Pàgines

dimecres, 23 de gener del 2013

El friquisme americà desmemoriat

S’ha de reconèixer que els Estats Units, des de la perspectiva europea, tenen el seu punt de friquisme. Ho hem vist també ara en la presa de possessió del reelegit Barak Obama, que ha hagut de repetir la cerimònia perquè els cànons marquen que s’ha de fer un dia i a una hora determinada, abans de les dotze del migdia, i en què els mitjans de comunicació estaven pendents de tram que faria a peu del trajecte protocol·lari entre el Capitoli i la Casa Blanca, i dels balls que hauria de reduir en motiu de la crisi, i del vestit que lluiria la primera dama...

Però, al marge d’aquests detalls més propis de les revistes del cor, el friquisme també és present en la política del dia a dia, com en el debat sobre les armes de foc, i en la manera de dotar-se d’una cobertura formal per aparentar que l’administració està al costat i escolta la veu dels ciutadans. És el cas del bloc “We the people”, on els ciutadans poden fer-hi les seves peticions i obtenir així una resposta de la Casa Blanca. Fa pocs dies el Director de l'Oficina de Comunicacions de la Casa Blanca, Jon Carson, responia a una no menys friqui petició de secessió dels Estats de Texas, Florida, Louisiana, Geòrgia, Tennessee, Alabama, Carolina del Nord i Carolina del Sud. No s'hi posen per poca cosa. Probablement molts recordaran un article publicat al The Time en què destacava els deu possibles nous Estats del planeta, entre els quals no hi havia Catalunya, però sí que hi figurava una hipotètica República de Cascàdia o la Segona República de Vermont. És a dir que la miopia dels redactors de l’article de The Time ni tan sols coincidia amb el sentit de l’humor dels qui van presentar la proposta al Blog de la Casa Blanca..
 
En tot cas, si friqui és la proposta a través d’un bloc de participació ciutadana, més ho és la resposta de la Casa Blanca: en lloc de plantejar quelcom tan lògic i elemental com que una proposta d’aquest abast polític no és presenta d’aquesta manera, i d’entrada ha de tenir un ampli suport social i, per tant, també polític, se’ls acut respondre a l’estil del Partit Popular, dient que la Constitució no preveu la secessió, ja que la seva Carta Magna estableix que la Unió ha de ser perpètua. No es deuen recordar que en la declaració d’independència dels Estats Units, no solament van anar en contra de la legislació anglesa vigent, sinó que hi feien constar que per als americans “ és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat”. I, per tant, afegien que “Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble... són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents”