d’aquí, sempre ha tingut més mà esquerra a l’hora d’assimilar els diferents pobles que conformen la França actual. I és que, encara que sovint definim el concepte nació com quelcom substancial que forma part de la naturalesa d’una col·lectivitat, a diferència de l’estat que no deixa de ser una organització política que pot canviar en qualsevol moment, el cert és que la consciència dels pobles no és immune a les pressions del poder assimilador.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Com es pot ser tan barrut?

El President del Govern espanyol continua enrocat en la pocavergonya més delirant. En la seva reunió amb el Primer ministre britànic, i per tal de marcar distàncies, ha tornat a afirmar la diferència entre el procés escocès i el català perquè, segons ell, el referèndum escocès es farà “d’acord amb les lleis”.  Mentre que el català, també segons ell, es faria al marge o en contra de les lleis espanyoles.

Però, quina bajanada és aquesta? Es pot ser més cínic? El referèndum escocès es farà perquè el Govern britànic ha cedit al Govern d’Escòcia la competència que té atribuïda de convocar referèndums d’aquesta naturalesa . La legislació britànica i l’espanyola, en aquest àmbit, no són pas tan diferents. És més, probablement, la nostra legislació té molts més mecanismes per a convocar la consulta legal que no tenia al seu abast el Govern escocès. El recurs emprat allà de traspassar la competència del Govern central a l’autonòmic podria ser emprat aquí exactament igual que a Escòcia; tot és qüestió de la voluntat democràtica que sí que ha demostrat el Govern britànic i que no té res a veure amb l’autoritarisme de l’espanyol. Però, es que queda encara el recurs d’emprar la pròpia legislació catalana, basant-se en la nova llei de consultes que està elaborant el Parlament de Catalunya, perquè la voluntat del Govern català és justament la de celebrar la consulta de forma legal; si el Govern espanyol es nega a traspassar les competències atribuïdes a l’Administració central en aquesta matèria, es podria fer a partir de la llei catalana.

Però és que aquest mateix President que diu que a Escòcia el referèndum es farà “d’acord amb les lleis” és el mateix que ja ha avisat que boicotejarà qualsevol proposta legal que pugui sorgir de Catalunya de cara a la celebració de la consulta. És a dir que el mateix que posarà tots els impediments perquè la consulta es faci legalment és el que després s’excusa dient que aquí no es pot fer perquè no és legal (perquè ell impedeix que sigui legal). Ës el mateix recurs que empraven dictadors com Franco o com Pinochet quan afirmaven que ells ja estaven d’acord amb la participació ciutadana en la vida política, només que ho havien de fer d’acord amb les lleis; i les seves lleis deien que estava prohibit.  

dilluns, 8 d’abril de 2013

El BCE preparat per si empitjora

Les declaracions dels màxims responsables de l’economia europea acostumen a ser, com a mínim, surrealistes. Sovint es presenten amb aires salvadors per a desfer els embolics i desencerts dels polítics de torn i proposen unes mesures que, aplicant la lògica més elemental, no fan sinó empitjorar la situació. Tots els països que han estat rescatats amb la intervenció de la troika, lluny de sortir del pou on semblava que havien caigut, s’han enfonsat encara més, i han precisat nous rescats i noves condicions que, en una espiral diabòlica, auguren un futur encara pitjor.

La setmana passada era el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, el qui deixava anar una d’aquestes declaracions que, a part de no aportar res de nou, serveixen això sí com a excusa als “mercats” per a pressionar encara més les economies més febles. Seguint la línia de les declaracions d’altres dirigents europeus, després de dir que “Xipre no és el model a seguir” s’afanyava a dir que en el futur els bons i els grans dipòsits haurien de contribuir al rescat; és a dir, que Xipre sí que pot ser un model a seguir. I un cop establert el principi que els dipòsits bancaris poden ser requisats en qualsevol moment, encara que sigui sota el simulacre d’una taxa especial, ningú pot garantir que el límit dels 100.000 euros aplicat en el cas de Xipre no es pugui modificar a la baixa. Les grans fortunes gaudeixen d’una legislació específica que preveu l’existència de paradisos fiscals (o és que hi ha algú que es creu que els paradisos fiscals no són perfectament controlats i interessadament sostinguts?), mentre que els qui queden més desemparats sempre són els qui amb molt d’esforç havien aconseguir estalviar un fons per al seu futur.

