Pàgines

dilluns, 30 de setembre del 2013

L’escàndol de la hipocresia i la mesquinesa

Alguns mitjans de comunicació britànics sembla que s’han escandalitzat en veure un video penjat a la xarxa on uns estudiants escenificaven el conflicte entre Espanya i la Gran Bretanya pel tema de Gibraltar. Es tractava d’una mena de paròdia, posada en escena al petit poble aragonès de Valsalada,  on apareixien uns soldats anglesos defensant Gibraltar, i que acabaven afusellats, amb tret de gràcia inclòs, per soldats espanyols.

Sincerament, a part del mal gust de la història, del poc edificant que devia resultar l’espectacle, del component de nacionalisme exacerbat, de la incitació explícita a la violència, no crec que calgui donar-hi més rellevància al que sembla ser que era una farsa festiva d’una pedania del poble d’Almudévar, que molta gent no devia saber ni que existís. Per mi, el que és realment escandalós és que hi hagués mitjans de comunicació i polítics que hipòcritament simulessin escandalitzar-se per un programa televisiu on els menors expressaven les seves opinions sobre l’actualitat, cosa absolutament habitual en moltes televisions d’arreu, o que n’hi hagi que tinguin la barra de dir que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles pel fer d’ensenyar la història i la cultura del país, i que ara no s’hagin escandalitzat davant les deplorables imatges que oferien aquests estudiants aragonesos.


I és que hi ha periodistes i polítics carronyers, mancats de tota ètica i dignitat, als quals importa un rave si es fa o no es fa adoctrinament polític a les escoles o si s’hi incita a la violència, com és evident en aquest cas. Algú ha vist algun polític del PP escandalitzat per aquest video, o alguna portada a la premsa cavernícola espanyola denunciant el fet? I és que, al marge de les consideracions polítiques que es poden fer a l’hora de jutjar un programa televisiu que dóna la veu als joves perquè puguin expressar-hi lliurement les seves idees, i les consideracions que hom pot fer davant d’un espectacle que s’incita a la violència, el que hi ha és una menyspreable i repugnant actitud d’hipocresia i mesquinesa de determinats polítics i periodistes espanyols. 

diumenge, 29 de setembre del 2013

A propòsit de la tercera via

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, com en qualsevol altra activitat humana, no es poden fer anàlisis en abstracte sense tenir en compte la història, els antecedents i tots els condicionants que l’envolten. El raonament que fan els partidaris d’una tercera via, Duran i Navarro bàsicament, no sembla pas tan descabellat, almenys d’entrada. A partir del principi que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur, les possibles opcions a prendre són moltes i diverses, i no forçosament s’haurien de limitar entre la de l’unionisme i la de la independència. Hi podria haver qui optés que liquidar l’autonomia per esdevenir una simple regió d’Espanya, qui optés per la situació actual, per un model autonòmic amb més capacitat d’autogovern, per un model federal o confederal, i finalment qui optés per la independència. Però aquest argument simplista, esgrimit pels postulants de la tercera via és absolutament fal·laç.

Com deien tant Artur Mas com Oriol Junqueras, aquesta suposada tercera via és la que s’ha intentat sense èxit durant anys i panys, fins a la clatellada definitiva donada pel Tribunal Constitucional. No partim del no res, sinó que les diferents forces polítiques catalanes ja han assajat totes les terceres vies possibles i sempre han topat amb la negativa i l’hostilitat de l’Estat espanyol.

És una absoluta quimera pensar que el PP, que hores d’ara continua amb la seva ofensiva recentralitzadora i en contra de la llengua i la cultura catalanes, pugui avenir-se a fercap reforma de la Constitució en el sentit d’avançar cap al federalisme. Si en algun moment PP o PSOE es posen d’acord per a iniciar una reforma de la Constitució serà per a limitar els poders autonòmics i garantir el procés d’uniformització cultural de l’Estat.

Si als independentistes els acusen de volen canviar les fronteres d’Espanya, cosa inevitable si es produeix la secessió, més acusarien els federalistes de voler canviar tota l’estructura de l’Estat. És una història ja repetida, aquesta de voler encaixar Catalunya a una Espanya federal, quan a Espanya no tenen cap interès pel federalisme; i no només a les files populars, sinó també al si del PSOE.

Qualsevol plantejament de caràcter federal o confederal, per a poder ser negociat a Madrid, ha de ser fet des d’una plena sobirania. De manera que els federalistes que ho són de veritat, per una elemental raó de possibilisme, optaran primer per l’autodeterminació, i quan ens trobem d’igual a igual amb l’Estat espanyol, aleshores podrien plantejar algun tipus de negociació.

En realitat, almenys en el cas de molts socialistes, aquesta tercera via no existeix sinó que és un subterfugi per simular que es té un projecte diferenciat del PP oi de C’s, basat en la liquidació de Catalunya com a poble amb una llengua i una cultura pròpies, però sabent que el resultat serà el mateix.


En definitiva, la proposta d’una tercera via, sabent que no tenim cap possibilitat de forçar una negociació a fons amb l’Estat i sobretot que no tenim cap possibilitat de garantir un resultat mínimament positiu, equival a deixar en mans del Govern espanyol el que teòricament havia de ser una decisió del poble català. És a dir que ja no és cap tercera via; simplement, no és cap via

dissabte, 28 de setembre del 2013

Amb Rajoy, només una via: el suïcidi

A alguns ens va sobtar la fermesa i la contundència amb què els organitzadors de la Via Catalana advertien que tots els participants en aquella acció serien comptats com a independentistes. El títol ho deia ben clar: Via Catalana per la independència. Però, jo potser no hauria estat tan taxatiu, com si es volgués foragitar els qui encara tenen dubtes.. Però veig que és el mateix recurs que utilitza el Govern del Partit Popular envers aquells que no tenen clara l’opció independentista, com ara el Duran i Lleida.

