El mateix dilluns, poc després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional, compareixia el President Montilla aparentment enfadat per una sentència que considerava injusta, desafortunada i fins i tot va qualificar d’irresponsable el TC. Més d’un devia pensar que l’actitud del President era prou ferma i valenta; però en el mateix discurs ja advertia que ell no apostaria per “foguerades que porten a la frustració”, referint-se a què ell mateix, que abans que President és súbdit espanyol i subaltern del PSOE, es cuidaria de frustrar. I va refermar-se en la idea que, tot i no compartir la sentència, l’acatava.
I ahir, probablement després de ser cridat a l’ordre pels seus superiors, ja moderava el to i, desafiant, advertia que no entenia què volien dir els qui reclamen, per dignitat, un no acatament de la Sentència. Segurament que tampoc deu saber què vol dir “acatar”. Segons el Diccionari d l’IEC “acatar vol dir “ Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o alguna cosa)”; i per si no sap tampoc què vol dir reverir, “Tractar amb reverència, sentir reverència (envers algú). Reverir Déu”. No gosaria pas retreure a Montilla que no sàpiga què vol dir “acatar”, que aplicat en aquest cas és un antònim de “dignitat”. Però sí que hauria de saber què vol dir “no acatar” una sentència, una legislació o un tractat internacional. Per exemple, és el que fa reiteradament el Partit Popular al País Valencià on es burla de les sentències tant del Tribunal Superior de Justícia de València com del Tribunal Suprem en relació a la unitat de la llengua. Impunement, perquè ideològicament són amics seus, aquests òrgans de la Justícia admeten un desacatament constant i obstinat (crec que ja són dinou les sentències acumulades) de les seves sentències per part del Govern de la Generalitat. Simplement el Govern Valencià ignora les sentències i continua actuant com si aquestes na haguessin estat mai emeses. O per exemple, és el que ha fet el Govern espanyol amb el tema del finançament que estableix l’Estatut de Catalunya: essent una Llei orgànica de l’Estat, no hi havia res a negociar, l’obligació del Govern era limitar-se a complir la Llei. Ben al contrari, ha desacatat constantment la pròpia legislació, incomplint terminis i la lletra i l'esperit de la llei. O un altre exemple de desacatament és el reiterat incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, ratificada pel Govern espanyol, forma part del seu ordenament jurídic, en l’apartat que diu que no hi poden haver barreres polítiques o administratives perquè les emissions de ràdio o televisió puguin rebre’s en el conjunt d’un territori amb una mateixa llengua¹.
En el nostre cas, desacatar la sentència del Tribunal Constitucional, senyor Montilla, vol dir simplement no fer una acte de submissió i d’indignitat. Vol dir respectar la voluntat àmpliament i democràticament expressada pel poble de Catalunya, i que els magistrats del Constitucional, seguint les instruccions del seu partit i del PP, menyspreen profundament. Vol dir actuar amb dignitat i responsabilitat com a representant del poble Catalunya.
¹ La Carta europea especifica que aquest dret a rebre les emissions es refereix a territoris que tenen una mateixa llengua o similar, per si algú tingués la temptació de posar noms diferents a una mateixa llengua
I ahir, probablement després de ser cridat a l’ordre pels seus superiors, ja moderava el to i, desafiant, advertia que no entenia què volien dir els qui reclamen, per dignitat, un no acatament de la Sentència. Segurament que tampoc deu saber què vol dir “acatar”. Segons el Diccionari d l’IEC “acatar vol dir “ Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o alguna cosa)”; i per si no sap tampoc què vol dir reverir, “Tractar amb reverència, sentir reverència (envers algú). Reverir Déu”. No gosaria pas retreure a Montilla que no sàpiga què vol dir “acatar”, que aplicat en aquest cas és un antònim de “dignitat”. Però sí que hauria de saber què vol dir “no acatar” una sentència, una legislació o un tractat internacional. Per exemple, és el que fa reiteradament el Partit Popular al País Valencià on es burla de les sentències tant del Tribunal Superior de Justícia de València com del Tribunal Suprem en relació a la unitat de la llengua. Impunement, perquè ideològicament són amics seus, aquests òrgans de la Justícia admeten un desacatament constant i obstinat (crec que ja són dinou les sentències acumulades) de les seves sentències per part del Govern de la Generalitat. Simplement el Govern Valencià ignora les sentències i continua actuant com si aquestes na haguessin estat mai emeses. O per exemple, és el que ha fet el Govern espanyol amb el tema del finançament que estableix l’Estatut de Catalunya: essent una Llei orgànica de l’Estat, no hi havia res a negociar, l’obligació del Govern era limitar-se a complir la Llei. Ben al contrari, ha desacatat constantment la pròpia legislació, incomplint terminis i la lletra i l'esperit de la llei. O un altre exemple de desacatament és el reiterat incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, ratificada pel Govern espanyol, forma part del seu ordenament jurídic, en l’apartat que diu que no hi poden haver barreres polítiques o administratives perquè les emissions de ràdio o televisió puguin rebre’s en el conjunt d’un territori amb una mateixa llengua¹.
En el nostre cas, desacatar la sentència del Tribunal Constitucional, senyor Montilla, vol dir simplement no fer una acte de submissió i d’indignitat. Vol dir respectar la voluntat àmpliament i democràticament expressada pel poble de Catalunya, i que els magistrats del Constitucional, seguint les instruccions del seu partit i del PP, menyspreen profundament. Vol dir actuar amb dignitat i responsabilitat com a representant del poble Catalunya.
¹ La Carta europea especifica que aquest dret a rebre les emissions es refereix a territoris que tenen una mateixa llengua o similar, per si algú tingués la temptació de posar noms diferents a una mateixa llengua