En defensa dels Mossos

No és pas nova la situació. Els mitjans de comunicació van plens d’informacions i d’imatges sobre actuacions dels Mossos que afecten greument la seva credibilitat i el seu prestigi. Hom diria que hi ha una campanya orquestrada justament per a desacreditar la policia catalana. Ja sabem que les actuacions policials no solen ser precisament agraïdes, que sempre hi pot haver una situació que es pot escapar de les mans, i que en qualsevol cas quan han d’emprar la força aquestes actuacions no estan exemptes de risc.

Però, si hi ha una campanya global en contra de la Policia catalana aquesta no prové dels mitjans de comunicació que en difonen les imatges, ni dels qui reclamen que s’aclareixin els fets, sinó d’alguns dels seus suposats responsables i especialment d’alguns dels seus membres. Afortunadament, avui és difícil que hi hagi una actuació policial al carrer mínimament significativa i que no hi hagi hagut algú que ho hagi enregistrat. S’han repetit massa casos d’agressions injustificades i d’agressivitat desproporcionada que han comportat lesions greus i fins i tot la mort d’una persona, com és aquest darrer cas del Raval. I la història sempre és la mateixa: d’entrada una negació dels fets, un informe policial clarament delictiu en la mesura que falseja la realitat dels fets, i quan les imatges i els testimonis desmenteixen la versió oficial, aleshores s’aparenta una investigació interna que no acaba mai enlloc, o que en tot cas no dóna la sensació que hi hagi voluntat per part dels comandaments polítics i policials de defensar l’honestedat del cos, sinó més aviat d’encobrir les accions delictives. Des del punt de vista del prestigi i de l’honorabilitat del cos dels Mossos d’Esquadra, molt més greu que un cop mal donat a un jove de Tarragona, que una pilota de goma que dissortadament va anar a parar a l’ull d’una dona, o que les patacades excessives que van provocar la mort d’un home al Raval, és la deliberada voluntat d’encobriment amb informes policials que després es demostra que eren falsos.

Qualsevol que s’apreciï mínimament la policia catalana, que vulgui salvaguardar el seu prestigi, davant de qualsevol excés, irregularitat o incident, faria tots els possibles per aclarir els fets, per deixar clar que no es toleren negligències ni desacataments, però molt menys els delictes. I en cap cas no actuaria d’encobridor, perquè això és el que malmet la imatge del cos. En defensa dels Mossos, en tant que institució, un excés o un error en l’actuació cal que sigui sancionat com pertoca, però el falsejament d’un informe policial és un delicte que caldria perseguir penalment amb la màxima fermesa, i evidentment que els seus responsables fossin expulsats del cos. En defensa dels Mossos d’Esquadra. 

El sí, però no, dels cagadubtes

Diu la dita que s’atrapa abans un mentider que un coix. I, en política, encara més. Quan, a partir d’aquella manifestació de l’11 de setembre d’ara ja fa més d’un any i de la negativa de Mariano Rajoy a voler parlar d’un millor tracte per a Catalunya, Artur Mas va entendre que calia escoltar el clam popular i fer un pas endavant, altrament representava fer molts passos enrere. I l’afirmació que va fer fortuna va ser aquella de “farem la consulta, si o sí”. Des d’aleshores Artur Mas, mestre de l’ambigüitat calculada, ha pogut mantenir aquella sentència, malgrat les diverses interpretacions que en van fer els seus adversaris.

És cert que es podia interpretar que Artur Mas faria una consulta, al marge del que digués el Govern i les institucions judicials espanyoles. I d’aquí que els espanyols s’escandalitzessin davant del que consideraven una afront intolerable, un desafiament a la legalitat inconcebible. L’actual legislació espanyola, així com la catalana, preveu diferents possibilitats legals per a fer una consulta d’aquest tipus, encara que en molts casos caldria l’autorització del Govern espanyol. Però especialment el Partit Popular, conscients que ells mai permetrien que Artur Mas utilitzés la llei per a fer una consulta democràtica, ja parteixen de la denegació del permís o de la cessió de la competència per a fer-ho, tal com marca la llei, i continuen amb el seu argument absolutament fals d’una consulta il·legal. I, al seu torn, el PSC que d’una banda no es veu amb cor de negar el dret democràtic de consultar els ciutadans ni vol alinear-se amb el PP, però que de l’altra tampoc seria favorable a fer la consulta i sobretot no vol importunar els seus superiors de Madrid, ha mantingut tothora l’argument que la celebració de la consulta s’havia de pactar amb el Govern espanyol, també amb el mateix argument que s’oposarien a fer una consulta al marge de la llei.

Sembla que tothom té força clar que el Govern espanyol no acceptarà negociar res sobre la consulta i que farà tots els possibles per a impedir-la, i que ningú gosarà tirar endavant la consulta amb una prohibició judicial expressa; tant per les conseqüències per als qui ho fessin com per la poca credibilitat que tindria en l’àmbit internacional. Però, està clar, quan davant d’aquest panorama Artur Mas segueix la proposta dels socialistes de portar el tema a Madrid, aleshores són els mateixos dirigents socialistes, els de l’ala més espanyolista, els qui posen el crit al cel. No pas perquè ja sàpiguen la resposta de Madrid, que aquesta ja la sabien quan ells proposaven negociar-hi, sinó perquè portant-la a les Corts espanyoles posaran en un compromís els seus superiors del PSOE que no tindran altra opció que alinear-se amb el PP.  

Per culpa, o gràcies al procés sobiranista?

Tot i que Catalunya continua essent una de les regions europees amb més capacitat per atraure inversions estrangeres, els qui volen impedir que els catalans exercim democràticament el dret a decidir, no se n’estan d’amenaçar-nos i d’intentar crear un clima de por. El seu argument, segons el qual els inversors podrien fugir de la inestabilitat creada pel procés sobiranista, tot i que les dades reals els desmenteixen, continua ben viu i l’atiaran encara més. Ja podem imaginar com s’hi agafarien si aquesta o qualsevol altra dada econòmica ens fos desfavorable.

Per exemple, l’aeroport de Barajas està clarament en declivi, i aquest mes d’agost va tenir una caiguda en el nombre de passatgers en relació a l’agost de l’any passat d’un 11%, i ens darrers dos anys d’un 22%. Mentre que l’aeroport del Prat ha mantingut la seva progressió ascendent. I si el 2007 l’aeroport de Madrid avantatjava el de Barcelona en uns 15 milions de passatgers l’any, actualment aquesta xifra quedarà reduïda a 5. Si utilitzéssim la seva barroeria basada en la mentida i en la tergiversació permanent, podríem afirmar que l’aeroport de Barcelona va a l’alça degut al procés sobiranista, mentre que el de Madrid va a la baixa justament per la seva incapacitat d’afrontar la situació. Ja sabem que això seria una ximpleria, però és exactament el mateix que ells dirien en el cas que fos l’aeroport del Prat el que hagués disminuït el seu trànsit aeri. El mateix podríem dir amb les dades de l’atur d’aquest tercer trimestre: a Catalunya es van crear llocs de treball i es va reduir l’atur, poquet però per sobre de la mitjana espanyola, ben al contrari de Madrid o d’Andalusia on s’han continuat destruint llocs de treball.

A ningú, amb dos dits de front, se li acudiria dir que la millora de les dades d’ocupació a Catalunya són degudes al procés sobiranista. Però si aquestes dades fossin a l’inrevés segur que hi hauria molta gent, mancada d’aquests dos dits de front, que sí que afirmaria que unes dades negatives són la conseqüència del procés endegat. Si són capaços d’afirmar-ho tot i no tenir dades reals on basar la seva afirmació, ja podem imaginar el que farien, i el que faran, tan bon punt trobin alguna dades negativa per a Catalunya.  

Prou de mentir als catalans!

Ho deia amb un to enèrgic i enfadat: “ja n’hi ha prou de mentir als ciutadans de Catalunya” I tenia bona part de raó, excepte que la frase pronunciada per Pere Navarro davant dels seus, o dels que li queden perquè els socialistes amb un mínim de decència van abandonant aquest partit que ell va liquidant a marxes forçades, era aplicable fonamentalment a ell mateix.

S’entén que hi hagi qui, per convenciment o per por, posi en dubte les raons que ens mouen a caminar cap a la independència, o que hi hagi qui amb plena consciència i l’expressa voluntat de liquidar la llengua, la cultura i la personalitat pròpies de Catalunya prengui opció per l’unionisme, que avui dia equival a l’unitarisme espanyol. El que costa més d’entendre és que hi hagi gent, com el Navarro, que s’entossudeixi i s’emperni en la mentida fins a l’extrem del ridícul. Algú honestament podia haver plantejat, en altres temps, el federalisme com a utopia de futur; però, avui, això ja no és possible. Totes les estructures de l’Estat, inclòs el poder judicial però també els dos grans partits polítics espanyols van considerar inacceptable una proposta d’Estatut que distava molt de ser un model federal. I el senyor Navarro sap que les amenaces més greus de polítics espanyols envers el plantejament democràtic dels catalans per a exercir el dret a decidir, que ell mateix tímidament també en algun moment ha acceptat, han vingut dels seus companys de partit.

