Ningú ha dit mai
que els procés cap a la independència seria fàcil, i si algú ho ha dit o ho
pensa em sembla que els porta molt molls. Tot just hem començat, i l’Estat
espanyol anirà incrementant la pressió i les mesures en contra de Catalunya per
a frenar o torpedinar el procés. Tots els recursos de l’Estat, pagats també amb
els nostres diners, es posaran al servei de la causa unionista. I ens caldrà
una fortalesa psicològica extraordinària per a suportar tanta pressió.
Ells saben que,
formalment, ho tenen tot al seu favor: la majoria dels mitjans de comunicació,
les lleis i la interpretació que en pot fer la justícia, els mecanismes econòmics
per incrementar l’ofec a Catalunya, la capacitat d’influir diplomàticament a
l’exterior, i sobretot la força bruta que ells mai han descartat, ja sigui en
forma de grups camuflats d’extrema dreta ja sigui en forma de violència
uniformada.
Quan el Partit
Popular anuncia les malvestats que ens poden sobrevenir si ens obstinem a tirar
endavant el procés sobiranista, en realitat estan dient tot el que ells faran
perquè aquestes malvestats es facin realitat. No és que la independència ens
deixi fora de la UE ,
sinó que ells faran mans i mànigues perquè així sigui; no és que la
independència hagi de representar cap mena de frontera per al trànsit de
persones i de mercaderies, sinó que ells mirarien de posar-les per dificultar
que les empreses catalanes puguin vendre a Espanya, tot i que això també
gravaria les seves empreses que volguessin vendre a Catalunya, o simplement que
volguessin fer servir Catalunya com a via de pas cap a Europa; no és que amb la
independència no poguéssim pagar les pensions, ja que Catalunya en situacions
normals té superàvit en aquest sentit, sinó que ells impedirien que tinguéssim
accés a la part que hem pagat els catalans per a nodrir el fons de reserva,
potser sense tenir en compte que si no tenim accés a aquesta part que ens correspon
tampoc hauríem de fer-nos solidaris de la part corresponent del deute
astronòmic de l’Estat; no és que amb la independència hi hagi d’haver cap mena
de fuga d’empreses radicades a Catalunya, sinó que ells faran les pressions que
calgui perquè algunes empreses ho facin, tot i que malgrat haver-se iniciat el
procés Catalunya continua essent de les principals regions europees amb
capacitat receptora d’inversions foranes.
I bé, davant de les
amenaces, una actitud ben humana és la de sucumbir. I, de fet, ja hi ha hagut
algunes veus, sempre són les mateixes, expressant els seus temors. Uns temors
que són reals només en la mesura que és real l’amenaça que fa el Partit
Popular, inclosa la seva sucursal a Catalunya, perquè s’esdevinguin perjudicis
sobretot contra les empreses catalanes, si no hi ha una claudicació. Uns
perjudicis que a la pràctica serien molt menors del que ells voldrien, que no
haurien de ser motiu suficient per a desistir en l’exercici de la llibertat
democràtica de decidir el nostre futur, i que en molts casos poden venir
compensats pels avantatges d’assolir un Estat propi.
Però és curiós el
mecanisme que fa que alguns, sobretot empresaris, davant d’aquestes amenaces
argumentin que el més prudent és fer marxa enrere; de fet, ells mai haurien fet
el pas endavant que ha fet la societat catalana. I dic curiós perquè ells no
entren en la qüestió de fons de si tenim o no tenim dret a decidir el nostre
futur, ni tan sols en la qüestió de si podria ser beneficiós, com a mínim a
mitjà termini, assolir la independència, sinó que donat que hi ha unes amenaces
certes, segons ells, és millor no arriscar-se. És exactament el mateix argument
que fan servir empresaris sicilians o napolitans quan són extorsionats per la
màfia. No solament no s'hi enfronten, pel que
s'arrisquen a perdre, sinó que es posen al seu costat i sota la seva protecció.
Per evitar-se problemes, per estalviar-se les represàlies, consideren
que és millor acceptar una situació injusta que els suposa un gravamen indigne,
però suportable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada