Aquest ha estat un dels cursos escolars en què els sindicats de l’ensenyament han convocat més vagues en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. Si no és el rècord absolut, ben poc se’n deu faltar. I les diferents convocatòries de vaga han tingut motivacions diverses, però normalment ha estat més la denúncia a un cúmul de despropòsits que una reivindicació molt concreta. La dimissió de Joan Badia, Director General d’Innovació Educativa, arriba ara discretament, a final de curs, aparentment al marge del malestar general creat per l’erràtica política del Departament d’Educació que ha portat els sindicats de l’ensenyament a demanar reiteradament la dimissió del Conseller Maragall.
Joan Badia no era el blanc de les protestes dels professionals del sector, i estic convençut que la seva responsabilitat en el desgavell del Departament d’Educació no va gaire més enllà que la de formar part de l’equip del Conseller Ernest Maragall. Suposo que la seva dimissió té més a veure amb una incomoditat personal, la de formar part d’una estructura que ell mateix reconeix com a poc cohesionada, que pel desgast i les crítiques que hagin pogut arribar dels professionals de l’ensenyament. Però el que resulta preocupant és l’explicació que ell mateix dóna de les causes de la seva dimissió: “Si la Conselleria d'Educació la té el PSC, ha de ser el PSC qui faci el desplegament i doni tot l'impuls a la LEC”. Sis anys seguits de govern de coalició, i malgrat els desmentiments constants que n’han volgut fer els seus dirigents, no s’ha aconseguit superar el concepte de tripartit entès com a govern partit en tres, en lloc de considerar-lo com un govern compartit entre tres forces polítiques.
Les protestes dels ensenyants sovint eren més motivades per les atzagaiades sense cap ni peus del Conseller, per la improvisació constant i canvis de criteri desconcertants, que per motivacions específiques com podia ser la mateixa Llei d’Educació, sobre la qual tampoc hi hauria unanimitat de criteri entre els convocants de les mobilitzacions. Potser té raó Joan Badia quan argumenta que per al desplegament de la Llei “hi ha d'haver un equip més cohesionat, un equip diferent del que existeix actualment”. El que no està tan clar, és que aquest equip hagi de correspondre a un partit en concret, a no ser que se sigui conscient del nyap que s’hi està fent i es vulgui carregar el mort al soci que n’ostenta la titularitat.
Joan Badia no era el blanc de les protestes dels professionals del sector, i estic convençut que la seva responsabilitat en el desgavell del Departament d’Educació no va gaire més enllà que la de formar part de l’equip del Conseller Ernest Maragall. Suposo que la seva dimissió té més a veure amb una incomoditat personal, la de formar part d’una estructura que ell mateix reconeix com a poc cohesionada, que pel desgast i les crítiques que hagin pogut arribar dels professionals de l’ensenyament. Però el que resulta preocupant és l’explicació que ell mateix dóna de les causes de la seva dimissió: “Si la Conselleria d'Educació la té el PSC, ha de ser el PSC qui faci el desplegament i doni tot l'impuls a la LEC”. Sis anys seguits de govern de coalició, i malgrat els desmentiments constants que n’han volgut fer els seus dirigents, no s’ha aconseguit superar el concepte de tripartit entès com a govern partit en tres, en lloc de considerar-lo com un govern compartit entre tres forces polítiques.
Les protestes dels ensenyants sovint eren més motivades per les atzagaiades sense cap ni peus del Conseller, per la improvisació constant i canvis de criteri desconcertants, que per motivacions específiques com podia ser la mateixa Llei d’Educació, sobre la qual tampoc hi hauria unanimitat de criteri entre els convocants de les mobilitzacions. Potser té raó Joan Badia quan argumenta que per al desplegament de la Llei “hi ha d'haver un equip més cohesionat, un equip diferent del que existeix actualment”. El que no està tan clar, és que aquest equip hagi de correspondre a un partit en concret, a no ser que se sigui conscient del nyap que s’hi està fent i es vulgui carregar el mort al soci que n’ostenta la titularitat.