Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol

“Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol”. Aquesta és l’expressió emprada pel cantant Albert Pla en una entrevista al diari de Xixon La Nueva España. I, naturalment, aquesta entrevista li ha costat la suspensió del concert que tenia previst fer al Teatre Jovellanos d’aquesta ciutat asturiana. Segons el Partit Popular això és una ofensa als veïns de Xixón i a tots els espanyols, i per tant no poden permetre que aquest senyor canti en el seu teatre principal, contractat, a més, amb diner públic. Troben tan escandaloses les paraules del cantant de Sabadell com ho trobarien que s’anul·lés cap concert d’un cantant espanyol per haver expressat la seva animadversió contra de les aspiracions nacionals dels catalans. En un cas, és una reacció patriòtica i en l’altre seria una censura inacceptable.

No he estat mai massa partidari de l’insult gratuït, tot i que en aquest cas més que un insult era simplement l’expressió del seu sentiment; el fet que ell senti fàstic per haver de ser espanyol, si més no oficialment, no implica que no hi pugui haver qui se’n senti ben orgullós. Més o menys amb aquestes paraules, i al marge de l’oportunitat concreta de dir-les just quan anava a fer un concert en una ciutat espanyola, no sé quanta gent no coincidiria amb la seva valoració del que significar veure’ns obligats a tenir un carnet d’identitat amb el qual no ens sentim gens ni mica identificats. I és que, a part del dret inherent a tots els pobles a decidir el seu futur, i a part del menyspreu, la discriminació i el mal tracte permanent que rebem des de sempre per part d’Espanya, hi ha un sentiment més o menys generalitzat de repulsió que dubto que hi sigui en molts altres moviments de caràcter secessionista. Dubto que els escocesos o els quebequesos sentin per Anglaterra o pel Canadà aquesta mena d’angúnia davant de tot allò que representa l’Estat del qual es volen separar. Poden tenir la voluntat, el dret i la determinació de separar-se’n sense que això impliqui cap consideració negativa envers l’Estat al qual ara es troben lligats.

I ja sé que és demanar massa, però potser, al marge de si els ve de gust emprenyar-se per les paraules d’Albert Pla, un cantant que tampoc s’ha significat mai gaire en el món polític i de l’independentisme, valdria la pena que es plantegessin com és possible que aquesta pàtria, que ells ens presenten com a única al món, aquí hi ha gent a qui li produeix basques. Com és possible que coincideixin en les seves manifestacions amb els elements més radicals de l’extrema dreta, que ens produeixen fàstic, i que els seus símbols i les seves icones serveixin per a il·lustrar la cosa més tronada. Poden emprar la força, l’amenaça o l’extorsió, però difícilment ens podran convèncer amb una Espanya atractiva i seductora, que més aviat ens produeix fàstic.