Pàgines

dijous, 15 d’octubre de 2009

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.