Algú, potser una mica més intel·ligent i amb més picardia, hauria fet alguna picada d’ullet al Duran o al Navarro, per tal d’apartar-los definitivament de la via sobiranista. Però, no. El Govern del Partit Popular sembla entossudit en deixar-los ben clar que les propostes alternatives basades en cercar un encaix digne dins d’Espanya són del tot inviables. El Partit Popular li ha deixat ben clar al Duran: quedar-se a Espanya vol dir renunciar a ser catalans, a tenir una llengua i una cultura pròpies, vol dir acceptar la submissió absoluta als dictats de Madrid, on sempre hi seran majoria els espanyols. I no és que li hagi dit com una proposta de futur, sinó que li confirma dia a dia amb l’acció de Govern. En els pressupostos de l’any que ve la Generalitat de Catalunya rebrà encara menys diners que aquest 2013, incrementant així el dèficit fiscal; la llei d’educació pensada fonamentalment per a liquidar el sistema d’immersió lingüística, que a les Illes s’han carregat per decret i en contra del conjunt de la comunitat educativa; la llei que pretén regular la projecció exterior de les comunitats autònomes, i la resta de lleis i decrets que van laminant sense parar l’autogovern i tendeixen a liquidar la diversitat lingüística i cultural de l’Estat.


Al Duran, com al Navarro, el Govern espanyol els ho estan posant molt difícil. Potser si els haguessin enllaminit una mica i els haguessin dit que complirien amb el text constitucional que parla del deure de l’Estat de protegir la seva diversitat, que millorarien el sistema de finançament, etc. potser d’aquí a un temps haurien pogut excusar-se dient que l’Estat, una vegada més, els havia enganyat i havia incomplert la seva paraula. Però el Govern de Mariano Rajoy està essent més clar que l’aigua: ofensiva total contra Catalunya, contra la seva economia, la seva cultura i el seu autogovern; i no hi valen solucions intermitges, estar en contra de la independència vol dir acceptar el suïcidi polític dels catalans. Mai podran dir, ni el Duran ni el Navarro, que ells es refiaven d'una altra cosa.

divendres, 27 de setembre del 2013

Cap on es decanta el PSC?

Evidentment, del debat d’aquests dies se’n poden treure conclusions molt diverses. Només cal veure les portades dels diaris per observar que cadascú intenta fer-ne la lectura que més li interessa. Mentre la majoria vam poder veure un Artur Mas molt decidit a tirar endavant i a aparcar terceres vies que en realitat no són tals, hi havia que emfatitzava l’escletxa d’una possible pregunta amb triple resposta.

En qualsevol cas, el debat va evidenciar que el procés continua viu i en les mateixes posicions. El bloc sobiranista amb el nucli CiU-ERC, amb el suport sempre matisat i no exempt de crítica per part d’IC-V i de la CUP, enfront del bloc espanyolista amb una pugna interna per veure qui en treu un millor rendiment electoral, i entremig el mateix PSC dels darrers temps que no és ni carn ni peix. Un PSC que té mala peça al teler perquè sap que no es pot posicionar al costat del PP i de C’s, però que tampoc té prou sobirania com a partit per a posicionar-se a l’altre bàndol. Una situació que si comptés amb un bon lideratge, i sobretot amb un suport real dels seus correligionaris de Madrid, que no té, podria erigir-se com la força de la centralitat en lloc de caure en la marginalitat com està caient. Però, precisament perquè crec que aquest espai serà el cap de batalla dels propers mesos, em quedo amb unes frases de Pere Navarro adreçades al President: “No ens vegi com els seus adversaris” i “Ens necessitarà per garantir la cohesió social en la consulta”.


Unes frases que tenen interpretacions diverses, perquè probablement tenen una mica de tot. D’una banda una visió realista en el sentit que és cert que el procés sobiranista necessita no tenir-hi en contra el que representa el PSC; de l’altra, un desmarcament dels socialistes del front espanyolista que inclou la participació en una moció conjunta al Parlament amb la resta de forces catalanistes; i finalment una amenaça més o menys explícita que arraconant el socialistes al front espanyolista perillaria la cohesió social del país. 

dijous, 26 de setembre del 2013

Massa xoriços al carrer

Per més que s’hi esforcin és difícil que algú arribi a entendre les explicacions que ens donen per a justificar els desorbitats increments del cost de la tarifa elèctrica. En el que portem d’any per als usuaris s’haurà incrementat en un 11%, que evidentment no respon a l’increment del cost real de producció de l’electricitat. I és que en economia, quan es volen maquillar els números es busquen noves fórmules de càlcul per tal d’arribar a la conclusió desitjada. Per això es van inventar un  sistema de subhastes, que s’amaneixen entre les mateixes companyies, per tal d’aparentar un resultat matemàticament inapel·lable.

El primer semestre d’aquest any, les empreses elèctriques espanyoles van tenir uns beneficis de més de 4.000 milions d’euros. Però és que no té cap mèrit  per part dels empresaris, com no sigui el d’haver comprat els polítics perquè els permetin un espoli permanent als consumidors indefensos. Com és possible que unes empreses que tenen altíssims beneficis puguin parlar de “dèficit tarifari”? L’Estat, els dirigents polítics del qual deuen estar preparant-se un lloc de privilegi en els seus consell d’administració per quan toqui deixar la política activa, reconeix un fals dèficit tarifari, en virtut del qual l’Estat encara deuria a les companyies elèctriques uns 24.000 milions, que és el que teòricament s’ha anat acumulant en els darrers anys. Però resulta que en aquests mateixos anys en què les companyies elèctriques reclamen a l’Estat aquesta compensació pel dèficit tarifari, han repartit entre els seus accionistes uns dividends per valor de 30.000 milions.

