Debat entre iguals

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol mena de debat, però especialment en el debat polític, és molt important saber qui són els interlocutors amb els quals volem contrastar les nostres posicions. Altrament, el debat queda enterbolit i devaluat perquè les argumentacions d’ambdues parts no es corresponen a un mateix nivell de llenguatge i per tant deixen de ser equiparables. I en el cas del debat obert per les relacions entre Catalunya i Espanya, penso que això s’hi esdevé sovint.

No fa pas molt en una tertúlia de TVE, un periodista afí al PP carregava contra el procés obert a Catalunya cap a l’exercici del dret a decidir i, enfront de la política de radicalitat i d’intransigència dels populars, que ell anomenada de fermesa, no hi posava els passos fets o les declaracions del Govern de la Generalitat ni dels líders de CiU o d’ERC, sinó unes declaracions del President de Catalunya Acció, Santiago Espot. Curiosament, ell mateix, després de desqualificar l’independentisme a base de posar com a exemple el que havia dir el senyor Espot, pretenia reblar el clau dient que aquest senyor no representava res en la política catalana, ja que sempre que s’havia presentat en conteses electorals havia tret uns resultats irrellevants. Però, aleshores, per què el posava com a exemple de la perniciositat del nacionalisme català si no era representatiu de res? Senzillament, perquè havia barrejat interessadament i de forma perversa nivells i estadis diferents del debat.

És allò que en l’àmbit escolar en diríem sumar o restar pomes amb peres. El que els polítics saben fer perfectament en la permanent rivalitat entre partits, que un President mai respondrà les atzagaiades d’un subaltern de l’equip contrari, per exemple, sembla que no acaba de funcionar en el debat als mitjans de comunicació. I això passa a tots dos bàndols. Per a rebatre la decisió presa per un Govern o les declaracions del seu President, hi ha qui és capaç de sortir amb l’atzagaiada d’un comentarista de tercera, d’un alcalde d’un poblet insignificant, o fins i tot d’un anònim que ha aparegut a les xarxes socials. O, fins i tot tractant-se de la mateixa persona i del mateix nivell de representativitat, es pot barrejar molt alegrement el que és una decisió o una declaració institucional amb un comentari captar en una conversa informal.

No pot ser que quan algú vulgui parlar de la idoneïtat de la legislació vigent en matèria lingüística, per exemple, es pretengui rebatre-la argumentant que en un determinat establiment es va donar un cas de discriminació; que quan es faci una projecció del que podria passar amb la llengua castellana a Catalunya, quan s’assoleixi la independència, en lloc de basar-se en els posicionaments dels partits majoritaris i dels seus líders, hom en faci escarafalls en base a les declaracions particulars d’una persona que té una escassa o nul·la incidència en la política del país.

Igualment, en les xarxes socials és molt freqüent veure-hi exemples d’aquesta forma d’encarar el debat. Sembla que hi hagi una veritable cursa per veure qui descobreix a la xarxa la piulada o el comentari més extravagant per deduir-ne després conclusions teòricament fonamentals i objectives. A voltes pot ser divertit descobrir l’estultícia d’un alcalde de vés a saber on, o d’un navegant que no sap per on navega; però això no passa de ser anècdotes, probablement equiparables a les que es poden trobar en la part contrària. Però no es poden fer propostes de país ni treure grans conclusions fonamentades en pures anècdotes, locals i irrellevants.   

Qui es burla de la religió?

La violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions,  com a mínim les que tenim més a prop, el cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.

Els importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves crrences. Aquesta jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol. I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert. Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una mala fe desmesurada.

I tornarem a dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constitueix la pitjor i més perniciosa burla. En el millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la discrepància en veu baixa.

Partidaris i detractors... de la llibertat

França acaba d’aprovar la llei que permetrà el matrimoni de persones del mateix sexe. Com acostuma a passar en aquests casos, la dreta més rància, i amb ella l’església catòlica, ha posat el crit al cel. La mateixa dreta i la mateixa església que no s’escandalitzen tant davant de les injustícies socials, de les lleis que salvaguarden els interessos dels més rics i condemnen els més desvalguts. I tampoc fan escarafalls quan al seu costat i en nom seu apareixen els grups de l’extrema dreta més violenta. És un debat, o més que un debat una batalla, que s’ha viscut en repetides ocasions, normalment per temes relacionats amb la llibertat individual de les persones.

