Pàgines

diumenge, 29 de juny de 2008

Els convergents no s’expliquen massa bé

A vegades hi ha notícies que cal llegir-les més d’una vegada per a poder entendre-les. I tot i així al final hom arriba a la conclusió que hi ha massa caps que no lliguen, massa interrogants oberts, i un acaba per deduir que potser tampoc la devia entendre del tot el periodista que la relatava. Tornem, per exemple, al famós tema de l’aigua, aparcat per les pluges però que pot tornar a ser d’actualitat d’aquí a un any o d’aquí a dos; tot depèn que els déus de la pluja ens siguin propicis. Davant l’estat d’emergència provocat per la sequera, el Govern català va anar improvisant mil i una solucions, amb sortides de to incloses, per acabar acatant servilment les decisions preses a Madrid, comptant això sí que les despeses anaven a càrrec nostre. Enmig de tants despropòsits, CiU va treure la seva vella proposta dels transvasament d’aigua del Roine. Posats a fer polítiques de transvasaments...!

En alguna ocasió, en aquest mateix bloc vaig criticar tant la negativa del Govern a estudiar la proposta com la frivolitat amb què la formulaven els convergents. Precisament els sectors progressistes que sempre havien criticat la política de tapaforats dels governs anteriors, argumentaven que la proposta de l’Artur Mas no valia la pena ni considerar-la perquè no resoldria el problema immediat. Fins i tot es van escandalitzar, i van considerar com una punyalada per l’esquena, el fet que fos el Govern espanyol qui es comprometés a estudiar la proposta del Roine (tot i que ja sabem què val una promesa de Zapatero). Per la seva banda, l’Artur Mas insistia en la seva idea, però sense donar-ne més detalls; i si no ho recordo malament, en una entrevista a la Nit al Dia va admetre que ni tan sols sabia com podria ser rebuda la seva proposta per part de l’administració francesa. Fos com fos, quan hi ha un problema greu com el de l’aigua, i hi ha una proposta sobre la taula, per més que vingui de l’oposició, sembla que el més assenyat i lògic és valorar-la encara que només sigui per a tenir prou arguments per a rebutjar-la després.

Mentalment, i sobre el mapa, el recorregut del Roine a Barcelona sembla, certament, considerable, encara que potser molt similar al de l’Ebre a Múrcia. Per a qualsevol inexpert en la matèria, és a dir per a la pràctica totalitat de la població, polítics inclosos, és impossible valorar a cop d’ull si es tracta d’una obra faraònica, inviable, excessivament costosa, rendible a llarg termini o molt més senzilla del que pot semblar. Però ningú demanava que es tirés endavant l’obra, sinó que s’estudiés aquesta possibilitat. Però, no. Negativa total per part del Govern català, fins i tot ridiculitzant la proposta, i manca d’aclariments per part de CiU, que semblava que no tenia més raons que les d’haver observat el cabal del Roine i veure que es trobava a una distància sobre el mapa relativament assequible.

Ara resulta que, segons llegeixo a la premsa, George Freche, President del Consell Regional Llenguadoc-Rosselló ha ofert l’aigua del Roine al President de la Generalitat, José Montilla. I segons declarava als mitjans de comunicació, el polític francès ja fa tres anys que espera una resposta de Catalunya, per la qual cosa dóna un darrer termini de sis mesos perquè es prengui la decisió que correspongui. Segons George Freche, la proposta del Roine seria “més barata” que les dessaladores. El que no quedava clar ni en la proposta de l’Artur Mas ni en les negatives del Govern, era que l’obra no era en solitari del Roine a Catalunya, sinó que a la Regió del Llenguadoc-Rosselló ja tenen decidit de tirar endavant el seu projecte de transvasament. I fer-ho ara conjuntament amb ells fins al Rosselló i allargar-lo fins a Barcelona sortiria molt més barat que si es decideix més endavant fer-ne un altre, de nou, des del Roine. Vist així, la negativa a fer-ne l’estudi em encara més incomprensible.

Uns i altres caldria que s’expliquessin millor, o potser som els ciutadans els qui hauríem de seguir algun curset d’interpretació per entendre aquesta mena d’entrellats on a priori no veiem gens clar on són els límits tècnics, els econòmics, els polítics o els de les ambicions personals.