Aquí hi ha una doble o triple estafa. La primera és la de considerar un dèficit tarifari ponderant falsament, i a l’alça per suposat, el cost de la producció de l’electricitat. Una segona és la trampa d’unes suposades subhastes, del tot opaques, i amanides en funció dels seus interessos. I la tercera seria la que cometen els polítics de torn, esperant ser recompensats algun dia, legislant i regulant els mercats al servei d’aquestes companyies. Les traves a l’autosuficiència energètica que ha imposat darrerament el Govern espanyol i ara el nou increment d’un 3% del rebut de la llum formen part d’un mateix espoli de la ciutadania, en benefici dels seus amics. Massa xoriços al carrer.


dimecres, 25 de setembre del 2013

Delicte planificat, anunciat i consentit

El ministre de l’Interior, en un acte de cinisme repugnant, per tal de no haver de justificar la manca de protecció de la seu de la Generalitat a Madrid en el moment de patir l’assalt de grups feixistes, va referir-se a la crema d’una bandera espanyola que sembla que es va produir també durant la Diada a Barcelona. I, a sobre, lamentava que els Mossos d’Esquadra no haguessin practicat cap detenció per la crema de la bandera espanyola. Aquest barrejar fets d’indole tan diversa, i per tant no equiparables, és una barroeria que, val a dir-ho, no és pas exclusiva ni del Ministre ni del Govern espanyol, ja que també la cometen sovint gent de tots els sectors i de totes les ideologies.

La crema esporàdica d’una bandera espanyola, com un fet aïllat, és equiparable, en tot cas a la crema d’una senyera en semblants circumstàncies, cosa que també va passar durant la Diada sense que hi hagués tampoc detencions. L’assalt violent, causant destrosses i lesions, a un acte institucional, per part de grups polítics que en feien ostentació, que ho reivindiquen com una forma d’entendre l’acció política, que se’n vanaglorien i que amenacen de repetir, només seria comparable a altres atacs perpetrats per organitzacions polítiques contra actes institucionals, cosa que en tot cas només havia fet en el seu temps ETA. Una altra cosa és que la corrupta justícia espanyola acabi condemnant amb duresa, d’anys de presó, la crema d’un caixer automàtic i en canvi pugui resoldre amb una simbòlica multa de no res (un copet a l’esquena i ànims per a seguir endavant) l’assalt terrorista de la llibreria Blanquerna; aquesta diferència de criteri només obeeix a la voluntat de castigar o d’afavorir determinades opcions polítiques. Ara mateix, grups feixistes que arreu d’Europa serien il·legalitzats, entre els quals hi ha els participants en l’atac violent a la seu de la Generalitat a Madrid, anuncien amb cartells la crema de banderes catalanes en la jornada del 12 d’octubre. I naturalment, ni el Ministre ni l’administració de la Justícia no considerarà que això sigui cap delicte, ni tan sols d’enaltiment i incitació a la violència.


Es pot dir ben alt i ben clar que des de les institucions de l’Estat s’està donant total cobertura a aquests actes de terrorisme. Per guardar les aparences, poden fer algunes condemnes formals, però tot seguit se’ls deixa en llibertat, se’ls permet que amenacin i practiquin la violència, s’anuncia que tindran condemnes tan mínimes que cal considerar com un premi, i evidentment hi ha una negativa total a l’aplicació de la llei de partits que tan severament aplicaven no a grups violents sinó a grups que condemnaven amb poca convicció la violència. I és que la llei ja va ser feta prevaricadorament no pas per lluitar contra la violència en general sinó contra la que postulava una determinada opció.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Madrid contra Espanya, Catalunya al marge

Ara que els espanyols tenen endegada l’ofensiva per a crear una sensació de pànic entre la població catalana davant dels riscos d’avançar cap a la independència, proliferen els predicadors malintencionats que ens adverteixen dels efectes negatius pel que fa al món de l’empresa. L’argument, simple i diríem que ingenu si no sabéssim que és de mala fe, es basa en afirmar que l’inversor cerca sempre estabilitat i que per tant fugiria del trasbals que evidentment suposarà el procés de secessió. Tan cert com que els inversors també saben distingir entre les tensions conjunturals i les estructurals, i que els importa ben poc que en un determinat indret hi hagi una estructura d’Estat o que n’hi hagi una altra.

És lògic, tractant-se d’estats centralistes, que quan un inversor estranger es proposa invertir a França o a Espanya, pensi de forma automàtica en la seva capital; cosa que no succeeix tan clarament en països d’estructura més federal com ara Alemanya. És lògic, doncs, que París o Madrid acaparin la majoria de les inversions estrangeres en detriment, i per tant en perjudici, de la resta de territoris dels respectius Estats. Una visió d’Estat que contemplés més positivament el conjunt del país, no permetria que totes les inversions anessin a parar a la seva capital, faria el possible per diversificar-les geogràficament o com a mínim no ho presentaria mai com un èxit de la capital enfront de les altres ciutats. En el cas espanyol, Madrid acapara més de la meitat de tota la inversió estrangera a l’Estat, un 51’9%, mentre que Catalunya queda en una segona posició amb un 24’4% del total, que és més del que li correspondria tant per població com per pes econòmic, de manera que la capacitat sobredimensionada de Madrid per a captar capital estranger és sobretot  en detriment de la majoria de la resta de comunitats, més que no pas de Catalunya.


Sense negar que, evidentment, en tot procés de canvi hi poden haver moments d’una certa incertesa i per tant alguns efectes negatius, el cert és que les previsions de beneficis els superen en escreix. I en tot cas, fins i tot en l’actual situació d’incertesa, les dades que proporciona el Ministeri d’Economia són prou il·lustratives per a desmentir els seus acòlits economistes i predicadors de la catàstrofe. Perquè, essent cert el pes abassegador de Madrid, en el primer semestre d’aquest any la inversió estrangera a Catalunya s’ha incrementat en un 42%, mentre que a Madrid ha caigut en un 27’8%. I si això és el que passa en els moments d’incertesa, amb el procés tot just iniciat, ja podem imaginar el que passaria si Barcelona esdevingués capital d’un estat català. 

dilluns, 23 de setembre del 2013

Suport institucional a la violència terrorista?