La proposta d’avançar cap un model federal per la via de la reforma constitucional, el senyor Narvarro sap que és absolutament impossible. Perquè si en algun moment els dos grans partits espanyols es disposessin a reformar la Constitució seria justament per a recuperar l’escassa descentralització que contempla en el seu redactat actual. El procés cap a la independència no serà fàcil, però la proposta de Pere Navarro és tan absurda i inviable, com falsa i traïdora. Ja n’hi ha prou de mentir i pretendre enganyar els catalans, senyor Navarro! Però ja veu que no convenç ni a molts dels militants socialistes que dia a dia van desertant d’un PSC sense cap mena de credibilitat.

Ara, la hisenda pròpia

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Suposo que la temporada passada vam ser molts els qui vam dubtar sobre si calia fer el pas de presentar la declaració de la renda a la Hisenda catalana, en lloc de fer-ho a l’espanyola, tot i sabent que al capdavall els nostres diners anirien a parar al mateix lloc. Un dubte que potser també han tingut molts empresaris, per exemple, a l’hora de liquidar l’IVA o altres impostos. Ja sé que algú dirà que ja fa un cert temps que hi ha gent que ho fa, i fins i tot hi deu haver qui presumeix de ser més patriota que ningú per haver tingut el gest. Algú, fal·laçment i de forma suïcida, podria arribar a dir que és en aquests casos on es veu qui són els veritables patriotes. Una trampa, en la qual no podem caure, perquè a cap país del món es demana a la seva ciutadania actes d’heroïcitat, sinó de normalitat. I si algú en fes aquest judici hauria de concloure, falsament, que és una minoria molt exigua la que està per la independència.

Som un país molt donat a les accions individualistes, a voltes per inconsciència, a voltes per simple afany de protagonisme i a voltes també per convenciment i amb la millor bona voluntat. Unes accions que poden ser positives en el sentit de crear consciència, però que no podem pretendre que es generalitzin si no és sota una forma de normalitat. Perquè, no ens enganyem, no podem pretendre que la majoria de la gent prengui actituds militants. Quan els espanyolistes pretenen convocar la “majoria silenciosa” es troben que no arriben a aplegar, en comparació al que apleguen els independentistes, ni el percentatge real que tenen al Parlament.

Ara és l’hora de la Hisenda catalana. És cert. Però, abans, cal que la Generalitat tingui a punt tota l’estructura necessària perquè la gent i les empreses puguin complir amb normalitat les seves obligacions fiscals. L’any passat hi va haver algunes tímides crides a pagar els impostos a l’Agència Tributària catalana, amb un ressò i un seguiment escàs, però el pitjor que hauria pogut passar és que una allau massiva hagués provocat el col·lapse i el caos, de manera que els ciutadans haguessin tingut una sensació d’inseguretat i de desconfiança en l’administració catalana.

Francesc Homs, deia l’altre dia que, efectivament, la Hisenda pot marcar el ritme del procés i és el punt clau que cal tenir a punt abans de declarar l’Estat propi. Encara hi som a temps. A partir del 2014, abans i al marge de si es podrà fer la consulta, hi hauria d’haver el punt d’inflexió pel que fa a la hisenda catalana. Els ciutadans haurien de percebre una normalitat en la seva acció de pagar els impostos a l’Agència catalana, les organitzacions polítiques i socials haurien de poder impulsar aquest procés de forma massiva i tot això amb plenes garanties de l’Administració catalana. No hauria de presentar-se com un acte heroic i de militància, sinó de normalitat ciutadana i de civisme.

L’eufòria del PP

L’eufòria del PP sembla ben justificada: ja hem sortit de la recessió! De fet, els ministres i el mateix Mariano Rajoy fa dies que ens estan dient que ja estem arribant al final del túnel. Res de nou, això ho vénen dient des del primer dia que van assumir el Govern espanyol, i sempre els ha desmentit la realitat. Però, ara sí, ara, diuen, hi ha dades que indiquen que alguna cosa s’està movent. Segur?

Per ells és evident que sí. Montoro afirmava amb tota seguretat (qui millor que ell per saber-ho) que els sous estaven pujant. Oi tant com sí! Només cal veure el sous dels grans directius de les empreses (de les grans empreses per a les quals treballa el Partit Popular), l’increment de la Borsa i els beneficis dels Bancs. Tot són xifres extraordinàries que avalen les darreres estadístiques que confirmaven l’increment del nombre de milionaris. La crisi els ha anat com anell al dit: s’han pogut treure el mort de sobre, la sobrecàrrega immobiliària que com el salvament dels bancs ha anat a càrrec de l’empobriment de la població; han canviat les regles de joc per tal d’adaptar-les a l’interès de les grans empreses, i en perjudici de les petites i mitjanes, és clar; han aconseguit crear el marc legal adequat perquè les grans empreses, al marge de la seva rendibilitat i dels beneficis, puguin fer un xantatge permanent als treballadors, amenaçant-los amb l’acomiadament si no accepten noves rebaixes de sou i de condicions; han limitat les prestacions socials i reduït la qualitat dels serveis públics per tal d’oferir més possibilitats de negoci a la iniciativa privada, en detriment del servei, naturalment... No és casual que l'enriquiment d'alguns, uns pocs, els amics del PP, hagi anat en paral·lel a l'empobriment de la majoria; no és casual, sinó que n'és la causa i la conseqüència.

Des del seu punt de vista, tenen tota la raó. Ells, els qui fins ara cobraven els sobres Bàrcenas i ara els deuen continuar cobrant per un altre cantó, estan millor que mai. Han aconseguit que el país els resultés rendible a base d’empobrir la majoria de la gent, i ens han equiparat a països del tercer amb els quals ja podem competir per inseguretat, explotació i precarietat laboral. Està clar que això també ha arruïnat les petites empreses i el comerç, ja que en aquestes condicions ha caigut en picat el consum intern, però a ells els és igual. El seu negoci està per damunt de les fronteres i de minúcies com el benestar de la majoria. 

El sí, però no, de la política

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat una modificació dels impostes derivats del Joc, per tal d’afavorir la posada en marxa del complex BCN World. Entenc que hi pugui haver raons per a rebutjar el projecte o, com a mínim per a no fer concessions de cap mena a les empreses promotores, perquè es consideri que aquest no és el model de turisme que es vol per al país. Com entenc que des d’una altra posició es digui que el model de BCN World no té per què ser incompatible amb l’actual model turistic (si és que realment algú creu que mai hem tingut un model de política turística), o que en tot cas no ens podem permetre en l’actual situació de crisi deixar passar l’oportunitat d’una inversió d’aquesta envergadura que pot crear molts llocs de treball.

Entenc que aquesta darrera posició es correspon més o bé a una ideologia de dretes, o bé simplement a la responsabilitat de Governar tenint en compte l’efecte immediat que una acció d’aquest tipus pot tenir, més que la fidelitat a uns principis que, a la pràctica, en un món de capitalisme salvatge com el que vivim, són molt difícils de sostenir. Mentre que la primera es correspondria a una posició d’esquerres, i probablement, recordant el paper d’Iniciativa al Govern tripartit,  també a la comoditat de poder fer un paper maximalista des de l’oposició, i sense necessitat d’haver d’assumir responsabilitats. Però, és que les votacions que es van fer al Parlament de Catalunya per adequar l’actual legislació a les exigències de les empreses promotores no tenia massa res a veure amb el paper que se suposa que haurien de fer els partits al servei de país. S’entén que CiU havia d’aprovar la seva proposta ja que, en cas de perdre’s aquest projecte de BCN World, la mateixa oposició que ara no li ha volgut donar suport, se li tiraria al damunt pel que consideraria la pèrdua d'una gran oportunitat i un perjudici per al país.

Ciutadans, simplement s’hi va oposar pel fet de ser una iniciativa que prové del Govern català, i que pot beneficiar Catalunya. IC-V i la CUP poden dir que hi van votar en contra per coherència ideològica, cosa que pot ser creïble en el cas de la CUP, però no tant en el cas d’IC-V que ja sabem quines polítiques feia quan tenia responsabilitats de Govern; per exemple, l’auge de la bombolla immobiliària va esdevenir-se quan ells tenien la responsabilitat de medi ambient i vivenda al Govern de Catalunya. Però llavors queda l’actitud dels altres tres partits que es van abstenir: PP, PSC i ERC. Sincerament, i lamentant-ho perquè aquí hi ha el partit al qual milito, em sembla molt poc honest no voler donar suport al Govern per no mullar-se, poder dir que es fa oposició o poder presumir que s’està per un model diferent, però alhora abstenir-se per tal que la proposta fos aprovada, perquè ja eren conscients que tampoc seria justificable que es perdés la inversió i els llocs de treball que pot representar el BCN World.  

