Hi ha retallades i retallades. N‘hi ha de lògiques en la mesura que són veritables mesures d’estalvi; n’hi ha de contradictòries, que representen un estalvi per un cantó, però que s’hi acaba perdent per l’altre; n’hi ha d’aparents, que en realitat no representen sinó un ajornament; i n’hi ha de directament ruïnoses, que suposaran un cost molt més elevat per a l’administració del que es pretenia estalviar. No caldria oposar-se, com sovint fa l’oposició, a totes les retallades “lògiques”, com ara el reordenament de serveis infrautilitzats o la millora de l’eficiència administrativa, però sí a la resta.
Totes aquelles retallades en forma de rebaixes en els sous dels funcionaris o directament en forma d’acomiadaments és cert que representen un estalvi important per a l’administració, però també ho és que redueixen poder adquisitiu i, per tant, provoquen que hi hagi un menor consum i més dificultats per a les empreses, més famílies que no poden fer front a les hipoteques, més recels dels bancs que acaben de tancar l’aixeta del crèdit... i tot plegat implica més aprofundiment de la crisi, però també menys ingressos de la Generalitat en forma de tributs, cosa que li portarà nous problemes de tresoreria que probablement voldrà resoldre amb noves retallades.
El tancament de serveis sanitaris, especialment de quiròfans, de fet no són un estalvi real, sinó només un ajornament. Se suposa que, en algun moment o altre, aquelles visites o operacions ajornades s’hauran de fer. I potser, com va passar no fa gaire anys, vindrà un nou Conseller de Sanitat que voldrà reduir les excessivament llargues llistes d’espera i haurà de fer mans i mànigues, sovint a un cost més elevat, per a incrementar aquest tipus d’actuacions sanitàries. Ara simplement tirem pilotes fora, potser amb l’esperança que quan vinguin temps millors algú trobarà la manera de fer-hi front.
Però el cas més evident de l’excessiu cost que poden tenir les retallades és l’anunciat a TV3. I no parlo del cost polític o de les repercussions a nivell nacional que poden ser gravíssimes, sinó d’un cost econòmic real. Ara mateix Televisió de Catalunya és una televisió de prestigi, amb àmplies audiències, i per tant també amb capacitat per a atreure publicitat. Si TV3 perd les emissions de futbol i de Fórmula 1, per exemple, és evident que la cadena perdrà molts punts en el panorama televisiu i d’això se’n ressentirà, sobretot, la publicitat; no només la publicitat específica de les retransmissions esportives, sinó del conjunt de la cadena. TV3 pot tenir, per culpa d’aquestes retallades una caiguda monumental en tots els sentits, fent-la molt més deficitària que no pas ara.
Des d’un punt de vista estrictament economicista, però, és fàcil de rebatre aquests arguments, si pensem que l’objectiu real dels qui les promouen no té res a veure amb objectius de país o de serveis a les persones. És cert que a més retallades, més crisi, menys recaptació per part de l’administració; però és que aquest és l’objectiu, reduir l’administració, sobretot l’administració catalana està clar. És cert que les operacions o visites mèdiques que es deixin de fer ara incrementaran les llistes d’espera per a un futur proper; però també ho és que molts d’aquests, davant del risc de la seva salut, es buscaran una solució a través de la sanitat privada, i d’altres no arribaran a temps a una segona cita. És cert que el dèficit de TV3 es pot incrementar encara més com a resultat directe de les retallades; però és que ja està previst que davant d’un nou dèficit es facin noves retallades fins a deixar-la en quelcom residual: del que es tracta d’eliminar un competidor de les televisions privades.
Les retallades ens semblen incomprensibles, i de fet ho són, per als qui creuen en un model de país i d’administració al servei dels ciutadans; però tenen tota la seva lògica per als qui creuen que l’administració ha de ser només el garant dels seus interessos particulars.
Totes aquelles retallades en forma de rebaixes en els sous dels funcionaris o directament en forma d’acomiadaments és cert que representen un estalvi important per a l’administració, però també ho és que redueixen poder adquisitiu i, per tant, provoquen que hi hagi un menor consum i més dificultats per a les empreses, més famílies que no poden fer front a les hipoteques, més recels dels bancs que acaben de tancar l’aixeta del crèdit... i tot plegat implica més aprofundiment de la crisi, però també menys ingressos de la Generalitat en forma de tributs, cosa que li portarà nous problemes de tresoreria que probablement voldrà resoldre amb noves retallades.
El tancament de serveis sanitaris, especialment de quiròfans, de fet no són un estalvi real, sinó només un ajornament. Se suposa que, en algun moment o altre, aquelles visites o operacions ajornades s’hauran de fer. I potser, com va passar no fa gaire anys, vindrà un nou Conseller de Sanitat que voldrà reduir les excessivament llargues llistes d’espera i haurà de fer mans i mànigues, sovint a un cost més elevat, per a incrementar aquest tipus d’actuacions sanitàries. Ara simplement tirem pilotes fora, potser amb l’esperança que quan vinguin temps millors algú trobarà la manera de fer-hi front.
Però el cas més evident de l’excessiu cost que poden tenir les retallades és l’anunciat a TV3. I no parlo del cost polític o de les repercussions a nivell nacional que poden ser gravíssimes, sinó d’un cost econòmic real. Ara mateix Televisió de Catalunya és una televisió de prestigi, amb àmplies audiències, i per tant també amb capacitat per a atreure publicitat. Si TV3 perd les emissions de futbol i de Fórmula 1, per exemple, és evident que la cadena perdrà molts punts en el panorama televisiu i d’això se’n ressentirà, sobretot, la publicitat; no només la publicitat específica de les retransmissions esportives, sinó del conjunt de la cadena. TV3 pot tenir, per culpa d’aquestes retallades una caiguda monumental en tots els sentits, fent-la molt més deficitària que no pas ara.
Des d’un punt de vista estrictament economicista, però, és fàcil de rebatre aquests arguments, si pensem que l’objectiu real dels qui les promouen no té res a veure amb objectius de país o de serveis a les persones. És cert que a més retallades, més crisi, menys recaptació per part de l’administració; però és que aquest és l’objectiu, reduir l’administració, sobretot l’administració catalana està clar. És cert que les operacions o visites mèdiques que es deixin de fer ara incrementaran les llistes d’espera per a un futur proper; però també ho és que molts d’aquests, davant del risc de la seva salut, es buscaran una solució a través de la sanitat privada, i d’altres no arribaran a temps a una segona cita. És cert que el dèficit de TV3 es pot incrementar encara més com a resultat directe de les retallades; però és que ja està previst que davant d’un nou dèficit es facin noves retallades fins a deixar-la en quelcom residual: del que es tracta d’eliminar un competidor de les televisions privades.
Les retallades ens semblen incomprensibles, i de fet ho són, per als qui creuen en un model de país i d’administració al servei dels ciutadans; però tenen tota la seva lògica per als qui creuen que l’administració ha de ser només el garant dels seus interessos particulars.