Perquè la confrontació no és entre partidaris d’un tipus o altre de matrimoni, com no ho ha estat mai entre partidaris i contraris de l’avortament. La confrontació és senzillament entre partidaris de donar l’opció individual de les persones o de negar-la. La llei que proposen uns no obliga res a ningú, senzillament ofereix un marc per a qui vulgui acollir-s’hi; de la mateixa manera que les lleis d’avortament no es fan perquè ningú en sigui partidari, sinó perquè qui es vegi en la necessitat de fer-ho no sigui penalitzat. Hom podria entendre que des d’una concepció ideològica o religiosa es proposés limitar-se pel que fa a determinades pràctiques, que no es fes ús d’un tipus de matrimoni amb el qual no creuen o que els seus seguidors no optessin mai per l’avortament. Però el que no és tan raonable és que pel fet de tenir aquestes idees ja vulguin negar-les als altres, que no en tinguin prou en defensar el que ells pensen, sinó que vulguin imposar-ho al conjunt de la societat.

És un tipus de debat que ja ens sabem de memòria: no és entre partidaris i detractors d’una determinada idea, sinó entre partidaris de la llibertat i els qui volen ofegar-la. No és pas tan diferent del debat existent a Catalunya sobre el seu futur: hi pot haver persones i grups que tinguin concepcions diferents del que hauria de ser Catalunya, però per damunt d’això el que hi ha, per part dels més autoritaris i anti demòcrates, és la negació de la democràcia quan es vol impedir que la gent sigui consulta en l’exercici del dret a decidir quina d’aquestes opcions es vol per al país.

Una medicina cruel i inhumana (III)

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol·licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal·liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les. 

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.

La crueltat d’una medicina inhumana (II)

Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. N'hi ha que conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida potser aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.

Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa, aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.

Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.

La inhumanitat d’una medecina cruel (I)

En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I, senzillament, aquesta n ha estat sovint l prioritat d’alguns facultatis; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.

És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molts altres. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat,  uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb cara triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.

Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.

A Vic, l’extrema dreta es fa la foto

No és pas cap secret que el bisbe de Vic ocupa la cúria per la seva ideologia ultraconservadora, més que no pas per mèrits de cap altra mena. A ningú va sorprendre quan va fer venir una congregació de religioses que era considerada com una secta integrista a Argentina; i per tant ara tampoc ens ha de sorprendre que es faci una foto amb el dirigent de Plataforma x Catalunya, Josep Anglada.

La majoria dels catòlics que conec, més o menys practicants, contínuament han de fer l’esforç de convèncer-nos que una cosa és la jerarquia i l’altra és la massa creient de base. Però, està clar, tampoc poden defugir que formen part d’una organització que té la jerarquia que té, i que no sembla que hi hagi massa voluntat de revocar-la. Per tant, cadascú ha de saber on està ficat. I el cert és que aquesta Església té una aposta ideològica ben clara, gens transversal. Una ideologia de dreta pura i dura, sense oblidar aquesta mena de flirteigs amb l’extrema dreta; una ideologia molt més propera als grups que practiquen la intolerància, sovint sense renunciar a la violència, que poden justificar la guerra quan hi ha interessos econòmics pel mig, que practica la discriminació i que afavoreix les desigualtats, que es posa sempre al costat dels poderosos, d’aquells que segons la doctrina evangèlica tenen més difícil d’entrar al regne del cel que no pas que un camell passi pel forat d’una agulla... I alhora, la ideologia d’aquesta Església, o almenys de la seva jerarquia, i sense que tingui una contestació excessiva, es mostra molt allunyada dels qui pregonen la igualtat, la lluita contra els desequilibris, la defensa dels més febles, la tolerància i l’acceptació de la diferència...