Suposo que hi ha notícies que els mitjans de comunicació prefereixen posar en condicional perquè ni ells mateixos se les acaben de creure. És el cas de La Vanguardia que, citant fons governamentals, especula sobre la possibilitat que els terroristes que van assaltar violentament la seu de la Generalitat a Madrid siguin condemnats a penes de 300 euros de multa. No és d’estranyar que els grups d’extrema dreta celebrin la notícia per considerar que la publicitat i la notorietat obtinguda amb la seva acció hauria obtingut, a més, la recompensa d’haver de pagar només aquesta quantitat simbòlica.

Quan el mateix dia apareix la notícia d’una valencià condemnat a sis mesos de presó per adreçar-se en valencià als agents de la guàrdia civil, hom no pot sinó pensar que tot plegat és un error periodístic imperdonable. És absolutament impossible que un jutge honest, és a dir que no sigui un militant del PP o d’algun altre grup d’extrema dreta camuflat, pugui arribar a sancionar un acte de violència com aquell amb una simple multa de 300 euros. No crec que hi hagi gaire gent que dubti de la perversitat de la justícia espanyola, absolutament corrupta i posada al servei de la causa del nacionalisme espanyol, però una sentència d’aquest tipus sobrepassaria tots els límits imaginables i equivaldria a un escarni impresentable que no podria interpretar-se d’altra manera que com un ple suport institucional a la violència terrorista. Ja sabem que políticament, aquests grups de l’extrema dreta gaudeixen del ple suport del Govern espanyol que, a tot estirar, els deu haver advertit que una altra vegada procurin evitar que quedin imatges enregistrades dels fets, cosa que hauria permès a la policia espanyola donar la seva versió segons la qual hi hauria hagut un simple enfrontament entre bàndols o fins i tot una provocació per part dels organitzadors de l’acte.


Però, una cosa és que el PP doni ple suport als grups violents de l’extrema dreta, cosa que els permet a ells fer un paper igualment hostil però més moderat, i una altra que s’arribi a aquest extrem d’implicar l’administració de la Justícia en el suport als partidaris de l’ús de la violència. Si hores d’ara no s’aplica la llei de partits, i per tant no s’il·legalitza els grups participants en l’assalt de la seu de la Generalitat de Madrid, és pura i exclusivament perquè la llei ja era prevaricadorament pensada i adreçada per a combatre als grups abertzales; i el tema de la violència era només una excusa. Una sentència com la que anuncia La Vanguardia representaria un aval en tota regla de les institucions de l’Estat a l’ús de la violència. Ni un diari conservador i de dretes com la Vanguardia no s’ho acabava de creure.

diumenge, 22 de setembre del 2013

Fora de la Unió europea?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol debat, la mentida i l’exageració són símptomes clars de la manca de confiança en les pròpies conviccions i argumentacions. Quan per defensar una posició, algú ha de recórrer a faltar a la veritat o a tergiversar-la és perquè sap que si es limita a raonar en base a la realitat els seus arguments tindran poca consistència. I això, en el debat permanent en les relacions Catalunya Espanya seria vàlid en tots dos bàndols.

No s’hi val a dir que és igual que Catalunya, amb la independència, quedi fora de la Unió europea, perquè és evident que Catalunya ha tingut sempre, i continua tenint, una voluntat europeista. Però tampoc són acceptables les visions tergiversades i catastrofistes dels qui pretenen atemorir-nos per tal que desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Per més que la diplomàcia espanyola aconsegueixi, com és evident que pot aconseguir, que dirigents europeus es posicionin al seu favor, tant per quedar bé amb el qui, avui per avui, representa el poder a Espanya, com per evitar que l’exemple català es propagui a altres estats, tothom sap que no hi ha hagut cap precedent de secessió al si  d’un estat de la UE i que per tant, tot dependrà de decisions estrictament polítiques. En tot cas, la frase “Catalunya quedarà fora d’Europa” només pot ser dita per gent perversament deshonesta perquè, en el pitjor dels casos podria implicar quedar momentàniament fora de la Unió europea, com Suïssa o Noruega, posem pel cas. També és propi de persones mesquines dir que Catalunya per reincorporar-se a la UE hauria seguir un procés similar al de països com Croàcia o Montenegro, com han dit alguns polítics espanyols, perquè és evident que Catalunya ja compleix tots els requisits per a ser dins de la UE.

La utilització de l’euro està fora de qualsevol discussió perquè és possible fer-ho amb un acord amb les autoritats comunitàries, però també és possible fer-ho sense necessitat de cap acord. Catalunya, pel seu potencial econòmic, seria contribuent net a la UE, de manera que quedar-ne exclosa no li representaria cap perjudici pel que fa als fons comunitaris; en canvi si que hi guanyaria Espanya que, sense Catalunya, seria un país més receptor de fons comunitaris. Pel que fa a les fronteres també és evident que a ningú li interessaria retornar a la situació anterior, i molt menys a Espanya que no voldria tancar-se la principal porta de comunicació amb la resta de la UE. Algú s’imagina Espanya posant traves a les exportacions de valencians, murcians i andalusos, a part de les de Castella i Aragó que també passen per Catalunya?

És cert que Catalunya no podria participar en els òrgans de decisió comunitaris. Però cal no oblidar que per una simple correlació de forces i de pes demogràfic és ben escassa la capacitat d’influència de la majoria dels països europeus. Per exemple, l’any passat Espanya va perdre el seu lloc en el Consell del Banc Central Europeu en benefici de Luxemburg. I ben poca cosa ha pogut fer Espanya, per citar un altre tipus d’exemple, per defensar les seves quotes lleteres, cosa que ha obligat al tancament de moltes explotacions, o per protegir la fruita seva enfront de les importacions de Turquia o les taronges enfront de les importacions del Marroc. No podríem prendre part en les decisions comunitàries, però ens trobaríem en una situació no pas massa diferent de la majoria dels països de la Unió que hi tenen una incidència mínima. Però, per contra, tampoc ens veuríem obligar a seguir determinades directius que en una situació de crisi com l’actual molts països europeus, com Espanya mateix, han lamentat sovint haver de seguir.


