Els gossos ja ho tenen, això. Per més que l’amo els apallissi, sempre que no es passi, li són fidels, obedients i agraïts. De fet, quan es vol ensinistrar un gos se sol seguir un procediment en dues o tres fases: primer, garrotada seca perquè el gos sàpiga quins són els límits que no pot sobrepassar; tot seguit, quan l’amo comença a bastonejar l’animal amb no tanta duresa, aquest ho agraeix i mou la cua satisfet; i al final, quan el pobre gos es limita a obeir fil per randa les indicacions de l’amo, aquest pot recompensar-lo amb aquell os que ja tenia previst de donar-li, però que fins ara li escatimava. I el gos més content que unes pasqües, fidel, obedient i agraït.
Els catalans ja ho tenim, això. Per més que ens apallissin, sempre que no arribin a la brutalitat de bombardejar-nos com enyorava el Peces Barba, nosaltres ens obstinem a mantenir-nos fidels, obedients i agraïts amb l’Estat maltractador. I com el gos a mig ensinistrar, fins i tot celebrem les garrotades quan ens semblen més suaus del que esperàvem i estàvem acostumats a suportar. És cert que molts temíem que la resolució d’ahir del TSJC fos molt més dura en contra del català, i per això més d’un s’ha sentit alleujat; però no ens enganyem, continua essent una sentència en contra de la llengua catalana. Una mica de raó devia tenir la premsa cavernícola de Madrid quan deia que a Catalunya s’estava pressionant el TSJC. En realitat, volien dir que les pressions de Catalunya, el sol fet de saber que hi ha un ampli consens a favor de la llengua ja és una pressió, podia contrarestar l’enorme pressió que tenen els poders judicials per certificar amb sentències les polítiques uniformadores espanyoles. I a mig camí, el TSJC ha volgut acontentar tothom: sí, però no; o no, però sí. No es toca globalment el tema de la immersió, però sí que s’ha de fer una excepció per aquestes famílies demandants.
Ja es veu que això no té ni cap ni peus. La sentència pot haver satisfet, en un exercici d’autoengany, el Govern de la Generalitat; però no oblidem que deixa la porta a noves envestides del nacionalisme espanyol que no es conformarà fàcilment. I, està clar, o no es pot complir la sentència, o es redueix a tenir un cert tracte especial per a tres casos concrets a tot Catalunya. Una cosa insòlita perquè, en realitat, l’incompliment de la llei d’Educació que estableix el català com a llengua vehicular és molt estès (el mateix Departament el xifrava en un 40% en el cas de Secundària). Per tant, si la Generalitat es veu obligada, cosa que entenc que no hauria de fer, a complir aquesta sentència per a aquestes tres famílies demandants, també hauria de tenir la fermesa de fer complir la llei a la resta, cosa que representaria un daltabaix impressionant.