Per tres minuts de glòria

Les tensions creixents entre el Govern català i l’espanyol estan arribant a punts esperpèntics. El boicot del Govern espanyol per impedir que Artur Mas fes una salutació, en tant que amfitrió, en la cimera de la Unió per la Mediterrània, és a part d’un atac polític contra Catalunya i les seves institucions, i a part d’una mostra de mala educació, una ximpleria majúscula perquè ha acabat tenint el resultat contrari al que es pretenia.

Un cosa és l’actitud permanent de menyspreu del Govern espanyol envers Catalunya i les seves institucions, i l’altra la mesquinesa dels seus representants mentint una vegada més i donant excuses tan estúpides com les de dir que ja tenien tancat el programa de fa dies, o que aquesta és una pràctica habitual; quan tothom sap que és exactament el contrari: Montilla va obrir una d’aquestes reunions de la Unió per la Mediterrània, i aquest estiu mateix el president balear també va parlar en una altra reunió de caràcter internacional. Poder parlar tres minuts, en tant que amfitrió de la trobada, a part de ser una formalitat pròpia d’una país normal i educat, era ben mirat un fet relativament irrellevant. En tres minuts es poden dir ben poques coses, segurament n’haurien hagut de pactar el contingut, i a tot estirar Mas hauria pogut fer alguna insinuació més o menys subtil sobre la personalitat de Catalunya, sobre el desig de llibertat i sobre els principis democràtics basats en donar la veu al poble. Hauria estat un discurs protocolari que hauria passat força desapercebut. Tres minuts tampoc donen per més.

Però l’estupidesa del Govern espanyol ha fet possible el que hauria volgut l’independentisme més radical i que haurien retret a Mas que no fes: que es fes patent a tots els delegats de la cimera el conflicte existent entre Espanya i Catalunya. S’ha parlat més i ha tingut més ressò de la prohibició que els tres minuts de discurs que hagués pogut fer el President de la Generalitat; i a sobre, se’ls ha explicat amb fets el que hauria estat impossible d’explicar en tres minuts. Tres minuts donaven per poc; la prohibició d’aquests tres minuts ha donat per molt.

Les raons del Narcís

Els directius de Catalunya Caixa, Narcís Serra i Adolf Todó, han començat a comparèixer davant de la Justícia imputats per haver-se apujat, segons la fiscalia, desmesuradament el sou quan l’entitat ja havia sol·licitat ajuts públics per a sobreviure. De fet, seran fins a 52 directius de l’entitat els qui hauran de seure a la banqueta dels acusats per atorgar-se sobresous i primes extraordinàries malgrat les dificultats econòmiques per les que travessava l’entitat.

La resposta o l’explicació que donava Narcís Serra davant del jutge i dels mitjans de comunicació semblava d’allò més lògica i raonable. Aquesta és una pràctica habitual en el món de les empreses, també en empreses que d’alguna manera o altra reben suports i ajuts de l’Administració, o d’empreses com les de serveis a les quals és l’administració la que n’autoritza l’increment de les tarifes per als usuaris. I d’altra banda, segons explicava l’ex ministre socialista, els increments de sous i sobresous van ser formalment aprovats per les Juntes de Govern de l’entitat i eren coneguts tant pel Banc d’Espanya com pel FROP, que no hi van trobar irregularitats ni els van considerar excessius. I entenc que Narcís Serra té tanta raó amb el que explica com en té l’acusació en considerar que aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva. I aquí és on rau la clau de tot plegat. El problema no és que hi hagi hagut uns desaprensius que hagin saquejat l’entitat d’estalvi, sinó que ho hagin pogut fet des de la més estricta legalitat. Perquè la llei ja permet aquests i molts altres abusos, en benefici sempre d’una minoria i en perjudici de l’erari públic i de la majoria.

El problema és que la Justícia es limiti a actuar en aquest cas, i encara falta veure si arribarà enlloc, i més tenint el precedent del jutge expedientat que va gosar empresonar un banquer, i que no s’actuï de forma generalitzada contra tots els directius que han obrat de manera semblant, que deuen ser la immensa majoria. L’única diferència és que en aquest cas s’han posat excessivament en evidència, i per tant no s’actua tant pel delicte en sí, per l’abús que representa autoatorgar-se sous i primes astronòmiques, sinó per l’escàndol mediàtic i social que s’hi ha promogut. A part que sobre l’arbre caigut és molt fàcil fer-hi estelles. 

Contra una injusta Justícia espanyola

Tal com estava previst, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha ratificat el que tothom sabia: que l’aplicació de l’anomenda doctrina Parot era una vulneració dels drets dels presos per part de la Justícia espanyola. I no és pas la primera vegada que aquest Tribunal europeu ha de fallar en contra de decisions injustes de la Justícia espanyola; ja va passar, per exemple, amb les sentències contra la premsa euskaldun, Egunkaria i Egin.

I no és que el resultat de la sentència del Tribunal europeu no se sabés de fa temps, sinó que ja n’eren ben conscients en el moment que l’Audiència Nacional, per encàrrec polític, decidís adoptar l’anomenada doctrina Parot, com n’havien estat conscients quan van dictaminar el tancament dels diaris bascos. Algú podria dir, en descàrrec seu, que es tracta d’un cas d’incompetència i de manca de coneixements tècnics i  professionals, perquè ja havien de saber que estaven fent una aplicació injusta de la legislació. Però no crec que sigui així, perquè en aquest cas qualsevol professional amb un mínim de dignitat que hagués de ser corregit reiteradament demanaria disculpes pel dany causat i es plantejaria la seva continuïtat en l’exercici de la professió. Ben al contrari, ells ja sabien que la seva sentència seria derogada, però també comptaven que això tardaria uns quants anys, com així ha estat, de manera que la seva injusta sentència ja hauria acomplert els objectius polítics perseguits.

I ara faltarà veure la reacció del Govern i de la mateixa Justícia espanyola. En cap cas no es lamentarà la vulneració dels drets humans certificada ara pel Tribunal europeu, sinó més aviat les dificultats que els han posat per a continuar-los vulnerant. I no ens hauria d’estranyar que, com ja han fet amb altres sentències i normatives que no els són favorables, fins i tot amb una sentència en ferm com aquesta, ells en facin cas omís, es neguin a complir-la o com a mínim retardin tant com puguin la seva aplicació.

La corrupció al més alt nivell

La corrupció a la política espanyola està arribant a nivells insospitats. I ja no parlem de la xarxa mafiosa que tenia muntada el PP per a l’enriquiment personal dels seus dirigents, i de la qual se n‘ha destapat una petita part amb el cas Gurtel i els papers de Bàrcenas, ni del paper de la Justícia que deliberadament va ajornant tots els processos fins aconseguir que molts dels delictes ja hagin prescrit, ni de les rocambolesques històries d’espionatge en les quals la senyora Camacho ha mentit vilment fent-se passar per víctima quan era part de la conxorxa, ni de les trifulgues de la Casa reial, sinó també ara de tota l’estructura policial.

I les denúncies no provenen de sectors radicals o anti-sistema  sinó dels mateixos sindicats policials. El PP entén els cossos policials espanyols com una guàrdia pretoriana posada al servei del partit, i no pot tolerar que s’investiguin casos de corrupció i delictes comesos pels membres de la banda; de fet, escau més qualificar el PP d’una banda de delinqüents que d’un partit pròpiament, ja que l’activitat política no és més que el mitjà per a l’obtenció dels objectius de la banda. Una de les primeres mesures que va prendre el Govern del PP, el gener del 2012 va ser destituir la cúpula policial que havia començat a obrir els casos de corrupció com el Gurtel, Faisan, Palma Arena... per col·locar-hi els seus peons que havien d’entorpir tant com fos possible les investigacions per tal que no puguin arribar a judici o hi arribin sense proves suficients o amb els delictes prescrits. Però tot i així, encara hi va haver policies díscols, com el comissari José García Losada, màxim responsable policial de les investigacions sobre el cas Gurtel i el Bàrcenas. Ja el mes de juny se’l va comminar a canviar de destí per no fer tan evident la seva destitució per interès estrictament de partit, i en no acceptar-ho han hagut de destituir-lo ara.

El relleu en la investigació policial dels casos de corrupció, que no afecten a militants aïllats del PP, sinó a tota la seva estructura econòmica, hauria d’anar acompanyada del relleu també del jutge que en porta una part important de les causes. És la corrupció posada al més alt nivell, que no es limita a ordir la xarxa delictiva que utilitza el PP només com a encobridora, sinó que abasta també l’estructura policial i la judicial. Al més pur estil de les repúbliques bananeres de pel·lícula; amb l'única diferència que en aquest cas es tracta d’una monarquia.

