L’elaboració del nou llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació torna a posar sobre la taula quelcom tan elemental com el marc simbòlic del que és nostre i del que ens és aliè. Si es tractés d’uns mitjans de comunicació d’àmbit local o comarcal, no hi hauria gaire problemes a l’hora de definit aquest marc, el del municipi o el de la comarca, com a propi i per tant com a prioritari, sense entrar en contradicció amb altres marcs com el nacional o l’europeu. Però resulta que els mitjans de comunicació de la CCMA són d’àmbit nacional, i per tant xoquen o es fan incompatibles amb altres àmbits nacionals; d’aquí els enfrontaments entre els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans.
Aquesta divergència, que es tradueix sovint en contradicció, en la concepció del marc que ens és propi, la veiem en tots els programes de la televisió i de la ràdio públiques: La manera de qualificar “El Govern” per a referir-se al nostre Govern o al Govern espanyol; l’etiquetatge dels esportistes com a “catalans” quan són del Principat, però incloent els valencians i mallorquins en el sac dels espanyols; la prioritat que es pot donar a una notícia local de Huelva o d’Astúries, com si ens fos més propera que una altra del Rosselló o de Toulouse; i sobretot, pel que té d’impacte visual, la informació televisiva del temps.
Sembla lògic, des de la perspectiva nacionalista espanyola, que molesti qualsevol forma de subratllar l’existència d’una identitat catalana perquè hom té clar, sobretot els espanyols, que es tracta de dues identitats incompatibles. Com també ho deu ser que cadascú, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, des de la seva perspectiva procuri donar relleu a tot allò que li és propi, que se sent com a seu. I podríem arribar a entendre que molts catalans, que no combreguen amb el nacionalisme, fessin apologia d’esborrar fronteres i no volguessin alinear-se amb cap dels nacionalismes. El que costa més de creure és que la fe en el nacionalisme espanyol encegui visceralment també a catalans que falsament s’autoqualifiquen com a no nacionalistes fins al punt d’obsessionar-se per eliminar qualsevol mostra de catalanitat i diluir-nos en el magma espanyol.
Aquesta divergència, que es tradueix sovint en contradicció, en la concepció del marc que ens és propi, la veiem en tots els programes de la televisió i de la ràdio públiques: La manera de qualificar “El Govern” per a referir-se al nostre Govern o al Govern espanyol; l’etiquetatge dels esportistes com a “catalans” quan són del Principat, però incloent els valencians i mallorquins en el sac dels espanyols; la prioritat que es pot donar a una notícia local de Huelva o d’Astúries, com si ens fos més propera que una altra del Rosselló o de Toulouse; i sobretot, pel que té d’impacte visual, la informació televisiva del temps.
Sembla lògic, des de la perspectiva nacionalista espanyola, que molesti qualsevol forma de subratllar l’existència d’una identitat catalana perquè hom té clar, sobretot els espanyols, que es tracta de dues identitats incompatibles. Com també ho deu ser que cadascú, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, des de la seva perspectiva procuri donar relleu a tot allò que li és propi, que se sent com a seu. I podríem arribar a entendre que molts catalans, que no combreguen amb el nacionalisme, fessin apologia d’esborrar fronteres i no volguessin alinear-se amb cap dels nacionalismes. El que costa més de creure és que la fe en el nacionalisme espanyol encegui visceralment també a catalans que falsament s’autoqualifiquen com a no nacionalistes fins al punt d’obsessionar-se per eliminar qualsevol mostra de catalanitat i diluir-nos en el magma espanyol.