Sortir de la Unió europea no seria cap bicoca ni cap situació desitjada, però tampoc seria cap drama. Les mentides i les visions apocalíptiques dels nacionalistes espanyols, que probablement no ignoren que sense Catalunya la seva solvència es veuria notablement minvada, no denoten sinó la seva manca de discurs i d’arguments real. Ho confirmava algú tan poc sospitós com el Ministre de Justícia espanyol, Ruiz Gallardón, quan deia que no sabia si una Catalunya independent era viable, però que tenia clar que no era viable una España sense Catalunya.  

dissabte, 21 de setembre del 2013

De la negació al condicional i al futur

Si la independència de Catalunya és del tot inviable, com sostenen sovint els politics espanyols, a què vénen totes aquestes advertències sobre el que ens podria passar quan l’assolíssim? Dóna la impressió que el procediment és semblant a l’emprat sovint per les defenses en els processos judicials. En primer lloc, si hi veuen alguna possibilitat, neguen la validesa de tot el procés per defecte de forma, però tot seguint ja tenen preparada l’argumentació per a defensar la innocència total del seu client, i al mateix temps, si veuen que tampoc se’n sortiran per aquesta via, treuen els atenuants que permetin arribar a una sentència mínima.

Només que en un judici l’advocat no parla mai d’atenuants o de justificacions per al delicte del seu client, abans d’haver provat primer d’invalidar el judici per una qüestió procedimental i després de demostrar la seva total innocència. En canvi els espanyols alternen la negació de la via sobiranista amb l’argumentació de la seva opció per quan es faci efectiu el dret a decidir. Suposo que deu anar a temporades o a percepcions diferents de cada moment: tan aviat posen tot l’èmfasi en la inviabilitat de cap mena de consulta, i si no hi ha consulta ni plebiscit ja no té sentit cap argument en favor d’una o altra opció, com es dediquen a argumentar la necessitat, segons ells, de votar a favor de mantenir Catalunya dins d’Espanya. I conscients del mal tracte rebut per part d’Espanya, tant des del punt de vista econòmic com cultural i lingüísitic, més que explicar els avantatges de la unió (L’ofec econòmic, la recentralització de l’Estat, la persecució de la llengua...) prefereixen parlar dels suposats desavantatges de la secessió.


En tot cas, tot sembla indicar que ara mateix vivim uns moments en què es dóna per suposat que Catalunya podrà exercir el seu dret a decidir el seu futur. El que primer era un menysteniment i una negació ha passat a ser un condicional, on ja cal tenir una previsió del que pot passar si arribem a votar; i del condicional, del que podria esdevenir-se, hem passat al futur donant-nos advertències del que ens passarà quan obtinguem la independència. I un fet simptomàtic, o com a mínim d’una enorme càrrega simbòlica: és el ministre d’Afers Exteriors el qui es dedica permanentment a rebatre i a contrarestar els passos del sobiranisme català.  

divendres, 20 de setembre del 2013

A l’origen del debat

A vegades, els debats polítics que tenen llarg recorregut van prenent matisos i van canviant el seu focus central amb el risc d’oblidar l’objecte inicial o de perdre’s en aspectes tangencials. El debat polític a Catalunya, ara centrat en el fet gairebé exclusiu del dret a decidir democràticament el nostre futur, sembla que oblidi sovint els seus orígens. Alguns, fins i tot ho plantegen com el simple fet de reconèixer el dret de votar, encara que sigui per votar continuar igual com estem ara, o el que és el mateix esperar que algun dia Espanya entengui què vol dir un Estat respectuós amb la diversitat.

És ben cert que els pobles tenen tot el dret a decidir el seu futur, al marge de si hi poden sortir guanyant o perdent i al marge de si consideren que l’Estat on es troben els tracta millor o pitjor. No ens cal, en principi, una motivació precisa per a decidir lliurement el nostre futur. Ara bé, no partim del no res. Hem viscut i patit l’experiència d’intentar infructuosament durant més de trenta anys cercar un encaix dins de l’Estat espanyol que ens permetés sobreviure com a poble amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. Trenta anys en què s’ha fet evident, amb diferents alternatives de Governs espanyols que per part seva no hi ha cap interès ni voluntat de reconèixer-nos tal com són, i només una voluntat i una decisió d’assimilar-nos i de liquidar-nos com a poble. No hem vist mai un Govern espanyol disposat a entendre que la catalanitat també podia formar part d’Espanya, ni cap Govern espanyol disposat a complir amb l’article 3.3 de la Constitució que parla de l’obligació de l’Estat de protegir i defensar les diferents llengües d’Espanya. Hem viscut més de trenta anys no només amb un espoli fiscal insostenible, sinó amb incompliments constants de les promeses i dels compromisos contrets per l’Estat, i a sobre amb vexacions i acusacions de deslleialtat i de manca de solidaritat. Tenim, doncs, una llarga experiència de mals tractes i d’hostilitat permanent de l’Estat en contra de Catalunya, cosa que ha fet que molts catalans que fins fa poc encara creien que era possible trobar un encaix raonable dins d’Espanya hagin arribat a la conclusió que això és impossible.


Ara, diuen que el PP vol canviar la seva estratègia per a fer front al sobiranisme i suavitzar una mica el to, potser pensant que la feina més bruta ja la faran els sectors radicals d’extrema dreta que sempre han estat a la seva ombra i han gaudit de la seva condescendència. Però el que no estan disposats a canviar, pel que sembla, és el fet de mantenir les agressions contra la nostra llengua i contra el finançament de la Generalitat. Aleshores, els qui, fins i tot defensant el dret a fer una consulta, argumenten que no ens convé sortir d’Espanya haurien d’explicar com pensen fer front a aquestes agressions, o si les pensen acceptar com un acte de submissió. 

dijous, 19 de setembre del 2013

No és el fet, el que es jutja

No crec que hagi sorprès ningú que el Tribunal Constitucional no acceptés la recusació del seu President presentada pel Govern i el Parlament català. Entra dins de la seva lògica que no té per què tenir res a veure ni amb la legalitat ni amb els antecedents que ja hi ha hagut en aquest sentit. Per ells, el fet no només que el President del Constitucional que haurà de dirimir en diversos conflictes entre un Govern del PP i el de CiU, havent estat ell fins ara militant del Partit Popular, sinó que a més amagués la seva militància a les Corts espanyoles quan va ser nomenat, no és motiu suficient per a recusar-lo.