A l'estil de la màfia; la siciliana o la calabresa?

Ningú ha dit mai que els procés cap a la independència seria fàcil, i si algú ho ha dit o ho pensa em sembla que els porta molt molls. Tot just hem començat, i l’Estat espanyol anirà incrementant la pressió i les mesures en contra de Catalunya per a frenar o torpedinar el procés. Tots els recursos de l’Estat, pagats també amb els nostres diners, es posaran al servei de la causa unionista. I ens caldrà una fortalesa psicològica extraordinària per a suportar tanta pressió.

Ells saben que, formalment, ho tenen tot al seu favor: la majoria dels mitjans de comunicació, les lleis i la interpretació que en pot fer la justícia, els mecanismes econòmics per incrementar l’ofec a Catalunya, la capacitat d’influir diplomàticament a l’exterior, i sobretot la força bruta que ells mai han descartat, ja sigui en forma de grups camuflats d’extrema dreta ja sigui en forma de violència uniformada.

Quan el Partit Popular anuncia les malvestats que ens poden sobrevenir si ens obstinem a tirar endavant el procés sobiranista, en realitat estan dient tot el que ells faran perquè aquestes malvestats es facin realitat. No és que la independència ens deixi fora de la UE, sinó que ells faran mans i mànigues perquè així sigui; no és que la independència hagi de representar cap mena de frontera per al trànsit de persones i de mercaderies, sinó que ells mirarien de posar-les per dificultar que les empreses catalanes puguin vendre a Espanya, tot i que això també gravaria les seves empreses que volguessin vendre a Catalunya, o simplement que volguessin fer servir Catalunya com a via de pas cap a Europa; no és que amb la independència no poguéssim pagar les pensions, ja que Catalunya en situacions normals té superàvit en aquest sentit, sinó que ells impedirien que tinguéssim accés a la part que hem pagat els catalans per a nodrir el fons de reserva, potser sense tenir en compte que si no tenim accés a aquesta part que ens correspon tampoc hauríem de fer-nos solidaris de la part corresponent del deute astronòmic de l’Estat; no és que amb la independència hi hagi d’haver cap mena de fuga d’empreses radicades a Catalunya, sinó que ells faran les pressions que calgui perquè algunes empreses ho facin, tot i que malgrat haver-se iniciat el procés Catalunya continua essent de les principals regions europees amb capacitat receptora d’inversions foranes. 

I bé, davant de les amenaces, una actitud ben humana és la de sucumbir. I, de fet, ja hi ha hagut algunes veus, sempre són les mateixes, expressant els seus temors. Uns temors que són reals només en la mesura que és real l’amenaça que fa el Partit Popular, inclosa la seva sucursal a Catalunya, perquè s’esdevinguin perjudicis sobretot contra les empreses catalanes, si no hi ha una claudicació. Uns perjudicis que a la pràctica serien molt menors del que ells voldrien, que no haurien de ser motiu suficient per a desistir en l’exercici de la llibertat democràtica de decidir el nostre futur, i que en molts casos poden venir compensats pels avantatges d’assolir un Estat propi.

Però és curiós el mecanisme que fa que alguns, sobretot empresaris, davant d’aquestes amenaces argumentin que el més prudent és fer marxa enrere; de fet, ells mai haurien fet el pas endavant que ha fet la societat catalana. I dic curiós perquè ells no entren en la qüestió de fons de si tenim o no tenim dret a decidir el nostre futur, ni tan sols en la qüestió de si podria ser beneficiós, com a mínim a mitjà termini, assolir la independència, sinó que donat que hi ha unes amenaces certes, segons ells, és millor no arriscar-se. És exactament el mateix argument que fan servir empresaris sicilians o napolitans quan són extorsionats per la màfia. No solament no s'hi enfronten, pel que s'arrisquen a perdre, sinó que es posen al seu costat i sota la seva protecció. Per evitar-se problemes, per estalviar-se les represàlies, consideren que és millor acceptar una situació injusta que els suposa un gravamen indigne, però suportable.

Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol

“Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol”. Aquesta és l’expressió emprada pel cantant Albert Pla en una entrevista al diari de Xixon La Nueva España. I, naturalment, aquesta entrevista li ha costat la suspensió del concert que tenia previst fer al Teatre Jovellanos d’aquesta ciutat asturiana. Segons el Partit Popular això és una ofensa als veïns de Xixón i a tots els espanyols, i per tant no poden permetre que aquest senyor canti en el seu teatre principal, contractat, a més, amb diner públic. Troben tan escandaloses les paraules del cantant de Sabadell com ho trobarien que s’anul·lés cap concert d’un cantant espanyol per haver expressat la seva animadversió contra de les aspiracions nacionals dels catalans. En un cas, és una reacció patriòtica i en l’altre seria una censura inacceptable.

No he estat mai massa partidari de l’insult gratuït, tot i que en aquest cas més que un insult era simplement l’expressió del seu sentiment; el fet que ell senti fàstic per haver de ser espanyol, si més no oficialment, no implica que no hi pugui haver qui se’n senti ben orgullós. Més o menys amb aquestes paraules, i al marge de l’oportunitat concreta de dir-les just quan anava a fer un concert en una ciutat espanyola, no sé quanta gent no coincidiria amb la seva valoració del que significar veure’ns obligats a tenir un carnet d’identitat amb el qual no ens sentim gens ni mica identificats. I és que, a part del dret inherent a tots els pobles a decidir el seu futur, i a part del menyspreu, la discriminació i el mal tracte permanent que rebem des de sempre per part d’Espanya, hi ha un sentiment més o menys generalitzat de repulsió que dubto que hi sigui en molts altres moviments de caràcter secessionista. Dubto que els escocesos o els quebequesos sentin per Anglaterra o pel Canadà aquesta mena d’angúnia davant de tot allò que representa l’Estat del qual es volen separar. Poden tenir la voluntat, el dret i la determinació de separar-se’n sense que això impliqui cap consideració negativa envers l’Estat al qual ara es troben lligats.

I ja sé que és demanar massa, però potser, al marge de si els ve de gust emprenyar-se per les paraules d’Albert Pla, un cantant que tampoc s’ha significat mai gaire en el món polític i de l’independentisme, valdria la pena que es plantegessin com és possible que aquesta pàtria, que ells ens presenten com a única al món, aquí hi ha gent a qui li produeix basques. Com és possible que coincideixin en les seves manifestacions amb els elements més radicals de l’extrema dreta, que ens produeixen fàstic, i que els seus símbols i les seves icones serveixin per a il·lustrar la cosa més tronada. Poden emprar la força, l’amenaça o l’extorsió, però difícilment ens podran convèncer amb una Espanya atractiva i seductora, que més aviat ens produeix fàstic. 

Menteixen més que no parlen

En una ocasió, entrevistant l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alejo Vidal Quadras, li demanava com era que veient la precària situació del català en molts àmbits de la vida pública encara digués que el castellà estava amenaçat. La seva resposta va ser tan simple i elemental com la de dir que, donat que hi havia llibertat d’expressió, ell deia el que volia. I va quedar tan ample. Em sembla que els dirigents del PP pateixen d’una estranya anomalia que els permet mentir amb la mateixa naturalitat que parlen, i no trobar cap contradicció en el fet que les seves paraules no s’adiguin a la realitat.

Segur que tothom, en algun moment o altre, ha mentir o exagerat una situació, però sempre essent conscients de la trampa que s’estava fent i sabent que els altres poden adonar-se de l’engany. Ells no, Sembla que no tinguin aquest mínim sentit del ridícul. Quan surt el Ministre Montoro i diu que a Espanya els sous pugen moderadament, ell ja havia de saber que la gent només podia riure’s de la seva ximpleria o pensar que havia patit un transtorn temporal greu. Igualment, amb el mateix aplom, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria quan afirmava que més de mig milió de parats havien comès frau en la percepció del subsidi d’atur, havia de saber que ningú es creuria que havia tingut un lapsus o que li havien passat malament la seva informació. Senzillament, si ells pensaven que allò és el que els convenia, ho deien com la cosa més natural del món. Quelcom de semblant li passa a la Camacho quan al Parlament afirma, com si la gent no sabés quina és la representativitat de cadascuna de les forces polítiques, que ella representa la majoria dels ciutadans, o que en la manifestació del 12 d’octubre es va evidenciar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Ni amb un estat agut d’embriaguesa, a ningú se li acudiria dir que a la Plaça de Catalunya hi havia 100.000 persones.

Però ells van vomitant paraules amb tota naturalitat. No pas perquè tinguin problemes de demència, sinó perquè ja s’han avesat mentalment a afirmar tot allò que els convé o que els agradaria que passés, prescindint de si té cap concordança amb la realitat. I quan algú els fa notar la falsedat de les seves paraules, que no se sostenen per enlloc, ells sempre tenen dues vies: o a partir d’aleshores, sense perdre la compostura, afirmar el contrari tot negant que abans hagués mentit, o insistir en la mentida, emparant-se en la llibertat d’expressió.

