Pàgines

divendres, 20 de febrer de 2009

Reivindicar no tenir dret a decidir

Hi ha actituds de servilisme que costen d’entendre. És allò que algú havia anomenat “complexe d’esclau” o “vocació de gos”. Es pot entendre que a Catalunya hi hagi gent que cregui que la millor opció per als catalans sigui la de romandre dins de l’Estat espanyol; estic convençut que hi ha un sector que ho creu així senzillament perquè se sent profundament espanyol. També es pot entendre que n’hi hagi que arribin a la mateixa conclusió, no tant per la seva convicció espanyolista com per veure massa problemes a l’hora d’afrontar una aventura secessionista. Però costa més d’entendre que tant els uns com els altres facin bandera que en tot cas això no els correspon a ells decidir-ho.

López Tena publicava dies enrere un article en el qual, entre altres coses, deia:
Perquè Catalunya no té estat propi, cada any Espanya s'emporta més de 20.000 milions d'euros dels nostres diners, més de 3.000 euros per persona i any, la diferència entre els impostos que paguem i la despesa pública que en rebem. Si l'Estat dels espanyols no s'endugués els nostres diners, cada família de quatre membre rebria més de 12.000 euros cada any, el pressupost de la Generalitat creixeria un 54%, el pressupost dels Ajuntaments catalans es multiplicaria per tres, podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per setze la despesa en infraestructures i obres públiques. Podríem tornar a cadascú dels tres milions de catalans perceptors no 400 euros com el govern espanyol, sinó 6.300 euros per persona, i dedicar a obres municipals setze vegades més del que assigna ara Zapatero. Podríem injectar a les empreses en crèdits i avals 35 vegades més que ara, i més que duplicar les pensions i els subsidis d'atur. Podríem suprimir els impostos de successions, de transmissions patrimonials i de patrimoni, abaixar un terç l'impost sobre la renda i un 35% l'IVA, i encara ens sobraria per construir un aeroport com el de Barajas cada any. Podríem decidir votant què n'han de fer els nostres representants per combatre la crisi, podríem dur a la pràctica les nostres decisions, i assumir les nostres pròpies responsabilitats.”

Es pot entendre que hi hagi catalans que diguin que la seva opció és, malgrat tot, seguir vinculats a aquesta Espanya que ens tracta d’aquesta manera. Fins i tot n’hi deu haver de tan il·lusos (potser s’ho haurien de fer mirar) que poden pensar en la possibilitat de canviar aquesta situació. S’entendria, doncs, que hi hagués gent que digués que val la pena passar per determinades penúries econòmiques i disposar de menys recursos a canvi de poder pertènyer a Espanya. Però no s’entén de cap de les maneres que aquesta gent digui que ells renuncien al dret a decidir, ni que sigui per a decidir quedar-se a Espanya.