Arreu han sortit veus, i no només de Catalunya, alertant de la mala imatge que dóna el Tribunal Constitucional, ja de per si prou desprestigiat, amb un President tan estretament vinculat a un partit polític quan bona part de les decisions que ha de prendre estan relacionades amb partits polítics. Però és evident que no els preocupa gens la mala imatge, perquè ja no la poden tenir pitjor; tothom sap que és una pantomima de Tribunal, una moma per als seus membres, subjecte als dictats polítics de cada moment. I és que el problema no és la parcialitat evident amb què actua aquest tribunal en funció de la ideologia dels seus membres, que per això han estat escollits pel PP o pel PSOE, sinó que el criteri per a acceptar o no una recusació per risc de parcialitat d’un magistrat no depèn ni del fet de tenir una adscripció política, en aquest cas fins i tot militància, ni de les opinions versades públicament sobre els temes a dirimir, sinó única i exclusivament del signe polític de la possible parcialitat. La mateixa circumstància hauria servit per a recusar-lo per unanimitat si hagués tingut alguna relació amb CiU, per exemple, en lloc de tenir-la amb el PP, o si les opnions del President del TC enlloc de ser hostils i insultants per a Catalunya haguessin estat positives o favorables al reconeixement de la seva identitat.


I el més greu és que això, aquesta mena de prevaricació de judicar les coses no pas en funció del fet en sí sinó de l’orientació política de les persones implicades, es considera com absolutament normal. Que un Fiscal es posicioni políticament en favor de les tesis del PP és vist com a normal i fins i tot com a imparcial, però consideren intolerable que ho faci coincidint o mostrant comprensió per les tesis catalanistes. És el mateix que han fet amb aquest absurd debat sobre un programa de televisió en què els nens expressaven la seva opinió sobre la Via Catalana; el problema no és que, tal com es fa en molts programes televisius infantils o juvenils, surtin nens a parlar del que sigui, sinó que ho facin a favor de Catalunya. 

dimecres, 18 de setembre del 2013

El que passarà o el que volen que passi

Un dels problemes que pot tenir qualsevol que pretengui analitzar la realitat del país i la seva situació política és el de confondre aquesta realitat amb els seus desitjos. Qui més qui menys suposo que tothom hi deu haver caigut alguna vegada en un intent de veure la realitat, a vegades potser inconscientment, tal com ens agradaria que fos. Això fa perdre, evidentment, molta objectivitat i per tant també credibilitat. I d’exemples en trobaríem, segur, a tot arreu.

Però en el debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya aquest fet pren una dimensió sovint desmesurada. Els desig dels populars catalans i concretament de l’Alícia Sánchez Camacho de veure com s’ensorra el país, per tal de poder dir que és culpa del sobiranisme, fa que vegin cataclismes on hi ha una certa normalitat o que vegin fugues d’inversions quan Catalunya continua essent una de les comunitats que capta més inversió estrangera. De fet, quan parlen de les catàstrofes que ens sobrevindran amb la independència en realitat estan dient el que els agradaria que passés i, sobretot, allò per al qual ells esmerçaran tots els esforços. La mateixa Alícia que ha pressionat el Govern espanyol, amb força èxit val a dir-ho, perquè no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no compleixi l’Estatut pel que fa a inversions, que no executi les que s’han pressupostat, i que en la mesura que sigui possible escanyi tant com pugui les finances catalanes però també les empreses del país, serà la mateixa Alícia que pressionarà perquè Mariano Rajoy no cedeix ni un mil·límetre davant les reivindicacions catalanes, que l’any que ve empitjori el finançament català amb una encara menor aportació de l’Estat, i per suposat perquè Catalunya quedi exclosa de la UE quan assoleixi la independència.


De fet, és el mateix que ha fet el Comissari Europeu de la Competència, Joaquín Almunia, quan ha assegurat que Catalunya en quedaria fora en el moment d’esdevenir un Estat independent, opinió recolzada per l’inefable i sempre hostil Duran i Lleida. Ell sap que no hi ha cap llei, cap article ni cap disposició comunitària que prevegi què passaria en el cas, fins ara inèdit, que es produís una secessió en un dels estats membres; com ell sap igualment que aquest és un tema que dependrà única i exclusivament de la voluntat política de totes les parts. El que passa és que Almunia no diu el que creu que passaria sinó el que voldria que passés i l’objectiu per al qual ell treballarà per tal que passi. 

dimarts, 17 de setembre del 2013

No és una reforma, sinó una estafa.

El Govern espanyol, per iniciativa pròpia, però també per encàrrec a vegades d’Europa i a vegades de la Patronal, ha anat posant en marxa el que ells en diuen reformes estructurals. És una completa fal·làcia de nomenclatura perquè els diferents canvis legislatius no tenen res a veure amb el concepte de reforma, i menys encara amb el d’estructural. Quan algú emprèn una reforma se suposa que és per a millorar, però en aquest cas quan el Govern anuncia una reforma ja podem tenir per segur que serà una altra agressió als drets dels ciutadans, dels treballadors o dels pensionistes.

De fet, les reformes del Govern espanyol, del Partit Popular, tenen bàsicament dos objectius: d’una banda afavorir els interessos d’un sector molt concret i minoritari de la societat, els empresaris i banquers, i de l’altra reduir els costos de l’Estat també a base de perjudicar la majoria de la població treballadora. En cap cas, el Govern no valora el resultat de les seves mal anomenades reformes en funció de l’interès social obtingut, en forma de creació de llocs de treball, de millora de condicions, d’ampliació de drets, etc. perquè seria un resultat absolutament negatiu; sinó que ho valora en funció de l’estalvi obtingut, dels beneficis que en podran obtenir les empreses i de poder fer recaure el pes i el cost de la crisi entre la “majoria silenciosa”, que deia la Soraya Santamaria. Totes les reformes del PP han servit per aprofundir encara més en la crisi, i per empitjorar la la realitat quotidiana de la immensa majoria de la població.