Està clar que a l’Església hi ha també persones i organitzacions que en la seva pràctica contradiuen permanentment la jerarquia. Però, globalment, aquesta Església, que és capaç d’emparar la pederàstia, no té res a veure amb els principis evangèlics i es ven fàcilment als poderosos que poden afavorir-la econòmicament, sovint només amb l’excusa, gairebé una obsessió, dels temes relacionats amb el sexe. La foto del Bisbe de Vic amb el líder de l’extrema dreta més intolerant no és sinó la constatació dels valors que prioritza.

Delinqüència i baix nivell cultural

Sempre s’ha dit, com un tòpic, que la delinqüència troba el millor caldo de cultiu en la marginació i en el baix nivell cultural. Quan es parla dels baixos fons, sovint ens referim a ambients de valors escassos, grollers, bruts.. que produeixen nàusees i rebuig de bell antuvi. I com a excepció a aquest tòpic hi hauria, com un tòpic més, l’anomenada delinqüència de guant blanc. Caldria veure on se situa determinada delinqüència de l’àmbit polític.

Els judicis a porta oberta i amb ressò mediàtic ens han permès descobrir no només el grau d’implicació dels acusats, sinó també el calatge humà i cultural dels seus protagonistes. Tots vam poder sentir les converses telefòniques enregistrades i presentades com a prova en el judici contra l’ex President de la Generalitat Valenciana. A part que deixaven en evidència la trama de corrupció existent, encara que el jurat vés a saber per quines pressions no va voler sentir el que tots vam sentir, sobretot posava en evidència el deplorable nivell cultural dels protagonistes: expressions grolleres, i amb una absoluta manca de respecte fins i tot per als seus suposats amics. I aquesta és una història que hem sentit repetides vegades, amb converses que farien avergonyir qualsevol persona amb un mínim de dignitat. Fins i tot els “alies”, que ells mateixos es donen, com el del “bogotes” formen part del pitjor ambient dels baixos fons.

Però tots els límits imaginables s’han superat en el cas de la corrupció destapada, també a l’Administració valenciana, per desviació de fons i adjudicacions irregulars en la Conselleria de Coorperació. La diputada de Compromís Mireia Mollà ha reiterat les denúncies per aquestes pràctiques de corrupció del Partit Popular. I ara s’han fet públiques les gravacions que consten en el sumari entre un dels acusats i el seu advocat. Segons recull l'acta del jutge, l’empresari acusat pregunta al seu advocat: “I després caldrà meditar què fem amb la Mireia, si la denunciem o què fem amb ella”. “La violem o qualsevol barbaritat d'aquesta, no?”, li suggereix l'advocat, al qual l'empresari respon: “Sí, el que sigui, però...”. L'advocat l'interromp: “Què més voldria la pobra”. És aquesta mena d’escòria, delinqüència de baixos fons, que s’empara en la complicitat de les administracions del Partit Popular per rampinyar el que calgui, i que no dubtaria a l’hora d’utilitzar la violència.

De farsants i ineptes en lectures sagrades

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.

Més papistes que el Papa, amb el permís del Papa

És ben coneguda aquesta expressió de “ser més papista que el Papa”, que és aplicable en el camp de la religió, òbviament, però també en el de la política. Es tracta de qualificar aquelles persones o grups que no solament són fidels a unes idees i a uns líders, sinó que en fan la seva interpretació personal, la radicalitzen i la defensen a capa i espasa en nom de “l’autoritat competent”.

La classe dirigent és perfectament conscient de la situació i se n’aprofita. En nom de la religió s’han comès molts crims, i no cal remuntar-se a l’Edat Mitjana perquè encara avui se’n continuen cometent. Potser ara surten més en portada les accions violentes de grups islamistes, però no en tenen pas les mans netes grups radicals que han emprat el nom de Déu per a portar a terme la seva guerra particular, des dels anomenats “Guerrilleros de Cristo Rey” als ortodoxos jueus, passant per l’extrema dreta que se servia del lema “Diós, Patria y Justicia”. Però no és pas tan diferent, encara que en aquests casos no hi hagi violència física, de la brama que sovint podem trobar en fòrums digitals de tota mena on fonamentalistes d’un partit denigren la resta en uns termes apocalíptics. Sovint no tenen en compte que, mentre ells denigren fins a l’extrem l’adversari, els dirigents polítics del seu partit poden estar parlant, negociant o pactant amb els qui ells consideraven enemics execrables. Les seves afirmacions i improperis no serien compartides ni molt menys defensades públicament pels dirigents que ells diuen defensar; però aquests tampoc les contradiuen.

