La tònica general de la política econòmica del Govern Rajoy és la de prendre decisions que resulten un fracàs absolut. Primer, les presenta amb tota la solemnitat que fa al cas i amb l’aval de falsos especialistes, que vés a saber d’on van treure el títol d’economista, i després tot són corredisses per justificar perquè s’ha esdevingut exactament el contrari del que havien pronosticat els suposats entesos. I com que de barra no en falta, el Govern no té per què donar explicacions ni retractar-se pel fet d’haver emprès unes mesures amb una intencionalitat que ha resultat fallida.
És el que va passar amb l’amnistia fiscal, aquella mateixa que els populars criticaven durament quan la va provar el partit dels socialistes. La teoria era que donant una amnistia fiscal als defraudadors farien aflorar un munt de diner, que alleugeriria les malmeses arques de l’Estat. Contràriament al que deien els economistes i assessors del Govern espanyol, i tal com ja veia a venir qualsevol aficionat de tercera, el resultat va ser pràcticament nul. I això que, sociològicament, els possibles defraudadors es corresponen amb el perfil dels dirigents populars; però és que ni ells mateixos no es fien de les seves pròpies mesures. Aleshores, el Govern ha fet un altre intent per mirar de redreçar la situació: si les condicions imposades inicialment no eren suficients per a convèncer els defraudadors que els podia convenir acollir-se a l’amnistia fiscal, es podia mirar d’alleugerir-les per a fer-les més llamineres. I, encara que el Partit Popular no sigui massa amant dels pactes, aquesta vegada sí que s’ha assegut a negociar amb els defraudadors o els seus representants legals.
I fruit del pacte entre la delinqüència institucional que representa el Govern Rajoy i la delinqüència de guant blanc dels defraudadors, n’ha sortit una nova interpretació de l’amnistia fiscal realment avantatjosa. I és que estem governats per una banda de delinqüents, extremadament solidaris entre ells: com a mínim es posen d’acord en fer pagar la factura a les seves víctimes, és a dir a la ciutadania.