Després del fracàs electoral, del qual ningú en vol assumir la responsabilitat i tothom s’erigeix en líder de la renovació, ERC pot caure en un parany molt perillós: encetar una cursa per la incoherència per tal de demostrar (més de cara endins que de cara enfora) que som més radicals que ningú, perdent així la credibilitat com a partit de Govern. Ara sembla que tots els mals vinguin d’haver pactat amb els socialistes, quan probablement el desastre electoral hauria vingut igualment si s’hagués pactat amb CiU. En tenim exemples en les darreres declaracions de Ridao i de Carretero.
Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat.
Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies.
L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.
Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat.
Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies.
L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.