Però les declaracions de Draghi tenien el seu punt més àlgid quan afirmava que el BCE està “preparat per actuar si l’economia de l’eurozona empitjora”. ¿És que considera que la situació no és prou crítica com perquè el BCE comenci a prendre mesures per a redreçar l’economia? La primera mesura a prendre, està clar, seria fer un gir de 180º en relació al que s’ha fet fins ara. ¿Què ha de passar perquè les institucions europees considerin que l’economia de l’eurozona necessita un cop de mà per a redreçar-la? No és pas que no coneguin el drama particular que viuen milions d’europeus, especialment en aquells països on ells mateixos han imposat unes condicions suïcides, condemnant-los a la pobresa i a la desprotecció més absoluta, sinó que consideren que la situació no serà greu de veritat fins que no afecti les grans fortunes i els grans interessos econòmics. Us sona la història del Flautista d’Hamelin? El rei no va començar a actuar fins que les rates van envair també el seu palau.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

De ben segur que hi ha coses que se’ns escapen als qui seguim la política des de la barrera, a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació i poca cosa més. Hi ha reaccions i decisions preses pels polítics que, d’entrada, ens poden semblar fora de lloc, inversemblants o senzillament errònies, perquè ens falta alguna dada. Penso, ara mateix en les declaracions de l’Oriol Junqueres afirmant que si algú es creu que ERC avalarà una retallada de 3.200 milions en els pressupostos de la Generalitat  és que s’ha begut l’enteniment.

Aquell 25 de novembre els espanyols pretenien presentar el resultat electoral com una derrota del sobiranisme pel fet que Artur Mas havia perdut suport electoral; evidentment, callaven que el suport perdut per CiU l’havia guanyat ERC, de la mateixa manera que el  perdut per SI l’havia guanyat la CUP. Des d’una òptica nacional, els nacionalistes espanyols anaven errats, no solament perquè al Parlament hi havia a partir de les darreres eleccions més partidaris del dret a decidir, sinó perquè s’havia produït una radicalització del vot independentista. Però, compte, perquè l’anàlisi dels espanyols no era tan erroni si les forces sobiranistes no són capaces de fer un front comú.

Encetant el procés democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, no podíem esperar del nacionalisme espanyol cap altra cosa que l’amenaça, el xantatge i, per suposat, l’ofec econòmic. Per tant, quan CiU i ERC pacten un full de ruta concret que ha de culminar el 2014 amb la celebració de la consulta, s’havia d’entendre que fins llavors el Govern espanyol incrementaria les agressions contra Catalunya, de manera que ens havíem de preparar per passar un parell d’anys com a mínim en una situació crítica. I tot just estem al començament. Aquesta situació crítica inclou subsistir amb uns pressupostos d’emergència o arriscar-se al tancament definitiu de l’aixeta, per part de Madrid, si no complim amb el sostre de dèficit imposat. I això no ho podien obviar ni CiU ni ERC.

Tots estem contra les retallades, però honestament no es pot clamar contra les retallades sense aportar una alternativa: per al PP, l’alternativa és abandonar la via sobiranista amb el compromís per part seva de continuar amb l’ofec econòmic de Catalunya, amb les retallades, i una negativa rotunda a qualsevol fórmula de finançament mínimament justa; per als socialistes, es continua plantejant la utopia (perquè ja ha estat rebutjada tant pel PP com pel PSOE) de la via federal, que en tot cas tampoc serviria per resoldre el problema immediat del pressupost per aquest any; una posició semblant a la d’IC-V, que apostant per una mena de pacte fiscal, tampoc diu com resoldria el finançament del 2013; i tampoc és tan diferent el paper que li toca fer a ERC, ja que el seguiment fil per randa del procés sobiranista pactat amb CiU amb la consulta del 2014 tampoc resol la urgència d’aprovar uns pressupostos de forma immediata. Fins i tot l’alternativa de proclamar unilateralment la independència, amb la majoria existent al Parlament, o la convocatòria urgent d’una eleccions plebiscitàries, tampoc resoldrien la situació per als propers mesos.