La ideologia com a interès a llarg termini

Com era d’esperar, al darrer moment, s’ha salvat la crisi de l’administració nord-americana. Només momentàniament, perquè els republicans li han donat només un marge d’uns mesos, i al febrer ja hi tornarem a ser. És el joc brut de la política, el xantatge més descarat per a obtenir uns objectius i afavorir uns interessos molt particulars. Fer patir fins al darrer moment, sense cap escrúpol pel risc que la seva acció podia suposar, és una arma més de la política com ho és el fet de no tancar definitivament el tema i mantenir l’amenaça permanent.

Ja sé que acostuma a ser normal en tota negociació política el fet de jugar amb el temps, de crear un clima de crispació i de nervis per a fer defallir l’adversari; també és una constant en les relacions entre Catalunya i Espanya. Però també és en aquestes ocasions quan es veu la veritable intencionalitat de les parts en litigi. A l’ala dura del Partit Republicà no li venia d’aquí provocar una crisi sense precedents en l’economia nord-americana, amb el perjudici que hauria pogut produir arreu del món, als ciutadans del seu país i també als empresaris i als poders econòmics que ells representen. I tot per evitar unes tímides mesures de l’administració Obama per a facilitar la cobertura sanitària a bona part de la població nord-americana. Això semblaria reafirmar la idea que defensen alguns segons la qual cada vegada més la política es regeix per principis ideològics més que per interessos concrets. Ho veiem també a casa nostra amb mesures que pren el Govern espanyol, inspirades pels grans poders econòmics que van directament en contra no només de la majoria de la població que veu reduït el seu nivell de vida i la seva seguretat amb una feina estable, sinó que també va en contra d’una majoria de petits i mitjans empresaris que veuen com la crisi provocada i sostinguda interessadament fa caure les vendes i posa en perill la viabilitat de les seves empreses.

Però no hi estaria pas d’acord. No crec que ni a la política nord-americana, ni a l’europea o a l’espanyola es prioritzi la ideologia per damunt dels interessos econòmics. El que passa és que els interessos de les grans empreses i els grans poders financers tenen ben poc a veure amb els interessos de la majoria de petites i mitjanes empreses, i encara que s’englobin sota una mateixa denominació els primers no tenen cap mania a l’hora d’imposar polítiques que arruïnin els altres. I, per altra banda, la defensa dels interessos es fa més a llarg termini: els grans poders econòmics ja estan disposats a acceptar que la crisi que ells han provocat els perjudiqui també a ells temporalment, però amb el convenciment que amb l’excusa de la crisi hauran reordenat el marc legal i les estructures del sistema per posar-les estrictament al seu servei. Era també l’objectiu del Partit Republicà.

No equivoquem ni l’objectiu ni el destinatari

Tal com s’havia anunciat, el Govern de la Generalitat ha presentat el seu memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya. Després de tants anys d’anar-nos queixant a diari per greuges, incompliments i atacs puntuals, aplegar-ho tot en un sol volum representa un argument de pes inconstestable. Un memoràndum on, tot i que les xifres són espectaculars, el més important és el menyspreu constant de Estat envers Catalunya. En tot cas, el que no podríem fer és confondre ni la finalitat ni el destinatari d’aquest mal anomenat segon Memorial de Greuges.

Aquell Memorial de Greuges de finals del segle XIX, elaborat per la burgesia catalana, pretenia fer veure al rei espanyol el mal tracte que secularment rebia Catalunya dels diferents governs espanyols. Ja llavors, en tenien el pap ple. Però, el seu objectiu era posar en evidència tot un seguit d’injustícies i de greuges que patien els catalans per tal que intercedint a través de la monarquia es donessin solucions positives per al país. Era la tercera via que tampoc aleshores no va quallar. D’aleshores ençà, amb els seus alts i baixos, alternant períodes de persecució pura i dura amb crims inclosos i períodes d’estabilitat política en què es mantenien els greuges, les discriminacions i els mal tractes, Catalunya ha viscut sempre pensant que el millor que podia esperar d’Espanya era un tracte injust, però condescendent. Ha tardat molt, però el poble de Catalunya ha començat a dir prou i ja no té cap pretensió de presentar nous memorials de greuges per veure si a Espanya reaccionen. Entre altres coses, perquè cada argument que es dóna des de Catalunya en el sentit d’indicar que les mesures del Govern espanyol van en detriment de la cohesió social, de la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra economia i del nostre autogovern, no serveix sinó per a què el Govern espanyol de torn constati que va en el bon camí d’aniquilar-nos com a poble.

Aquest memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya, ja no pretén convèncer els espanyols del mal tracte que estem rebent i de la necessitat d’esmenar-ho; sinó evidenciar que és Espanya la que s’ha negat a acceptar-nos dins d’aquest Estat, secularment hostil, i que és el nostre argument per decidir emprendre un altre camí, el camí de la llibertat. Per tant, el memoràndum no va adreçat a Espanya, que ni se’l creuran ni en faran cap cabal, sinó al poble de Catalunya perquè s’armi de valor per decidir el seu futur sense aquesta càrrega insuportable. I, en tot cas, també adreçat a la comunitat internacional perquè entengui les nostres raons. No n’esperem altra cosa. 

De reconciliació, res de res

Entenc que el President de la Generalitat, per raó del seu càrrec, fos present en l’acte de l’Església Catòlica en què es beatificaven centenars de víctimes de la barbàrie de la guerra. El que no poden dir els seus organitzadors és que aquest fos un acte estrictament religiós, apolític, i molt menys qualificar-lo de “Festa de la reconciliació”. La data, l’endemà del 12 d’octubre, no havia pas estat escollida a l’atzar, i l’oblit deliberat de les víctimes del franquisme tampoc era innocent. De fet, sectors de la pròpia església no combregaven amb aquestes rodes de molí i reclamaven un altre tipus de gestos a la jerarquia catòlica.

A part del reconeixement que caldria esperar dels errors comesos per l’Església Catòlica en posicionar-se al costat del bàndol més cruel, més sanguinari i més allunyat de l’esperit evangèlic, com era el franquisme, la mateixa presentació que es va fer dels fets ja denota una absoluta manca de voluntat de reconciliació i de demanar perdó per la seva col·laboració amb els fascinerosos. És evident que en tota guerra es produeixen excessos, i que en la Guerra Civil espanyola es van descontrolar grups extremadament i injustament violents, també en el bàndol republicà. Però d’aquí a presentar en bloc, sense considerar les particularitats individuals, com a beats i màrtirs de l’Església, a totes aquelles víctimes, hi pot anar un bon tros. D’una banda, caldria no oblidar que l’Església com a organització sí que es va posicionar en la guerra a favor dels qui s’havien revoltat contra la democràcia, dels qui decidiren prendre les armes i no estalviar crims de cap mena per a aconseguir els seus objectius polítics, i per tant l'Església no es podia considerar neutral en el conflicte; de manera que l’Església, en el seu conjunt, era vista com a col·laboradora del feixisme. Així, molts religiosos van ser víctimes de la decisió presa pels seus superiors, enfront de la qual ben pocs s’hi van revoltar tot i veure que era un posicionament estrictament partidista i no pas per motivacions de fe.

De ben segur que molts d’ells, personalment, no havien fet cap acció concreta en contra de la legitimitat democràtica, però també n’hi va haver que sí que tenien actituds col·laboracionistes. I una beatificació massiva, sense considerar ni el paper global de l’Església en la Guerra ni les circumstàncies particulars de cadascuna de les víctimes, és una versió absolutament esbiaixada, de marcada significació política, gairebé de reivindicació del seu paper al costat del franquisme, i en definitiva un gest que no té res de reconciliació i molt menys de reconeixement dels seus errors, que també van contribuir a la barbàrie de la qual aquest “beats” en van ser víctimes. 

Com a mínim, tres vies sí que hi són

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hores d’ara, no crec que hi hagi ningú que cregui seriosament que hi ha una tercera via. No és pas que en cap moment s’ho hagués cregut cap dels seus promotors, tipus Navarro o Duran, ja que aquests ja eren conscients que la seva proposta no era cap terceria via sinó l’acceptació, més o menys resignada, que el nostre futur no és a les nostres mans sinó a les de Madrid. Però, per si a algú encara li quedava una ombra de dubte, el Partit Popular ja ha deixat clar que no està disposat a res, ni que vingui dels seus companys de partit a Catalunya.

Però sí que és cert que, com a mínim, hi deu haver tres vies. La primera, ja la sabem, consisteix en el procés endegat des del poder central per a eliminar l’escassa autonomia actual i anar directament cap a la liquidació de la llengua catalana. Optar per aquesta via, la que proposen les populars i C’s, és optar pel suïcidi com a país i la desaparació com a poble amb una llengua i una cultura pròpies.

