Justícia prevaricadorament perversa

Quan algú es passa de rosca, no es tracta només que es posa en evidència sinó que el seu propòsit se li’n va en orris, perquè perd tota credibilitat. El governant ha de saber que pot perdre tota la seva autoritat moral, i fins i tot la legal, a base d’imposar normes absurdes que lògicament després no es compleixen. Però, això mateix que es pot dir dels polítics també val per a les decisions dels jutges; quan aquestes són tan forassenyades, tan allunyades de qualsevol criteri jurídic i de justícia són blasmades per la ciutadania i perden tot el seu sentit.

El TSJC, en el seu afany d’acontentar el nacionalisme espanyol en la seva croada contra la llengua catalana, s’ha passat de rosca. La seva interlocutòria sobre l’ús del castellà a les aules és tan absurda, tan prevaricadorament perversa, que ni els mateixos que van impulsar-la al·legant una suposada discriminació del castellà ara no saben com explicar-la. Els jutges, de fet, neguen la raó dels qui denunciaven que el català tenia una preeminència al sistema educatiu sobre el castellà, perquè el principal argument que esgrimien era que la doble oficialitat obligava a donar un tracte equitatiu a ambdues llengües, i que la immersió lingüística, segons ells, negava un dret fonamental com el de ser escolaritzat en la pròpia llengua. Perquè la interlocutòria del TSJC diu ben clarament, encara que la Sánchez Camacho ho nega perquè ella mateixa se n’avergonyiria, que el problema no és ni la preeminència d’una llengua sobre l’altra, ni la vulneració del suposat dret a ser escolaritzat en la llengua pròpia; sinó que certifica que la llengua que s’ha d’imposar és la castellana, per més minoritària que sigui a l’aula, i el dret a rebre l’ensenyament en la pròpia llengua només té validesa si es tracta de la llengua castellana. En definitiva, la immersió lingüística no és dolenta per si mateixa, perquè al capdavall és la que s’aplica a Espanya i arreu del món, sinó que només és inadmissible per al nacionalisme espanyols al servei del qual està aquest TSJC en el cas del català.

Una argumentació que fins ara negaven rotundament tant el Partit Popular com Ciutadan’s, que intentaven dissimular el seu atac a la llengua catalana amb l’excusa de la igualtat i del respecte a la cooficialitat d’ambdues llengües. Els qui ho feien honestament, ara han quedat desautoritzats per una interlocutòria descaradament racista, discriminatòria i contrària a la legislació vigent; només aquells que pregonaven una pretesa igualtat entre ambdues llengües, com a recurs per a procedir a l’eliminació del català, poden recolzar una decisió tan insensata com la del TSJC.