És curiós llegir alguns columnistes espanyols, nacionalistes de pedra picada, com desgranen raonaments que no s’allunyen gens dels postulats dels independentistes catalans. En primer lloc, no cal sacralitzar res: els Estats són estructures que no tenen per què ser ni inalterables ni eternes, per més que ho afirmés constantment el franquisme amb el seu Gloriosos Movimiento Nacional, i per més que ho continuïn dient els seus hereus de la Falange, del PP i del Tribunal Constitucional. Bèlgica existirà fins que els belgues decideixin que ja no cal, o canviarà substancialment si els flamencs decideixen democràticament crear el seu propi Estat; a l’igual que els escocesos, o els quebequesos. En aquests indrets, superat el feixisme i el recurs a la violència, ningú amenaça amb l’exèrcit per forçar unitats no desitjades.
En el cas espanyol, hi ha la rèmora netament feixista de mantenir una clàusula en la Constitució que atribueix al seu exèrcit la facultat d’atacar una part del que considera la pròpia ciutadania si aquesta no vol acollir-se a la legalitat Constitucional. Però, a part d’això, que ningú creu que cap govern per franquista que fos, seria capaç d’utilitzar, a Espanya es dóna una particularitat especial, que és la que remarquen alguns articulistes i tertulians espanyols. La tesi és molt simple, potser massa: a Espanya estan farts de sentir una Catalunya rondinaire, que mai res del que fa l’Estat li està bé, que es mostra insolidària, que roba permanentment al conjunt dels espanyols, que ho vol acaparar tot, que no se senten identificats amb els seus símbols i que els deshonren, incapaços de sentir l’orgull de l’espanyolitat i de lluir-ne la bandera sense més connotació que el patriotisme, que no s’hi troben bé amb els espanyols com a companys de viatge i fan que els espanyols tampoc s’hi sentin còmodes... Encara que ells ho atribueixen a una malaltissa manera de ser, incorregible, probablement congènita i fins i tot contagiosa perquè és capaç d’infectar ràpidament persones nouvingudes que han fet de Catalunya el seu país, potser ens podríem posar d’acord.
Si les dues parts en litigi creuen ser víctimes de la convivència, si totes dues se senten estafades i espoliades, si ningú es troba a gust amb aquest company de viatge, la solució és fàcil: Donem-los la independència. Que deixin de rondinar i d’emprenyar, i sobretot que deixin de robar-nos; si no els agrada i no se senten a gust amb l’espanyolitat que els alimenta, que se’n vagin. Potser, millor que donar-los la independència, que podria entendre’s com una concessió, la fórmula ideal seria expulsar-los d’Espanya, perquè no es mereixen formar-ne part.
És dels pocs actes de submissió que estaria disposar a acceptar.
En el cas espanyol, hi ha la rèmora netament feixista de mantenir una clàusula en la Constitució que atribueix al seu exèrcit la facultat d’atacar una part del que considera la pròpia ciutadania si aquesta no vol acollir-se a la legalitat Constitucional. Però, a part d’això, que ningú creu que cap govern per franquista que fos, seria capaç d’utilitzar, a Espanya es dóna una particularitat especial, que és la que remarquen alguns articulistes i tertulians espanyols. La tesi és molt simple, potser massa: a Espanya estan farts de sentir una Catalunya rondinaire, que mai res del que fa l’Estat li està bé, que es mostra insolidària, que roba permanentment al conjunt dels espanyols, que ho vol acaparar tot, que no se senten identificats amb els seus símbols i que els deshonren, incapaços de sentir l’orgull de l’espanyolitat i de lluir-ne la bandera sense més connotació que el patriotisme, que no s’hi troben bé amb els espanyols com a companys de viatge i fan que els espanyols tampoc s’hi sentin còmodes... Encara que ells ho atribueixen a una malaltissa manera de ser, incorregible, probablement congènita i fins i tot contagiosa perquè és capaç d’infectar ràpidament persones nouvingudes que han fet de Catalunya el seu país, potser ens podríem posar d’acord.
Si les dues parts en litigi creuen ser víctimes de la convivència, si totes dues se senten estafades i espoliades, si ningú es troba a gust amb aquest company de viatge, la solució és fàcil: Donem-los la independència. Que deixin de rondinar i d’emprenyar, i sobretot que deixin de robar-nos; si no els agrada i no se senten a gust amb l’espanyolitat que els alimenta, que se’n vagin. Potser, millor que donar-los la independència, que podria entendre’s com una concessió, la fórmula ideal seria expulsar-los d’Espanya, perquè no es mereixen formar-ne part.
És dels pocs actes de submissió que estaria disposar a acceptar.