Als dirigents ja els va bé que hi hagi grups radicals que en nom de la seva ideologia es llancin a un fonamentalisme ferotge, que crea tensió i violència en alguns casos i en d’altres simplement crispació política i dificultat d’entesa. De sota mà poden alimentar aquests grups i aquestes veus crispades, però quan els convé se’n desentenen i es presenten ells com la veu serena i de la moderació. Però no els condemnen (excepte en alguns casos, molt tímidament) ni els desautoritzen. I és que n’hi ha de més papistes que el papa, però amb benedicció apostòlica.

Cascs sense rostre humà

Cada any,  per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

Està clar que no és el mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra, pogués aixecar-los la visera del casc, a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.

Professionals fent política o polítics de professió

Els qui ens dediquem a l’ensenyament de la llengua sabem que tan important com les paraules i les frases és el context en què es diuen. Per això, massa sovint hi ha qui aprofita una frase extreta de tot un discurs, o simplement d’un titular de premsa, per a treure tota mena de conclusions que es redueixen en una matussera forma de desprestigiar l’adversari. Una mica, és el titular de premsa que el periodista busca en un discurs o en una roda de premsa, sovint, amb molt més interès que en captar el contingut i la intencionalitat global del que se li ha explicat.

Però també és cert que hi ha polítics que sembla que juguin amb les paraules d’una forma força inconscient, propiciant tota mena d’equívocs i de malentesos. L’altre dia llegia en titulars que la dirigent d’Esquerra Anna Simó havia dit textualment: 'jo ho diré amb majúscules allà on faci falta, em dedico a fer política, perquè és l'única cosa que podem fer gent com jo'. I després, en la notícia, no hi havia més comentaris sobre la frase. Vull creure que la senyora Simó volia dir, i potser va dir, qualsevol altra cosa, diferent del que es pot interpretar de la lectura literal de la frase. En qualsevol cas, si no és aplicable a la mateixa Simó, sí que és cert que hi ha polítics que sembla que compleixin fidelment el sentit de la frase: es dediquen a la política perquè no podrien fer cap altra cosa. Em recorda un mica aquella frase tan castissa i militar: “El que vale, vale, y el que no, pa’ cabo”. I aquest és també el drama quan es produeix un canvi de Govern o un partit pateix una seriosa davallada; n’hi ha molts que han fet de la política el seu modus vivendi i no sabrien imaginar-se fer altra cosa en la vida.

Una cosa és el professional que, en un moment donat, considera que pot aportar uns anys de la seva vida, de la seva experiència i de les seves capacitats professionals, a l’activitat política, sabent que al cap d’un temps tornarà a la seva activitat anterior, i una altra de ben diferent és que n’hi hagi que sembla que hagin decidit de per vida fer l’ofici de polític. Per a aquests darrers, una davallada electoral o la pèrdua del govern institucional no és només un problema ideològic de pensar que no es podran aplicar les polítiques que ells creien les més encertades, sinó sobretot un problema personal en trobar-se al carrer sense ofici ni benefici.

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.

Política fàcil, per a principiants (I)

La gent, en el llenguatge col·loquial, fa servir el terme “política” no tant per a referir-se als afers públics com per denotar quelcom que està corromput, que amaga intencions inconfessables o que conté alguna trampa o engany. I no els falta raó: els professionals de la política han fet i continuen fent mans i mànigues per aconseguir un desprestigi ben guanyat de la seva professió. Deuen pensar que, així, tindran menys competència; i tampoc els falta raó, perquè és evident que les ments més preclares i més lúcides, les més preparades i més capacitades no acostumen a ficar-se en política. I és que la política sembla l’art de fer difícil allò que és fàcil, o que ho hauria de ser.