És el que passa de nou amb la darrera reforma proposada de les pensions. No es tracta que el Govern hagi pretès reformar el sistema de pensions per a fer-lo més just, més equitatiu, amb més garanties per als pensionistes. La reforma no està feta ni pensada des d’un Ministeri de Treball i Seguretat Social, sinó des d’un Ministeri d’Economia. Simulant que es reforma el sistema de càlcul de les pensions, el que es persegueix bàsicament és estalviar diners a les arques de l’Estat, potenciar els sistemes privats de pensió i fer recaure el cost de la crisi als més febles. Una estafa amb tots els ets i uts, vaja.

dilluns, 16 de setembre del 2013

El PP no nega el dret a decidir

Rajoy no podia donar massa més respostes que la de no donar resposta, entenent que el fet de no respondre ja és una negativa en rodó a les aspiracions catalanes. Cap novetat. Primera, perquè ja sabem que el seu objectiu, el del seu partit i el del nacionalisme espanyol, és el d’aniquilar-nos com a país; i segona, perquè s’han enrocat en una posició d’absoluta intransigència i de negació del  dret més elemental com és el dret a existir, i ara els seria impossible fer cap pas enrere.

A vegades, ens sembla absolutament irracional el debat, quan veiem que ells consideren que no estan vulnerant cap mena de dret democràtic i que el que no és democràtic, diuen, és precisament tenir la pretensió de votar i decidir el nostre futur. I, en part, és comprensible perquè ells no estan pas negant el dret democràtic dels pobles a decidir el seu futur, un dret al qual ells mai no renunciarien, per suposat. Ells estan negant la nostra existència. El seu argument és semblant al dels esclavistes i negrers d’altres èpoques que no és que neguessin la igualtat de tots els éssers humans i, per tant el dret a ser lliures, sinó que als esclaus els negaven directament la categoria d’humans, amb la qual cosa podien justificar qualsevol tracte inhumà. Des de la seva òptica els catalans no existim, i és en base a aquesta no existència que no entenen que reclamem el dret a decidir res; és allò que en termes jurídics se’n diu “subjecte de dret”.


Per tant, la resposta de Rajoy, o millor dit la no resposta és la de dir que està obert a tot, sempre que es parteixi d’un marc legal i constitucional segons el qual no existeix un poble català, amb dret a decidir res. Per ells hi ha uns espanyols que viuen al nord-est d’Espanya, que tenen entre moltes altres la mania de parlar d’una manera molt rara. I per això, ells mateixos a vegades interpel·len els catalans amb acudits com el de dir “i si una província, unes comarques o uns municipis decidissin exercir el dret a decidir, també els deixaríeu?”. És no entendre o no acceptar una realitat de país, l’existència del poble català; i amb aquesta premissa és impossible negociar res.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Ara, ja han fet tard!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ha costat que despertessin, però ara sembla que sí; o com a mínim que ho faran veure. Fa molt de temps que Catalunya reclama un tracte més just econòmicament, un respecte per la seva llengua i la seva cultura, i un autogovern sense traves. La possibilitat de la independència encara es veia com a molt llunyana i era defensada només per algun grup minoritari, i tanmateix la seva resposta, la de Madrid, era sempre la mateixa: no només la negativa a escoltar les reivindicacions catalanes, sinó incrementar les agressions contra la nostra identitat i escanyar-nos tant com els era possible financerament. Ni tan sols quan l’any passat el malestar general va derivar en un clam, no ja per reivindicar l’aturada de les agressions i de l’espoli econòmic, sinó per a fer un pas endavant, en positiu, cap a la construcció d’un Estat propi a la vista que aquest ens era hostil, ni tan sol llavors no van reaccionar i es van enrocar en la seva posició bel·ligerant.

L’independentisme havia deixat de ser una opció minoritària, i bona part dels qui creien en la possibilitat de trobar un encaix assumible dins d’Espanya, es van adonar que era del tot impossible. I fins i tot per als qui encara creuen en algun tipus de solució federal, llevat d’aquells que només ho fan servir com a excusa per a oposar-se a l’independentisme, és imprescindible, com a únic camí viable per a assolir el seu objectiu, passar per la consecució d’un Estat propi. I aquest 11 de setembre ha fet evident que la voluntat expressada l’any passat d’exercir el dret a decidir no només no ha remès com esperaven els espanyols, sinó que s’ha enfortit i urgeix que no hi hagi més dilacions.

Ha costat, però ara sembla que sí que s’adonen que Espanya té un problema. I per això algú ha començat a entendre, ni que sigui com a darrer recurs per a aturar el que sembla que no tingui aturador, que no poden continuar negant la realitat i presumint de la seva fatxenderia amb la qual voldrien reprimir qualsevol intent d’emprendre el camí de la llibertat, i que per tant han de fer una crida al diàleg institucional i a pensar en alguna proposta per a desactivar el procés sobiranista. Ara fa un any, la mateixa Carme Forcadell advertia de la possibilitat, del perill, que Espanya reaccionés i comencés a presentar propostes per a seduir no pas els independentistes, sinó els qui fins ara havien cregut en un encaix amb Espanya i que els mateixos espànyols els havien convençut que això no era possible sense renunciar a la llengua, a la cultura i a la identitat pròpies. Però durant tot aquest temps, han seguit la línia contrària i han persistit en les hostilitats envers el país. Han covat l’odi envers Catalunya, que lògicament està donant els seus fruits, i ells mateixos s’han compromès personalment a no cedir ni un mil·límetre en les seves aspiracions per aniquilar-nos com a poble.


