Als qui no som del món del Dret, als qui ens mirem l’Administració de la Justícia des de fora, i normalment des de lluny, ens sorprenen sovint determinats procediments i determinades resolucions o sentències. La Justícia és cega, diuen. I amb aquest principi contemplem atònits decisions judicials que només poden procedir de la fredor més inhumana: des del desnonament d’una família que destorbava uns interessos immobiliaris o empresarials, a l’exculpació d’una persona evidentment culpable amb l’excusa que alguna de les proves s’havien obtingut amb un procediment no autoritzat, o la consideració d’atenuants del tot incomprensibles per a una persona no avesada en el món de la Justícia.
Resulta, doncs, incomprensible i fins i tot repugnant veure com es priven dels seus drets persones carregades de raó, encara que potser els manca aquell paper que ho demostraria, o que es dóna la raó a d’altres que pel més elemental sentit comú no n’haurien de tenir, encara que potser disposen d’un paper que els permet justificat la injustícia. I hom podria arribar a acceptar aquesta mena de concepció de l’administració de la Justícia, inflexible i inalterable davant de la racionalitat i del sentit comú, si sempre es mostrés igual d’escrupolosament irracional i basada només en els fets provats i documentats. Però, no. Aquesta mateixa Administració de justícia que en determinats moments s’excusa en què només li valen les proves documentals, de cop i volta actua amb un criteri absolutament oposat i no té cap necessitat d’haver de demostrar res per a emetre les seves sentències, es poden fer judicis d’intencions i negar la literalitat dels fets i de les lleis.
Legalment, quan una persona ha complert la seva condemna, es diu que ha satisfet el seu deute amb la Justícia i, per tant, mentre no es demostri el contrari ja no se li pot retreure res més. Celebrar, per part d’amics i familiars, que una persona ha acabat el seu període de reclusió no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Cap jutge gosaria prohibir un acte de benvinguda a un ex pres de l’estil de Roldan, o de Mario Conde, o de l’estil del Luigi, del Millet o del Prenafeta; una altra cosa és que en aquests casos són ells mateixos i el seu entorn els qui saben que val més tapar-se les vergonyes i sortir de puntetes de la presó. Gosen fer-ho, això sí, quan l’ideari polític de la persona a qui pretenen homenatjar o donar la benvinguda és d’una ideologia molt oposada a la seva, sense esperar a tenir cap prova de què en aquell l’acte s’hi pugui cometre alguna altra acció delictiva. És el mateix que passa quan es condemna unes persones per envair una “propietat privada”, quan resulta que aquesta “propietat privada” és una piscina construïda il·legalment en un espai públic; i tothom sap que cap jutge condemnarà l’empresa que ha envaït propietats privades del Pallars, perquè l’afany de lucre de l'empresa no té aturador ni necessita permisos municipals ni dels propietaris.
L’aplicació d’un o altre criteri pot resultar més o menys incomprensible per als profans del dret. Però l’aplicació de criteris diferents en funció de la ideologia o del poder de les parts, no mereix altre nom que el de prevaricació i corrupció en majúscules, del conjunt del sistema d’Administració de la la Justícia.
Resulta, doncs, incomprensible i fins i tot repugnant veure com es priven dels seus drets persones carregades de raó, encara que potser els manca aquell paper que ho demostraria, o que es dóna la raó a d’altres que pel més elemental sentit comú no n’haurien de tenir, encara que potser disposen d’un paper que els permet justificat la injustícia. I hom podria arribar a acceptar aquesta mena de concepció de l’administració de la Justícia, inflexible i inalterable davant de la racionalitat i del sentit comú, si sempre es mostrés igual d’escrupolosament irracional i basada només en els fets provats i documentats. Però, no. Aquesta mateixa Administració de justícia que en determinats moments s’excusa en què només li valen les proves documentals, de cop i volta actua amb un criteri absolutament oposat i no té cap necessitat d’haver de demostrar res per a emetre les seves sentències, es poden fer judicis d’intencions i negar la literalitat dels fets i de les lleis.
Legalment, quan una persona ha complert la seva condemna, es diu que ha satisfet el seu deute amb la Justícia i, per tant, mentre no es demostri el contrari ja no se li pot retreure res més. Celebrar, per part d’amics i familiars, que una persona ha acabat el seu període de reclusió no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Cap jutge gosaria prohibir un acte de benvinguda a un ex pres de l’estil de Roldan, o de Mario Conde, o de l’estil del Luigi, del Millet o del Prenafeta; una altra cosa és que en aquests casos són ells mateixos i el seu entorn els qui saben que val més tapar-se les vergonyes i sortir de puntetes de la presó. Gosen fer-ho, això sí, quan l’ideari polític de la persona a qui pretenen homenatjar o donar la benvinguda és d’una ideologia molt oposada a la seva, sense esperar a tenir cap prova de què en aquell l’acte s’hi pugui cometre alguna altra acció delictiva. És el mateix que passa quan es condemna unes persones per envair una “propietat privada”, quan resulta que aquesta “propietat privada” és una piscina construïda il·legalment en un espai públic; i tothom sap que cap jutge condemnarà l’empresa que ha envaït propietats privades del Pallars, perquè l’afany de lucre de l'empresa no té aturador ni necessita permisos municipals ni dels propietaris.
L’aplicació d’un o altre criteri pot resultar més o menys incomprensible per als profans del dret. Però l’aplicació de criteris diferents en funció de la ideologia o del poder de les parts, no mereix altre nom que el de prevaricació i corrupció en majúscules, del conjunt del sistema d’Administració de la la Justícia.