En l’activitat política hi ha una clara tendència a complicar el que hauria de ser molt senzill, a defugir qualsevol raonament racional i lògic per embolicar-se en rocambolesques elocubracions que no porten enlloc. Per això, sovint, els debats polítics semblen més diàlegs de besucs o jocs dels disbarats que veritables argumentacions de gent sensata. Està clar que tampoc hi ajuden gaire els mitjans de comunicació, interessats més aviat en atiar el foc i crear un magma de declaracions altisonants que ni tenen cap finalitat ni s’adiuen en absolut amb la realitat; però un titular és un titular, i no es qüestió d’espatllar-lo per un simple criteri d’objectivitat o per la filigrana de voler contrastar la informació. Ells creen els ambient enrarits i simulen estats d’opinió que, al seu torn, han de provocar una reacció en la mateixa classe política. I la ciutadania, sense enterar-se’n.

Aprofitant les vacances, voldria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió. Donar una pinzellada d'aquests tics i vicis de la política que han fet que la ciutadania se’n senti completament allunyada. I que, avui per avui, no hi ha ni el més mínim símptoma que cap partit ni cap polític estigui disposar a intentar corregir-ho.

Probablement Déu no existeix

Aquests dies podrem veure a la ciutat de Barcelona una mini campanya publicitària en què se’ns dirà que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La campanya pretén quelcom tan senzill com contradictori: visualitzar l’existència d’un important sector de la població que no creu o no el preocupa l’existència de Déu. En una societat cada vegada més laïcitzada, una campanya d’aquesta mena no té massa sentit a no ser que es pretengui crear una nova religió basada en la improbable existència de Déu.

Quan en un Estat laic es proclama que les creences formen part estrictament de la intimitat personal de cadascú, la religió com a tal deixa de tenir sentit. I d’això n’és ben conscient la jerarquia catòlica que sap que la seva pèrdua de poder i de capacitat d’incidència sobre el conjunt de la societat va lligada amb la interiorització de les creences. D’aquí que aquesta jerarquia surti a la palestra política, posicionant-se sense reserves al costat d’un bàndol ideològic; probablement el bàndol que des d’un punt de vista moral està més obertament en contradicció amb els principis que diu defensar, però que és el que li pot garantir mínimament el manteniment d’aquestes quotes de poder.

No crec que sigui visualitzant l’existència d’un escepticisme o d’una indiferència envers el fet religiós que es consolidi la laïcitat. Ben al contrari, campanyes d’aquesta mena formulades com a negació d’una probabilitat el que fan és reforçar els qui d’aquesta mateixa probabilitat en fan una creença. La indiferència i el deixar de preocupar-nos per quelcom que no creiem que existeixi, tant si és l’existència de qualsevol Déu o d’extraterrestres, es practica des de la mateixa indiferència.

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (II)

Josep Martí, l’autor del llibre que porta aquest titol, va fent una comparació entre el que seria una ideologia conservadora, en contraposició al que seria una ideologia d’esquerres. I ho fa, com correspon a un bon home de dretes, fent trampa (segur que ell em diria que de trampa també en fan els d’esquerres, i no estaria mancat de raó). Ell diferencia la dreta social, la de la gent que té uns determinats comportaments propis d’una ideologia conservadora, i la dreta política que a nivell espanyol representaria el Partit Popular i que ell no s’està de marcar-hi algunes distàncies. Però, en canvi, quan parla de l’esquerra sempre es refereix a l’esquerra política, la dels socialistes.

D’aquesta manera ell pot afirmar tranquil·lament que la gent de dretes és fermament partidària de la llibertat, i no s’està de qualificar de criminal el règim franquista; mentre que els d’esquerres (aquí ja no es refereix a la gent d’esquerres sinó a determinats polítics d’esquerres) encara tenen una certa nostàlgia pels règims soviètics, pel castrisme, o per la Veneçuela d’Hugo Chavez. Ell presenta una forma idíl·lica o teòrica de ser de dretes que de cap de les maneres no es correspon ni acceptaria el Partit Popular, en contraposició a unes elits d’esquerres, amb totes les seves dèries i defectes, algunes de les quals prou justificades.