L’altra opció, l’única que ens queda, és la de fugir d’aquest Estat que ens vol aniquilar, i dotar-nos d’un estat propi i independent. I és aquí on hi ha, com a mínim, dues vies més. Una possibilitat, si els nostres governants es mantenen ferms i els poble no defalleix, és que finalment l’Estat espanyol s’adoni que no té altra sortida que acabar pactant el procés de secessió. L’altra possibilitat seria arribar al mateix lloc, és a dir a la independència, sense cap acord amb l’estat espanyol.

En el primer cas, voldria dir que Catalunya hauria d’assumir la part del deute espanyol que li correspon, però alhora també hauria de poder disposar de la part corresponent del fons de reserva de pensions, com correspondria a Catalunya la part proporcional de les ambaixades, de l’equipament militar, i en general del patrimoni que no correspon a cap comunitat autònoma, sinó a l’Estat. Penso, per exemple, en la quantitat d’equipaments, com ara grans Museus, que fins ara mai s’han comptabilitzat com a equipaments propis de la Comunitat de Madrid, i per tant les inversions que s’hi efectuaven no computaven com a inversions a aquesta comunitat, sinó que eren estructures d’Estat pagades entre tots.

En el segon cas, hi hauria poc a reclamar, però tampoc hauríem d’assumir el deute de l’Estat percentualment molt més elevat del que ens quedaria com a deute propi, mentre queel seu se’ls faria molt més difícil d’assumir. D’altra banda, només els espanyols, quan volen atacar el procés sobiranista fan servir l’espantall de les fronteres, un tema que cap formació independentista no es planteja. Però és que ells serien els primers i principals perjudicats per aquestes suposades fronteres que ens volguessin imposar. Ells mateixos es bloquejarien una de les principals vies de comunicació amb Europa, i res ens impediria cobrar-los un peatge.

Si a algú se li acudís, encara, de forma honesta i seriosa i no com a la trampa que plantegen els Duran i Navarro, proposar la possibilitat d’alguna mena de federació amb Espanya, l’única via per a fer-ho possible seria la d’aconseguir primer una independència pactada, la primera opció, a partir de la qual tot restaria obert: el nivell d’integració a la Unióe uropea, però també el nivell de relació i de cooperació amb Espanya. I és que els federalistes de veritat hores d’ara ja saben que el primer i ineludible pas per a aconseguir el seu objectiu és la independència. Però ja podem intuir que és molt probable que, un cop independents, els federalistes ja no voldrien temptar la sort d’embolicar-se altre cop amb aquest Estat que ens ha traït, maltractat i menystingut tantes vegades.

La majoria silenciosa s’ha quedat a casa

Era d’esperar que aquest any, amb un nivell més elevat de tensió política, amb la implicació directa tant del Partit Popular com de Ciutadans, amb un desplegament publicitari i dels mitjans de comunicació molt més gran, l’afluència a la manifestació del 12 d’octubre fos també molt més multitudinària. Com a mínim, comparant-la amb les manifestacions sobiranistes, per a reflectir la proporcionalitat de ciutadans que estan a favor i en contra de la independència. Però, no. Més o menys, inclosos els qui provenien d’Espanya, el nombre de manifestants en la convocatòria unionista era el mateix que l’any passat.

El ball de xifres que donen uns i altres és irrellevant. Segons la Soraya Sàenz de Santamaria, enfront d’aquesta escassa minoria de 30 mil o 100 mil manifestants hi ha la immensa majoria silenciosa restant que no deu estar, segons ella, a favor de continuar dins de l’Estat espanyol. De tota manera, veient les imatges de la concentració, s’ha d’estar en un estat etílic força avançat per afirmar que allà hi havia 100 mil persones. Però si algú vol fer una comparació seriosa, tant se val que compari les dades donades per la Guàrdia Urbana, en una i altra convocatòria, o la que donen els propis organitzadors. De fet, els dirigents de la convocatòria quan en feien la valoració en el mateix moment, ja admetien que esperaven més gent i es limitaven a certificar el que tots ja sabíem: que no tota la ciutadania catalana estava a la Via catalana de l’11 de setembre, i que hi ha una part de la població que desitja quedar-se dins d’Espanya. Res de nou, això ja ho reflecteixen els resultats electorals, la composició del Parlament i les estadístiques. El que passa és que si haguéssim de fer cas de la mobilització d’ahir, hauríem de concloure que no han aconseguit mobilitzar ni els seus. I això pot tenir diverses explicacions, una de les quals és la barreja i la confusió del missatge emès tant pel PP i C’s com pels convocants de la manifestació de la Plaça de Catalunya. Perquè, en realitat es manifestaven per evidenciar el seu posicionament de caràcter unionista, expressant així el seu vot en contra de la secessió, o pretenien demostrar la seva força per a impedir que els ciutadans de Catalunya poguessin expressar-se lliurement? Els manifestants eren els demòcrates a favor del NO, o els autoritaris que volen negar el dret a votar qualsevol de les dues opcions?

Hi ha, evidentment, altres valoracions a fer. Per exemple, les retallades, les discriminacions, l’ofec econòmic, la manca d’inversions, la recentralització, el menyspreu a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, els incompliments per part del Govern espanyol... tot plegat afecta molt negativament el conjunt dels catalans sense distinció, inclosos aquells que per convicció preferirien romandre a Espanya. I encara una altra: les mobilitzacions a favor de la independència generen il·lusió, engrescament i eufòria col·lectiva, mentre que les mobilitzacions en contra tenen aquest aire d’emprenyament, de ràbia i de sentiments negatius, que no deuen compartir tampoc molts dels qui senzillament se senten espanyols sense necessitat de ser-ho contra ningú.

Una Justícia a misses dites

No és pas cap casualitat: Un jutge espanyol va voler jutjar el Dictador xilè, Augusto Pinochet, naturalment, quan aquest ja no era al poder. Ara, la Justícia argentina té oberta una causa contra els crims del franquisme. I només faltava que l’Audiència Nacional Espanyola imputés el ja ex president de la Xina Hu Jin-tao per genocidi en la repressió del Tíbet. Suposo que la llista es podria fer molt més llarga, però sempre amb els mateixos ingredients: La Justícia no jutja els grans crims del propi país, sinó dels altres; i sempre quan el dictador, el criminal o el genocida ja és mort o retirat del poder.

La primera reacció, quan Baltasar Garzón va iniciar el procés contra Pinochet, va ser de satisfacció. Però, tot seguit van sobrevenir els dubtes. I per què un jutge espanyol es posa a investigar i a encausar un criminal xilè, quan no ha mogut ni un dit per fer el mateix amb els criminals de la dictadura franquista? Quan aquest jutge formava part del Govern socialista, encara que no com a Ministre com pretenia ell, no va ser capaç ni tan sols d’aturar ni denunciar la col·laboració del seu Govern amb la dictadura xilena a la qual venia armes i material antidisturbis. Els crims de Pinochet eren coneguts per la justícia xilena, com ho era per la justícia argentina, per l’espanyola i la d’arreu del món; com també ho eren els crims de la dictadura franquista o els de la dictadura argentina; i ningú, cap jutge tampoc, pot al·legar que desconeix els crims comesos pel règim xinès contra el poble tibetà. Però ningú fa res, i menys els del propi país afectat, no fos cas que perdessin el càrrec o la situació de privilegi.

Després d’una total connivència amb el crim institucionalitzat, i amb un objectiu més de lluïment personal o en tot cas aliè a la causa, quan el criminal o dictador (valgui la redundància) ja ha perdut el poder, aleshores és una presa fàcil. Tan fàcil com inútil, perquè tothom sap que cap d’aquests processos no tan sols no arribarà enlloc, sinó que tampoc tenen la intenció d’arribar-hi; és una pura i simple malversació de temps i de diners públics. És la hipocresia d’una Justícia supeditada sempre al poder polític, encara que sigui un poder corrupte i criminal com el de les dictadures i dels règims que neguen les llibertats individuals i col·lectives.. 

El ridicul de la Camacho, un malentès

El ridícul a què s’ha vist sotmesa l’Alícia Sánchez Camacho per part dels seus companys de partit només té el consol, si es pot dir així, de pensar que no és el cas del primer polític català que defensant aquí una negociació i un suport dels seus a Madrid, després li han girat l’esquena i l’han posat en evidència; el Navarro mateix ja sap de què va això. Tota la seva argumentació a favor de negociar amb el Govern espanyol se n’ha anat en orris quan no li han estalviat ni a ella, teòricament dels seus, la humiliació d’un cop de porta sonat. I és que a Madrid no només tenen el poder, sinó que volen fer-ne sempre ostentació.

