A l'estil de la màfia; la siciliana o la calabresa?

Ningú ha dit mai que els procés cap a la independència seria fàcil, i si algú ho ha dit o ho pensa em sembla que els porta molt molls. Tot just hem començat, i l’Estat espanyol anirà incrementant la pressió i les mesures en contra de Catalunya per a frenar o torpedinar el procés. Tots els recursos de l’Estat, pagats també amb els nostres diners, es posaran al servei de la causa unionista. I ens caldrà una fortalesa psicològica extraordinària per a suportar tanta pressió.

Ells saben que, formalment, ho tenen tot al seu favor: la majoria dels mitjans de comunicació, les lleis i la interpretació que en pot fer la justícia, els mecanismes econòmics per incrementar l’ofec a Catalunya, la capacitat d’influir diplomàticament a l’exterior, i sobretot la força bruta que ells mai han descartat, ja sigui en forma de grups camuflats d’extrema dreta ja sigui en forma de violència uniformada.

Quan el Partit Popular anuncia les malvestats que ens poden sobrevenir si ens obstinem a tirar endavant el procés sobiranista, en realitat estan dient tot el que ells faran perquè aquestes malvestats es facin realitat. No és que la independència ens deixi fora de la UE, sinó que ells faran mans i mànigues perquè així sigui; no és que la independència hagi de representar cap mena de frontera per al trànsit de persones i de mercaderies, sinó que ells mirarien de posar-les per dificultar que les empreses catalanes puguin vendre a Espanya, tot i que això també gravaria les seves empreses que volguessin vendre a Catalunya, o simplement que volguessin fer servir Catalunya com a via de pas cap a Europa; no és que amb la independència no poguéssim pagar les pensions, ja que Catalunya en situacions normals té superàvit en aquest sentit, sinó que ells impedirien que tinguéssim accés a la part que hem pagat els catalans per a nodrir el fons de reserva, potser sense tenir en compte que si no tenim accés a aquesta part que ens correspon tampoc hauríem de fer-nos solidaris de la part corresponent del deute astronòmic de l’Estat; no és que amb la independència hi hagi d’haver cap mena de fuga d’empreses radicades a Catalunya, sinó que ells faran les pressions que calgui perquè algunes empreses ho facin, tot i que malgrat haver-se iniciat el procés Catalunya continua essent de les principals regions europees amb capacitat receptora d’inversions foranes. 

I bé, davant de les amenaces, una actitud ben humana és la de sucumbir. I, de fet, ja hi ha hagut algunes veus, sempre són les mateixes, expressant els seus temors. Uns temors que són reals només en la mesura que és real l’amenaça que fa el Partit Popular, inclosa la seva sucursal a Catalunya, perquè s’esdevinguin perjudicis sobretot contra les empreses catalanes, si no hi ha una claudicació. Uns perjudicis que a la pràctica serien molt menors del que ells voldrien, que no haurien de ser motiu suficient per a desistir en l’exercici de la llibertat democràtica de decidir el nostre futur, i que en molts casos poden venir compensats pels avantatges d’assolir un Estat propi.

Però és curiós el mecanisme que fa que alguns, sobretot empresaris, davant d’aquestes amenaces argumentin que el més prudent és fer marxa enrere; de fet, ells mai haurien fet el pas endavant que ha fet la societat catalana. I dic curiós perquè ells no entren en la qüestió de fons de si tenim o no tenim dret a decidir el nostre futur, ni tan sols en la qüestió de si podria ser beneficiós, com a mínim a mitjà termini, assolir la independència, sinó que donat que hi ha unes amenaces certes, segons ells, és millor no arriscar-se. És exactament el mateix argument que fan servir empresaris sicilians o napolitans quan són extorsionats per la màfia. No solament no s'hi enfronten, pel que s'arrisquen a perdre, sinó que es posen al seu costat i sota la seva protecció. Per evitar-se problemes, per estalviar-se les represàlies, consideren que és millor acceptar una situació injusta que els suposa un gravamen indigne, però suportable.