No sé si el llibre pretenia que la gent de dretes realment se sentís orgullosa de ser-ho (amb els referents polítics actuals és difícil, tal com ell mateix admet). El que sí que aconsegueix és fer veure hi ha una visió general més conservadora (de gent que vota dretes i de gent que vota esquerres), que probablement és molt més assumida pels partits d’esquerres que pels de dretes. I per la forma amb què presenta la seva visió de la dreta, se li podria dir “Ets d’esquerres i no ho saps”

Un any de bloc, un article diari

Ja fa més d’un any que vaig encetar aquest bloc. I des de llavors, he mantingut el ritme d’un article diari. La veritat és que per a qualsevol persona interessada en seguir l’actualitat, hi ha tema de sobres per a tocar cada dia. Està clar que en alguns casos pot haver-hi reincidències sobre un mateix tema, però només cal mirar els mitjans de comunicació per veure que la informació és exageradament reiterativa.

Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.

Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.

Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.

La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.

En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.

El cinisme del temps

El temps és un concepte molt precís a l’hora de mesurar-lo, però molt abstracte a l’hora de concebre’l. Podem establir amb tota precisió les diferències de temps entre dos atletes, sigui quina sigui la percepció dels espectadors, mentre que un mateix espai de temps ens pot passar sense ni adonar-nos-en o se’ns pot fer etern. Expressions com “cada cosa al seu temps”, “donar temps al temps” o “el temps ho cura tot” donen una idea de l’ús i de la subjectivitat amb què es pot prendre un espai de temps.

En política, per exemple, el temps pot ser un recurs important a tenir en compte. Quan es dóna un termini per arribar a una fita, no és per a planificar-ne les etapes sinó per jugar amb la necessitat que poden tenir uns o altres d’assolir-la. Amb els diners a la mà, o a la caixa, el Govern espanyol no va voler complir amb els terminis que marcava la llei per tenir un nou model de finançament, com a estratègia deliberada de negociació, sabent que això posaria nerviosa la part contrària.

Quan en un país, Zimbabwe posem pel cas, ens diuen que els resultats electorals no se sabran fins al cap d’una setmana o de quinze dies, no és per l’estultícia dels seus funcionaris, sinó perquè necessiten aquest temps tant per a preparar la tupinada com per a desactivar-ne la reacció.

I el mateix podem dir en casos com el de l’accident de Barajas, quan ens diuen que tardaran mig any a concloure el resultat de la investigació sobre les causes que el van originar. No és que ja sàpiguen les dificultats que trobaran en la investigació, ni que calgui fer proves que precisin tant de temps, sinó que calculen que és l’espai de temps que necessiten per a poder donar uns resultats sense la pressió mediàtica, sense el xoc emocional de les parts implicades, i sobretot per a poder presentar-ho quan i com els convingui, amb maquillatges inclosos.

Una actitud ben oposada, encara que amb la mateixa finalitat, de la que tenen les asseguradores en aquest cas. Normalment, quan es tracta d’un accident amb un mínim de complicació, les asseguradores es van fent el ronsa, allarguen el procés tant com poden amb la finalitat d’esgotar la paciència dels afectats per tal que al final acceptin una indemnització a la baixa. Però, en aquest cas, la tàctica és a la inversa: accelerar el màxim el procés per tal que els familiars, encara vivint de ple el xoc traumàtic de l’accident, i sense ànims per a afrontar una negociació, també acceptin qualsevol proposta d’indemnització.

El temps, doncs, no és una realitat objectiva, sinó una cínica arma que tothom intenta aprofitar en benefici propi. Tornant a la fraseologia popular podríem dir allò de “Cada cosa al seu temps, i, a l'estiu, cigales” o en una altra versió igualment irònica, “Cada cosa al seu temps i per Pasqua formatge”

L’Església dels pederastes i de la família

L’Església catòlica, com qualsevol altre grup humà té tot el dret a manifestar-se i a convocar la ciutadania per a defensar les seves idees. Té dret a fer-ho, com dies enrere a Madrid, encara que només sigui per donar suport electoral al seu partit; el partit que en cas de guanyar les eleccions l'afavoriria econòmicament i li donaria el protagonisme que per si mateixa potser no pot tenir. Però després que no ens vinguin amb camàndules i falòrnies extravagants, ni s’amaguin en el subterfugi de ferir sensibilitats, quan se’ls respon des de la mateixa arena política a la qual s’han ficat.