Amb tot, no sé si els mitjans de comunicació, o almenys una bona part, han reflectit amb prou fidelitat el que realment ha succeït. La majoria ho han presentat com si l’Alícia Sánchez Camacho hagués presentat a la cúpula del seu partit una proposta de finançament per a Catalunya i que els màxims dirigents del PP li haguessin dit que de cap de les maneres. I no crec que anés exactament així. En realitat, la Camacho no anava a Madrid a presentar cap proposta nova, sinó que era una proposta aprovada pel PPC fa un any i mig, i que per tant ja era a mans dels seus superiors, a Madrid. Una proposta elaborada no pas per a ser portada a la pràctica sinó per a poder exhibir aquí com una mostra de les seves suposades bones intencions. Aquella proposta, lògicament, havia quedat en un calaix, sense que ningú en fes cabal perquè no interessava ni al PP ni als seus subordinats de Catalunya. Per tant, l’Alícia no pretenia altra cosa que, en la situació actual en què sembla evident que qualsevol intent de diàleg amb l’executiu espanyol està abocat al fracàs, simular que ella hi anava amb un proposta concreta i que tornava de Madrid gallejant que havia trobat bona disposició, sense necessitat de concretar res. Era un simulacre de diàleg, merament propagandístic, per a reforçar la seva ja prou malmesa imatge a Catalunya, i donar la sensació que ella podia oferir alguna solució per al país.

Però, en realitat, no va tenir ni temps de presentar la proposta a la reunió de la cúpula del PP. Una declaracions seves, el mateix dia, a un important mitjà de comunicació espanyol van ser interpretades com un desafiament o una sortida de guió de la Camacho, cosa intolerable des de la perspectiva del PP. I van sorgir en cadena les reaccions més o menys espontànies de dirigents populars i de ministres carregant d’arrel contra una proposta que no estaven disposats ni a escoltar. I no va caldre, perquè l’Alícia no va gosar ni insinuar el tema en aquella reunió; ja l’havien desautoritzada abans d’entrar. Probablement, ni tan sols els devia poder explicar que tot havia estat un malentès, que no ella volia debatre les seves propostes, sinó simular que encetava un diàleg, de cara a la seva estratègia personal a Catalunya. Però la cúpula del PP no només va tirar en orris l’estratègia de l’Alícia, sinó que també han arruïnat la pròpia estratègia de venir a fer campanya per explicar-nos la bondat de quedar-nos a Espanya. 

Clarificar el panorama polític català

És una bona notícia que finalment el grup de Reagrupament, de Joan Carretero, s’incorpori a Convergència Democràtica de Catalunya. És possible que alguns dels seus afiliats no se sentin prou còmodes amb aquesta decisió i optin per quedar-se’n al marge o integrar-se en alguna altra formació. Com, des de la perspectiva d’ERC, també és possible que es lamenti que aquells que van marxar-ne en un moment en què Esquerra havia perdut una mica el nord, ara no hi retornin quan el partit republicà sembla que l’ha recuperat del tot. Sigui com sigui, em sembla positiu el pas fet per Carretero, i sobre tot em sembla oportú que l’hagi fet ara.

S’ha dit i repetit moltes vegades que els catalans tenim una tendència excessiva al fraccionament i ens costa fer passos com aquest per tal de sumar esforços i crear grups potents capaços de liderar el país, especialment en moments difícils com els que vivim. Tot el contrari del que fan d’altres que en veure l’excessiva diversitat de propostes polítiques, la majoria molt minoritàries o marginals, no se’ls acut res més que crear-ne una de nova encara que sigui sota una denominació teòricament aglutinadora com la que ja tenia Reagrupament, la que pretenia Solidaritat, la del Partit Transversal, la del Moviment Demòcrata de Vila d’Abadal, i tantes altres; o bé, i potser encara pitjor, no se’ls acut res més que crear una coordinadora amb aquesta teòrica voluntat unificadora, que en realitat es converteix en un grupuscle més. Ja se sap que mai ningú pot pretendre estar al cent per cent d’acord amb cap grup, o amb el seu equip dirigent, però això no en justifica la creació d’un altre, entre altres coses perquè la impossible unanimitat dels seus membres s’hi reproduirà igualment.

Ens convé clarificar el panorama polític català de manera que l’independentisme tingui una sòlida representació transversal amb una formació potent de centre-dreta, una altra de centre-esquerre i una altra de més alternativa i d’esquerres. Naturalment que tothom té tot el dret a crear i a mantenir grups, partits i associacions de tota mena, per petits i testimonials que siguin, perquè també poden jugar-hi el seu paper. Ara bé, el que no tindria cap sentit és que grups petits que reivindiquen, ben legítimament insisteixo, a fer la seva via en solitari perquè consideren que cap de les grans forces polítiques no els satisfà, quan s’acostin les eleccions aleshores facin al·legats a la unitat i reclamin una coalició electoral només per a tenir un forat a les llistes. És ara, com ha fet Reagrupament, que es demostra la voluntat unitària i d’aglutinament de l’independentisme.    

De visionaris i il•luminats, el país n’és ple

Tot i que ja hi hauríem d’estar acostumats, no em deixa de sorprendre la quantitat d’aspirants a messies, de visionaris i il·luminats amb vocació de salva pàtries que té el país. Gent que no es limita a expressar la seva opinió, sempre ben legítima, sinó que pontifica amb total contundència com si ells tinguessin la vareta màgica que ha de resoldre tots els mals del país i amb els pitjors presagis si no fem cas de les seves tesis. Però, aleshores, quan resulta que la realitat va per un altre cantó i no s’ha acomplert cap dels seus pronòstics, en lloc de reconèixer el seu error, ja que tots els qui opinem segur que hi ha moments en què errem, s’hi refermen encara més donant a entendre que és tot el país el que s’ha equivocat.

A títol d’exemple, i amb tots els respectes que em mereix la persona, el nom de la qual obviaré, em permeto citar el correu que suposo que hem rebut molts, d’una persona que es mostra decebuda per l’escàs ressò que han tingut les seves propostes. Diu que va arribar a crear fins a dos partits polítics que havien de contribuir a portar el país cap a la Independència i ajudar a la governabilitat del país. I explica que no entén que malgrat tots els seus esforços no ha rebut més que algun “m’agrada” a Facebook, i que per tant se sent “sol enmig del desert”. ¿No se li ha ocorregut pensar que tot el moviment sobiranista, avui majoritari al país, està discorrent per una altra via, i que és ell qui s’ha endinsat en un desert inexistent? I continua amb una frase descoratjada amb un to un xic amenaçador: “ja us ho fareu”. I encara “He fet el que he pogut, tant com he pogut, jo sol, i ara deixaré que el poble, la massa, segueixi fent la seva...”, menys mal que la seva condescendència permetrà que el poble continuï fent la seva via, i acaba amb un “Ho sento pels meus...”. ¿No se li ha ocorregut pensar que potser el problema és haver pretès fer les coses ell tot sol, com si fos l'elegit que ens havia de salvar, en lloc de resignar-se a col·laborar modestament fent la seva petita aportació, com la que podem fer qualsevol de nosaltres, a les moltes iniciatives existents?

Em fa pensar en aquells altres visionaris que auguraven la fi d’ERC amb el sorgiment d’una nova força política que ho havia d’arrasar tot, i de la qual jo també em vaig fer simpatitzant. No entenen que en un moment en què hi ha hagut l’eclosió del sobiranisme, fins a esdevenir majoritari al país, les seves tesis se’n vagin en orris, ells hagin quedat sense representació parlamentària i la majoria de la població confia en partits que ells desqualificaven de totes totes. Prefereixen pensar que el món s’equivoca abans d’admetre que potser les seves tesis no eren tan encertades, les seves propostes no tenien prou credibilitat, o potser són ells els qui no la tenen. 

Catalunya espoliada, un gaudi per a Espanya

Tot sovint, apareixen dades comparatives que posen en evidència el que tots ja sabem: l’espoli continuat que pateix Catalunya. Fins i tot en el cas que les dades provinguin de l’administració de l’Estat o siguin extretes de fonts oficials, els polítics espanyols no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de negar l’existència d’aquest espoli. I és difícil negociar res o cercar solucions, quan el que es fa és negar el problema.

Hem vist dades comparatives que posen els pèls de punta, i sempre en el mateix sentit, sempre en perjudici de Catalunya. Es pot parlar de les inversions de l’Estat pressupostades per a Catalunya que no compleixen mai el que disposa l’Estatut, però sobretot de l’execució real del que s’havia pressupostat que es pot quedar en menys de la meitat, quan a Madrid pot passar del 100%. Podem comparar les inversions fetes a l’Aeroport de Madrid amb les fetes al del Prat, o podem comparar com ha fet ara Xavier Trias les inversions del Ministeri de Cultura en institucions radicades a Madrid en comparació amb les radicades a Barcelona: els imports aportats a la capital d’Espanya multipliquen per deu, i més, els aportats a la capital catalana. Ara mateix el Govern de la Generalitat confirma que està realitzant un informe o memorial de greuges per posar en evidència el greuge discriminatori que patim els catalans, de forma permanent per part de l’Estat. Tindran feina, i les xifres esdevindran escandaloses. I tanmateix seran desmentides i atacades per les delegacions dels partits espanyols a Catalunya, ja que el PPC i el PSC actuen més com a delegats i defensors dels interessos de l’Estat (un estat que exclou i menysté els catalans, inclosos el Navarro i la Camacho) enfront de Catalunya, que com a defensors dels interessos catalans enfront de l’afany espoliador de l’Estat.

