Mentre als
ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal
que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el
país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a
ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se
li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar
caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el
suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la
sensibilitat de l’espectador.
D’aquella
banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que necessitava un rescat europeu en tota regla,
i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen
l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus
càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la
banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els
càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han
quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà
20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar
les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi
haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del
principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se
d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que
una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot
per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.
Quan
l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire
a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent,
abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics... Ara
ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos
governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres
condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els
plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta
del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un
suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin
préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o
col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.