Política fàcil, per a principiants (I)

La gent, en el llenguatge col·loquial, fa servir el terme “política” no tant per a referir-se als afers públics com per denotar quelcom que està corromput, que amaga intencions inconfessables o que conté alguna trampa o engany. I no els falta raó: els professionals de la política han fet i continuen fent mans i mànigues per aconseguir un desprestigi ben guanyat de la seva professió. Deuen pensar que, així, tindran menys competència; i tampoc els falta raó, perquè és evident que les ments més preclares i més lúcides, les més preparades i més capacitades no acostumen a ficar-se en política. I és que la política sembla l’art de fer difícil allò que és fàcil, o que ho hauria de ser.

En l’activitat política hi ha una clara tendència a complicar el que hauria de ser molt senzill, a defugir qualsevol raonament racional i lògic per embolicar-se en rocambolesques elocubracions que no porten enlloc. Per això, sovint, els debats polítics semblen més diàlegs de besucs o jocs dels disbarats que veritables argumentacions de gent sensata. Està clar que tampoc hi ajuden gaire els mitjans de comunicació, interessats més aviat en atiar el foc i crear un magma de declaracions altisonants que ni tenen cap finalitat ni s’adiuen en absolut amb la realitat; però un titular és un titular, i no es qüestió d’espatllar-lo per un simple criteri d’objectivitat o per la filigrana de voler contrastar la informació. Ells creen els ambient enrarits i simulen estats d’opinió que, al seu torn, han de provocar una reacció en la mateixa classe política. I la ciutadania, sense enterar-se’n.

Aprofitant les vacances, voldria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió. Donar una pinzellada d'aquests tics i vicis de la política que han fet que la ciutadania se’n senti completament allunyada. I que, avui per avui, no hi ha ni el més mínim símptoma que cap partit ni cap polític estigui disposar a intentar corregir-ho.