Fins i tot amb les seves dades, l’espoli i la discriminació és constant i incontestable. Obeeix, evidentment, a una voluntat d’aniquilar-nos també des del punt de vista econòmic. Però, el que resulta sorprenent és que altres comunitats autònomes que també pateixen aquest efecte devastador i acaparador de la capital espanyola, i que per tant també es veuen discriminades pel que fa a les inversions i al tracte rebut per part de l’Estat, no solament ho acceptin resignadament, sinó que ho aplaudeixin. Les agressions contra Catalunya els produeixen un grau de satisfacció tan elevat que els fa oblidar, o acceptar com a normal, que ells també siguin víctimes d’aquesta voracitat de la capital espanyola. 

La inconsciència d’un insensat

Els polítics, en tant que comunicadors, haurien de tenir més en compte que una cosa és el que ells diuen i una altra és el que sent o arriba a la gent. És evident que els polítics tenen tot el dret a expressar les seves opinions, encara que siguin contràries o diferents de les que defensa el seu partit, però no ho poden fer com si ignoressin les repercussions que poden tenir les seves paraules i, en definitiva, la interpretació que en farà l’oposició, els mitjans de comunicació i la població en general.

I això és el que probablement exaspera de l’actitud de Duran i Lleida, més que el contingut de les seves manifestacions, ja que ell és perfectament conscient del mal que està fent a la coalició nacionalista i al Govern d’Artur Mas. I, evidentment, l’oposició se n’aprofita perquè ell conscientment els dóna peu a què ho facin. I no ens ha d’estranyar que la Camacho afirmi que “Duran és cada vegada més lluny de Mas i més a prop del PPC”, no pas perquè sigui certa tal asseveració, sinó perquè aprofita les paraules de Duran per incidir en les discrepàncies internes de la coalició i fomentar la idea d’inestabilitat i debilitat del Govern. L’altre dia, en la tertúlia del programa La Noche de TVE, un periodista afí al PP, per demostrar les divergències existents entre Duran i el Govern de la Generalitat, afirmava que el líder d’Unió li havia confessat que el seu objectiu era un confederalisme en què un Estat català pogués negociar de tu a tu amb l’Estat espanyol. I ho deia com si no sabés que, si això fos cert, Duran estaria pràcticament en la línia dels independentistes, llevat que un cop reconeguda la capacitat sobirana de tenir un Estat propi, Duran optaria per mirar de trobar un acord amb Espanya; però en tot cas a les antípodes del PP.

Malauradament, el més probable és que Duran no estigui ni tan a prop del PP, com diu la Camacho, ni tan lluny com insinuen altres. Malauradament Duran deu estar només a prop de si mateix. Ell sap que un acostament ara al PP representaria la seva defenestració d’Unió, on les bases majoritàriament tenen assumit el procés sobiranista i ja els ve just d’aguantar les darreres atzagaiades del seu cap de files. Però ell insisteix en airejar les seves discrepàncies amb Artur Mas, conscient que els altres ho aprofitaran per a torpedinar el procés i sobretot fer caure l’actual Govern. Això representaria també un desastre per a Unió, i qui sap si no la seva desaparició com a partit, però aleshores potser sí que podria buscar la recompensa a les files del PP.

Ara, un Moviment Demòcrata Català?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’exagerada fragmentació de l’espai independentista ha estat històricament un handicap important per al seu desenvolupament. Lluny de sumar, l’existència de diferents forces polítiques amb posicionaments molt similars debilitava el conjunt i sobretot el feia poc creïble. Malgrat tot, en una època en què ens movíem en la més absoluta marginalitat tampoc era transcendent per al devenir del país. Ara, la situació és radicalment diferent. Ara, l’independentisme comprèn transversalment tot el ventall ideològic i ha aconseguir ser globalment el corrent majoritari de la societat catalana.

Entenc que és bo, que justament per a mantenir aquesta transversalitat es visualitzi que es tracta de formacions diverses amb ideologies diferenciades; i no ens ha d’espantar que l’independentisme d’esquerres, sense deixar de ser fidel a l’independentisme i sense posar entrebancs al procés endegat, continuï mostrant-se crític, extremadament crític si cal, a les polítiques liberals i conservadors que sovint sorgeixen de l’actual Govern de la Generalitat. El pitjor que ens podria passar fora que l’independentisme fos percebut com una projecte només d’un sector o d’uns interessos concrets de la societat catalana. Només caldrà saber estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que, un cop assolit l’objectiu bàsic de país, és a dir la seva supervivència a través d’un Estat propi, ja tindrem temps de continuar el debat i la lluita política més ideològica.

Amb tot, en els moments més crítics de tot el procés, probablement serà imprescindible un procés temporal de concentració, amb l’entrada d’ERC al Govern per exemple, en el qual s’aparquin determinades i legítimes aspiracions de caràcter més ideològic. No ens podrem arriscar a fer trontollar el Govern, en el moment més delicat en què li caldrà tota la força per imposar-se als embats de Madrid i per aconseguir el reconeixement internacional. Caldrà un gran plantejament polític de caràcter unitari en paral·lel a una gran mobilització social, també de caràcter unitari com la que representa l’ANC.

Si d’una banda ja hi ha un acostament clar entre les dues grans formacions sobiranistes, continua havent-hi encara una excessiva atomització de grups i grupets, tant d’estrictament polítics com d’associacions i moviments. I és justament en aquest moment en què l’alcalde de Vic, promotor i cap visible de l’Associació de Municipis per la Independència, es decideix a endegar un nou Moviment Demòcrata Català. Em sembla un error, perquè ara no toca, no és moment de crear més capelletes sinó aglutinar esforços. És justament el moment en què caldria que molts d’aquests grups es plantegessin incorporar-se a altres formacions perquè la societat necessita unes organitzacions sòlides i uns lideratges clars. 

Els drets reconeguts no donen dret a exercir-los?

No va pas ser casual que el Tribunal Constitucional tragués precisament ara, quan a les Illes hi ha una gran revolta pel mal anomenat decret de trilingüisme del Govern de Bauzà, una nova resolució contra el català. El Govern Popular necessitava una mica d’oxigen i aquesta paròdia de Tribunal Constitucional va sortir una vegada més en defensa de les tesis i dels interessos del PP, traient la seva resolució sobre una llei del mateix Bauzà que rebaixava el paper del català en la funció pública.

I tal com era d’esperar, d’acord amb l’encàrrec que se’ls havia fet, la seva resolució avala la política del partit Popular de retallar i rebaixar el nivell del català en l’administració balear. En realitat el que fa el Tribunal Constitucional és deixar sense efecte els articles de l’Estatut que garanteixen els drets lingüístics dels illencs a l’hora de relacionar-se amb l’administració. I s’explica que en el seu moment ni l’Estatut ni la seva aplicació no fos recorreguda perquè aleshores la línia política del partit no havia pres encara la determinació d’encarar l’atac frontal contra la llengua, fins a l’extermini, de manera que les resolucions judicials segueixen en consonància a l’estratègia del partit a cada moment. De fet, hi ha sentències anteriors en què s’avala la tesi contrària, segons la qual els interessos i els drets dels funcionaris (ells al·leguen el dret de qualsevol funcionari de l’Estat a exercir a les Balears) no poden estar mai per sobre dels drets dels ciutadans al servei dels quals se suposa que han d’estar aquests funcionaris. I amb la nova llei, avalada ara pel TC, el coneixement de la llengua del país deixa de ser un requisit per a ocupar places en l’administració balear, i només serà valorat com un mèrit més.

La resolució del Constitucional equival a dir que els drets ciutadans, per més que siguin reconeguts en lleis de rang superior, com ho és l’Estatut, queden relegats i supeditats als drets dels funcionaris. Dit d’una altra manera, es ve a dir que per més que els ciutadans tinguin reconegut estatutàriament el dret a relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes, en realitat l’administració no té per què atendre aquest dret. Quan un mallorquí pretengui ser atès en la seva llengua, d’acord amb l’Estatut, el funcionari li pot respondre que el Tribunal Constitucional li reconeix que ell no té cap obligació de fer-ho. Una aberració que només s’explica per la perversió d’un Tribunal que no atén raons jurídiques i de drets de la ciutadania, sinó que segueix raonaments estrictament polítics i de partit.