Tant els socialistes catalans com els convergents van fer una campanya electoral europea presentant el Partit Popular com l’enemic a batre. I no els faltava raó: el seu odi contra Catalunya i la llengua catalana, i en general contra qualsevol concepte de diversitat que faci ombra l’hegemonia espanyola, continuarà impedint que els catalans tinguem veu a Europa, que hi siguem reconeguts com a poble, i en definitiva que tinguem els mateixos drets que els altres. Continuarem essent, a Europa, ciutadans de segona. Però no només gràcies a l’obstinada voluntat del PP, sinó també al suport que reben dels socialistes i dels convergents.
Tant els diputats socialistes com els convergents han acabat votant el candidat popular a la Presidència de l’Eurocambra. El problema no rau en el fet que s’hagi arribat a un pacte per a repartir-se més o menys equitativament els càrrecs del Parlament europeu, com deia Ramon Tremosa en justificar-se adduint que el seu grup obtenia així una vicepresidència, sinó en l’engany i el frau a l’electorat que això suposa. Ja podem entendre que els candidats socialistes catalans, malgrat que la seva campanya simulava ser autònoma, en realitat anaven perduts enmig de la llista del PSOE al qual deuen la disciplina de vot, i que per tant ja ho tenen prou difícil, per no dir impossible, de fer valdre les reivindicacions catalans davant dels socialistes espanyols. I, encara, aquests socialistes espanyols queden enquadrats a Europa dins d’un grup parlamentari molt heterogeni, però que tenen en comú una visió molt estatalista d’Europa i molt jacobina dels Estats. El mateix que li passa al diputat convergent dins del Grup Liberal. El problema rau, doncs, en l’engany i el frau a l’electorat quan se li prometia no sé quantes coses, però sobretot fermesa enfront d’un Partit Popular sempre hostil a Catalunya, que al final han acabat votant.
La desafecció dels ciutadans envers la política probablement es basa en això. Polítics i mitjans de comunicació troben normal que no es faci res, o que es faci exactament el contrari, del que es prometia durant la campanya electoral. Ho hem vist en aquest cas de les eleccions europees, però ho veiem constantment en la política espanyola i en la catalana. La conclusió de l’electorat és que la política és una farsa i un engany permanent, que la paraula i les promeses d’un polític (i no només del Zapatero) no tenen cap valor. No és d’estranyar, doncs, perquè els polítics s’ho han guanyat a pols, que la gent els engegui ‘a fer la mà’, com dirien els valencians.
Tant els diputats socialistes com els convergents han acabat votant el candidat popular a la Presidència de l’Eurocambra. El problema no rau en el fet que s’hagi arribat a un pacte per a repartir-se més o menys equitativament els càrrecs del Parlament europeu, com deia Ramon Tremosa en justificar-se adduint que el seu grup obtenia així una vicepresidència, sinó en l’engany i el frau a l’electorat que això suposa. Ja podem entendre que els candidats socialistes catalans, malgrat que la seva campanya simulava ser autònoma, en realitat anaven perduts enmig de la llista del PSOE al qual deuen la disciplina de vot, i que per tant ja ho tenen prou difícil, per no dir impossible, de fer valdre les reivindicacions catalans davant dels socialistes espanyols. I, encara, aquests socialistes espanyols queden enquadrats a Europa dins d’un grup parlamentari molt heterogeni, però que tenen en comú una visió molt estatalista d’Europa i molt jacobina dels Estats. El mateix que li passa al diputat convergent dins del Grup Liberal. El problema rau, doncs, en l’engany i el frau a l’electorat quan se li prometia no sé quantes coses, però sobretot fermesa enfront d’un Partit Popular sempre hostil a Catalunya, que al final han acabat votant.
La desafecció dels ciutadans envers la política probablement es basa en això. Polítics i mitjans de comunicació troben normal que no es faci res, o que es faci exactament el contrari, del que es prometia durant la campanya electoral. Ho hem vist en aquest cas de les eleccions europees, però ho veiem constantment en la política espanyola i en la catalana. La conclusió de l’electorat és que la política és una farsa i un engany permanent, que la paraula i les promeses d’un polític (i no només del Zapatero) no tenen cap valor. No és d’estranyar, doncs, perquè els polítics s’ho han guanyat a pols, que la gent els engegui ‘a fer la mà’, com dirien els valencians.