Tinc la impressió que el PP ens està guanyant el terreny, comença a fer-nos perdre els estreps, forçant escollir entre l’alternativa precipitada d’una declaració unilateral d’independència o la claudicació de les aspiracions sobiranistes. I ara justament no és el moment ni per a perdre els estreps ni per a beure’ns l’enteniment.

dissabte, 6 d’abril de 2013

Les raons de l’”escrache”

Sentir l’Ada Colau defensant les accions anomenades “escrache” em resulta del tot convincent. ¿Com és possible que ens sembli més reprovable un cert assetjament contra dirigents polítics que l’assetjament, permès o tolerat per aquests polítics, contra famílies senceres a les quals es nega el dret a la vivenda? ¿Com es pot entendre que un ministre digui que no compleix amb els seus compromisos ni amb l’Estatut “porqué no hay dinero, señores”, i en canvi no es pugui entendre que per la mateixa raó de manca de diners no pugui complir amb el banc una família que, sense feina, ara no pot pagar la hipoteca?

No seré pas jo, doncs, qui qüestioni els mètodes utilitzats per la PAH per aconseguir uns objectius absolutament justos i de sentit comú: aturar els desnonaments de famílies sense recursos. Davant de la disjuntiva entre el dret del banc a cobrar les quotes de la hipoteca i el dret fonamental a la vivenda, sembla del tot irracional dir que cal prioritzar el dret a cobrar uns rebuts a base de deixar al carrer famílies senceres, sabent a més que el pis quedarà buit i probablement abandonat. Sí que és cert que l’”escrache”, com a eina habitual de reivindicació, no seria admissible en la mesura que vulneraria el principi de representativitat política sorgida de les urnes. Només cal imaginar què podria passar si, davant de qualsevol conflicte d’interessos, els partidaris d’una i altra opció s’apliquessin mútuament la tècnica d’assetjament personal que implica l’”escrache”.

Per als poderosos, la llei ja té previst que, per més elevat que sigui el deute d’una empresa, mai s’arriba a l’extrem de deixar al carrer, sense sostre, a l’empresari; l’empresa pot fer fallida, es poden embargar determinats béns particulars, però deixant un forat econòmic escandalós l’empresari resta encara amb un gran patrimoni personal. Per tant, entenent que es tracta d’una situació excepcional i  no generalitzable, no crec que siguin reprovables les accions de la PAH quan es tracta de combatre unes situacions realment excepcionals, tremendament injustes i d’una gravetat extrema.

divendres, 5 d’abril de 2013

Dramàtic i d’alt risc

En una cosa sí que poden estar d’acord tots els qui acceptin analitzar la situació que viu el país tocant mínimament de peus a terra: la situació és dramàtica, d’emergència nacional que deia el president Mas. El Partit Popular s’està sortint amb la seva d’ofegar el país econòmicament i de portar-lo a la fractura social, perquè és ben conscient que l’austeritat que imposa (mentre l’estat continua amb una disbauxa indecent) representa liquidar no només l’Estat del benestar sinó els mínims estàndards de subsistència per a molta gent, i per tant la fallida de l’Administració catalana. Al Partit de la Sanchez Camacho li importa ben poc arruïnar les empreses catalanes, i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’admetre que ells, els populars, mantindran l’hostilitat econòmica envers Catalunya mentre no es renunciï al projecte sobiranista.