La resposta del PSOE a les declaracions de la jerarquia catòlica respecte a les polítiques socials em sembla extremadament prudent i cautelosa. L’Església fa una aposta clara per un partit polític perquè sap que en traurà rèdits econòmics i socials, si li surt bé l’aposta. I per fer-ho no dubta a utilitzar les pitjors arts de l’engany i la manipulació, en una actitud d’absoluta hipocresia i perversitat. No és cert que l’Església convoqués a sortir al carrer a defensar els valors de la família, del seu concepte de família, sinó que sortia a defensar els seus interessos particulars fent campanya a favor d’un partit polític. Un partit polític que coincideix amb ells en la manera de concebre els valors democràtics (no condemnant per exemple el franquisme, ni la violència quan els és favorable), que no és que defensi un concepte de família o una forma d’entendre les relacions humanes, sinó que nega i pretén prohibir o marginar les dels altres.

Però, això sí, una Església que manté l’emissora de ràdio més indecent del país, la que més incita a l’odi i a la violència; una Església que permet, per exemple, que un dels seus bisbes surti públicament disculpant la pederàstia tot responsabilitzant-ne les víctimes, potser perquè no són pocs els clergues que hi estan implicats; una Església que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de posicionar-se a favor del poder, enfotent-se’n de la bona fe de molts creients que encara s’imaginen una església basada en principis evangèlics.

Políticament correcte (i IV)

En política, el gest i la paraula tenen una gran transcendència en la mesura que són els aspectes que arriben més fàcilment a la ciutadania. Però, al capdavall, el que importa són els fets. Les polítiques d’igualtat de gènere, de solidaritat, d’integració social i d’immigració són realment molt semblants entre els diferents partits, a excepció feta de l’extrema dreta. A vegades, les diferències estan més en l’habilitat d’utilitzar el gest o la paraula més políticament correcte que en l’actuació en si, i en l’habilitat de capitalitzar aquestes expressions simbòliques.

Em sembla bé que aprenguem a ser curosos en les nostres expressions per tal de no ferir sensibilitats i per tal de reflectir al màxim en les nostres paraules els principis d’igualtat, de respecte, de solidaritat. Ara bé, tampoc podem obsessionar-nos amb les formes, algunes de les quals inherents en el propi llenguatge, ni sobrevalorar-les fins al punt d’oblidar-nos de la realitat mateixa. És cert que en el llenguatge col·loquial hi poden haver expressions “políticament incorrectes” com ara “treballar com un negre”, “això no mata moros”, “menjar braç de gitano”, “ser un jueu”; de la mateixa manera que la llengua normativa estableix sovint que el gènere masculí equival al concepte general, sigui masculí o femení. Quan parlem de “l’home” sovint ens referim al conjunt del gènere humà, així com quan parlem dels “barcelonins” o dels “ciutadans del país” ens referim tant als barcelonins com a les barcelonines, i tant als ciutadans com a les ciutadanes. I hi ha uns estereotips que tenim interioritzats, que difícilment podem eradicar, i que tampoc estic segur que calgui fer-ho.

No veig la necessitat d’anar furgant, amb voluntat gaire bé inquisitorial, en el nostre llenguatge per trobar-hi expressions o formes que puguin qualificar-se com a “políticament incorrectes”. I menys que això s’utilitzi com a arma per a desqualificar ningú. Per exemple, en l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona sobre la revista de Nadal (per cert que encara ara anuncien que ens preparem per les festes de Nadal) s’hi diu, com un fet excepcional, que les dones acudeixen a les ferreteries i els homes a les joieries, entenent que cadascú buscant el regal que correspon a la seva parella. Sexista? I en el vídeo pre electoral de CiU, hi ha una imatge desafortunada que també es pot catalogar com a “políticament incorrecte”, perquè té un deix discriminatori. És ben cert. Però potser no és massa més greu que els qui en qualsevol missatge hi afegeixen sempre, només com una guinda decorativa, aquella imatge o aquella expressió per a acontentar la parròquia i complir amb els cànons establerts com a “políticament correctes”.