El president del Govern espanyol es reunia aquest dia amb trenta dels empresaris i banquers més influents de l’Estat, de la mateixa manera que unes setmanes enrere s’havia reunit amb els elements més influents de les finances nord-americanes i altres vegades ho ha fet amb els seus homòlegs europeus. Podríem dir que un home d’Estat té l’obligació de mantenir contactes més o menys permanents amb les persones, sectors o institucions que dominen els negocis i les finances internacionals. El problema ve quan es capgira el sistema de relacions i de dependència.
Els governants, teòricament, han estat escollits pels ciutadans i és a aquests a qui han de rendir comptes; i les relacions que puguin tenir amb altres poders polítics o amb estaments econòmics haurien de ser en tant que representants de la ciutadania que els ha escollit. Però en realitat és a l’inrevés: el President del Govern espanyol (al català no li cal perquè no té cap mena de poder) no va a explicar als poders fàctics el que pensa fer d’acord amb el seu compromís amb la ciutadania, sinó que va a retre comptes a aquests poders i a recollir-ne les pautes d’actuació que haurà de portar a terme en nom seu i en contra de la pròpia ciutadania. El sistema democràtic, seguint el model liberal, hauria de compensar l’oferta electoral amb la demanda o resposta dels electors, cosa que no convé en absolut als poders econòmics. Per això, han trobat el sistema d’escapolir-se del control de la ciutadania, presentant el context internacional com una mena de fat ineludible que els impedeix portar a terme el seu programa.
En realitat no mana Zapatero, sinó aquells trenta empresaris i banquers que tenia al davant, que són els qui, conjuntament amb els grans empresaris i banquers d’Europa o dels Estats Units, li marquen la pauta sota l’amenaça de disposar els mercats en contra seva, en contra del país. Perquè quan es parla dels “moviments especulatius” i de la “pressió dels mercats” que dupliquen el cost del deute de l’Estat com a xantatge per a forçar les polítiques econòmiques que a ells els convé, no ens referim a uns fantasmes eteris que ningú sap des d’on operen, sinó que són aquests mateixos als quals va a retre comptes el president Zapatero. En democràcia, ben mirat no escollim sinó al lacai que es posarà al servei d’aquests fantasmes, que tenen nom i cognom, i domicili fiscal (a part del domicili en el paradís fiscal, és clar).
Els governants, teòricament, han estat escollits pels ciutadans i és a aquests a qui han de rendir comptes; i les relacions que puguin tenir amb altres poders polítics o amb estaments econòmics haurien de ser en tant que representants de la ciutadania que els ha escollit. Però en realitat és a l’inrevés: el President del Govern espanyol (al català no li cal perquè no té cap mena de poder) no va a explicar als poders fàctics el que pensa fer d’acord amb el seu compromís amb la ciutadania, sinó que va a retre comptes a aquests poders i a recollir-ne les pautes d’actuació que haurà de portar a terme en nom seu i en contra de la pròpia ciutadania. El sistema democràtic, seguint el model liberal, hauria de compensar l’oferta electoral amb la demanda o resposta dels electors, cosa que no convé en absolut als poders econòmics. Per això, han trobat el sistema d’escapolir-se del control de la ciutadania, presentant el context internacional com una mena de fat ineludible que els impedeix portar a terme el seu programa.
En realitat no mana Zapatero, sinó aquells trenta empresaris i banquers que tenia al davant, que són els qui, conjuntament amb els grans empresaris i banquers d’Europa o dels Estats Units, li marquen la pauta sota l’amenaça de disposar els mercats en contra seva, en contra del país. Perquè quan es parla dels “moviments especulatius” i de la “pressió dels mercats” que dupliquen el cost del deute de l’Estat com a xantatge per a forçar les polítiques econòmiques que a ells els convé, no ens referim a uns fantasmes eteris que ningú sap des d’on operen, sinó que són aquests mateixos als quals va a retre comptes el president Zapatero. En democràcia, ben mirat no escollim sinó al lacai que es posarà al servei d’aquests fantasmes, que tenen nom i cognom, i domicili fiscal (a part del domicili en el paradís fiscal, és clar).