Davant de les amenaces i el xantatge més vil, és lògic que a alguns els tremolin les cames i vulguin fer-se enrere, sobretot a aquells que entenien la política no pas com un servi al país sinó com una forma de servir-se’n. A aquests, l’únic que se’ls pot demanar és que s’apartin de la vida política per tal de no esdevenir traïdors. Ens hi estem jugant el futur, la supervivència com a país. Ningú podria al·legar que es pensava que fent marxa enrere el Govern espanyol tractaria millor Catalunya, ni des del punt de vista econòmic ni en el lingüístic i ni en l’identitari; l’única cosa que compleix el Partit Popular són les amenaces. I, per ells, un signe de debilitat seria l’oportunitat d’or per abraonar-se definitivament contra Catalunya. Només tenim una possibilitat per a sortir-nos-en, que és la de la sobirania, la de poder disposar dels nostres recursos que serien més que suficients per a sortir de la crisi i no haver de patir més retallades. I el camí ja està marcat.

CiU i ERC han fet un pacte de país transcendental, si el porten a terme. Però que pot ser letal, tant per al país com per a aquests partits, si a darrera hora es fessin enrere o el trenquessin per motivacions partidistes. Ningú entendria res si després del camí recorregut es cedís a les amenaces i al xantatge del nacionalisme espanyol. El desànim seria majúscul, i la desbandada de l’electorat imparable; cap a totes les direccions. Mentre que l’èxit del procés endegat obriria una porta d’esperança i d’engrescament general  del país, que es traduiria també en un reconeixement dels seus impulsors. La situació és dramàtica i d’alt risc, però el pitjor que pot passar quan s’està fent un gran salt es desdir-se’n a mig, perquè aleshores la trompada està assegurada.

dijous, 4 d’abril de 2013

Escarni i mofa als contribuents

De la mateixa manera que els manuals de periodisme diuen que una notícia cal ser contrastada abans de publicar-la, també els manuals del lector haurien de dir que una notícia cal contrastar-la abans de creure-la. I és que hi ha notícies que, certament, s’han de llegir més d’una vegada, i recórrer a diversos mitjans per assegurar-se que no siguin una broma o un malentès imperdonable. Això és el que em va passar quan vaig llegir que en aquesta campanya de la Declaració de la Renda hom podria desgravar-hi les pèrdues derivades de jugar al bingo o al casino.

La UE va recomanar, és a dir imposar, que no es permetés la desgravació per l’adquisició d’una vivenda per considerar que això n’incentivava la compra, en detriment del lloguer, i en definitiva afavoria l’endeutament dels particulars. I és que la inclusió o no de conceptes per a desgravar en la declaració de la renda té la finalitat d’incentivar o de penalitzar determinades conductes, a part de la finalitat estrictament recaptatòria. A més, a rel de la crisi econòmica, s’han retirat com a conceptes desgravables despeses i serveis de primera necessitat. Per això, costa de creure que el mateix Govern espanyol que ha tingut tan poca sensibilitat social a l’hora de retallar prestacions bàsiques i de legislar en perjudici dels menys afavorits, ara sí que tingui aquesta “sensibilitat social” a l’hora de permetre que els qui perdin en els jocs d’atzar, concretament al Bingo o al Casino, puguin desgravar-s’ho com a despesa quan la majoria dels ciutadans no s’han pogut desgravar determinades intervencions i tractaments sanitaris. Dubto que es pugui parlar, pròpiament, d’una lògica determinada per una ideologia de dretes, com no sigui la ideologia de no tenir en compte la realitat social i les necessitats bàsiques de la població.

Crec, sincerament, que el tema va molt més enllà. En uns moment de crisi, en què la majoria de la població veu retallada la seva qualitat de vida, que hi ha sectors cada vegada més nombrosos que han caigut en la pobresa més absoluta, en contrast amb l’increment de les desigualtats socials, els guanys astronòmics d’uns pocs i l’auge del món del luxe, aquesta decisió del Govern espanyol té més de provocació i de desafiament que de convicció ideològica. Es tracta de deixar ben clar que per ells, per al PP, no només la prioritat no és ni la resolució de la crisi ni el benestar de la ciutadania, sinó que en poden fer escarni. Simplement, repugnant.