Ara, ja han fet tard. Qualsevol proposta que poguessin fer, proposta que uns anys enrere potser hauria estat celebrada com un avanç acceptable per a amplis sectors de la societat catalana, ara ja no tindria cap mena de credibilitat. El mateix Duran i Lleida que l’estiu passat estava en contra del Pacte Fiscal perquè ho considerava una reivindicació excessiva, ara no podria renunciar a l’exercici del dret a decidir. Si algú digués que creu en les promeses i en les bones intencions dels espanyols per a  trobar una solució pactada que satisfaci les aspiracions catalanes, llevat d’aquells que ho fan a la desesperada perquè s’adonen que Catalunya se’ls en va de les mans, i mai millor dit, només se li podria recomanar un psiquiatre. Ara ja han fet tard, i han dilapidat tota la credibilitat, tant el PP com el PSOE.  

dissabte, 14 de setembre del 2013

El ball de xifres i la deshonestedat dels farsants

Ja se sap que quan hi ha una mobilització ciutadana al carrer és difícil de fer-ne el recompte; lògicament ,cadascú intenta magnificar o minimitzar la xifra en funció dels seus interessos. I aquí no se n’escapen tampoc els funcionaris públics, cossos de seguretat i tècnics que teòricament haurien de ser objectius. Per tant, no ens hauria de preocupar en excés la disparitat de les xifres. Tant se val si a la Diada d’enguany es van manifestar en total un milió, un milió i mig o dos milions de persones; tothom va poder copsar que havia estat un gran èxit de mobilització, i que això posa en evidència una preocupació real en el conjunt de la ciutadania.

Sí que el fet de donar una xifra o una altra és simptomàtic del posicionament polític de qui fa el càlcul. Per exemple, no ens ha d’estranyar que el Ministre de l’Interior, acostumat com està al seu partit a portar dobles comptabilitats i a declarar només una part dels seus números, digués que en la Diada no va sortir al carrer ni la quantitat de persones inscrites nominalment a la Via Catalana; com si la gent no hagués vist les imatges, no sabés fer números, o la mobilització no hagués estat valorada arreu del món. La broma d’alguns mitjans insinuant que la cadena s’havia pogut realitzar perquè hi havia ninots de cartró pedra, referint-se a la presència de colles geganteres, només és símptoma de l’escàs nivell professional dels periodistes que signen aitals bajanades. Però molt més significatiu, políticament, és l’argument de la “majoria silenciosa” que va emprar la vicepresidenta del Govern espanyol i altres polítics del mateix tall. El de la “majoria silenciosa” és un terme que utilitzen tots els règims autoritaris, i utilitzava lògicament el franquisme, per defensar que ells no havien de fer cas de les reivindicacions socials, perquè sempre eren més els qui no es manifestaven que els qui sí que ho feien.


De manifestacions de centenars de milers de persones, arreu del món, n’hi ha ben poques. I si qualsevol manifestació és valorada com un símptoma d’un determinat malestar o d’una determinada reivindicació, el volum és un indicador clar del nivell de suport popular que té. Però és que la fal·làcia i la deshonestedat dels qui utilitzen aquest argument de la “majoria silenciosa” es posa immediatament en evidència quan algú els demana si, aquest 11 de setembre, els qui no es van manifestar en els actes del PP, en els de C’s o d’altres plataformes del nacionalisme espanyol, també es poden considerar com una “majoria silenciosa” que no està per l’unionisme. O a veure si la vicepresidenta del Govern espanyol també apel·larà a la “majoria silenciosa” quan el 12 d’octubre els espanyolistes arribin a concentrar alguns milers de persones. 

divendres, 13 de setembre del 2013

Els gossos del Partit Popular

En el tram de la Via Catalana on em trobava jo, la presència dels Mossos d’Esquadra era insignificant, per la munió de gent que ens hi concentràvem ja unes hores abans de l’inici de la cadena. Una sola patrulla enmig de milers de manifestants en un ambient festiu i el pas relativament freqüent de patrulles motoritzades eren més que suficients per a garantir l’ordre i que els ciutadans ens poguéssim manifestar en llibertat. Així, a Catalunya, els Mossos no van tenir cap mena de problema per a mantenir l’ordre i controlar el possible caos que es podia haver produït en tallar durant hores dues de les principals carreteres del país, al llarg de 400 quilòmetres.

Ben al contrari del que va passar al País Valencià, on la Guàrdia Civil assegurava que no podia garantir l’ordre si la gent es manifestava a la carretera en un tram de dos o tres quilòmetres. Un reconeixement de la seva incapacitat professional que bé mereixeria més d’una dimissió, a no ser que l’informe que van presentar a la Delegació del Govern espanyol fos un acte d’indignitat professional, en què van mentir per tal de facilitar l’objectiu polític del PP, sabent a més que era irregular i fora de la llei com els va acabar advertint i desautoritzant el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. El seu objectiu no era ni garantir l’ordre ni la llibertat dels ciutadans, sinó afavorir els interessos polítics del Partit Popular. I quan la Justícia va desautoritzar el poder polític que havia prohibit la concentració pacífica de la Via Catalana, també van acabar ells mateixos provocant aldarulls; hi ha imatges que reflexen prou bé l’actiud xulesca i provocadora dels qui teòricament havien de ser els garants de l’ordre. Però no ens ha d’estranyar, perquè no fa pas gaire dies que una altra jutgessa va haver d’amonestar la policia espanyola per haver actuat pel seu compte amb l’objectiu de protegir i afavorir l’Alícia Sánchez Camacho, la que té amics fiscals de confiança, en lloc de dedicar-se a la investigació del cas on presumiblement hi ha involucrada també la dirigent del PP.


Tant de zel com posaven els policies espanyols per a controlar els manifestants de la Via Catalana al nord de Castelló, en lloc de protegir-los per tal que poguessin exercir lliure i tranquil·lament el seu dret, no el posava la mateixa policia a l’hora de protegir la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid. Ja podem imaginar el Ministre Fernández, renyant els assaltants per no haver impedit que es gravessin imatges del seu atac violent, perquè d’aquesta manera a la policia espanyola, com té per costum de fer quan interessa políticament, li hauria estat molt més fàcil fer un informe presentant l’atac com una baralla entre bàndols o com a resultat d’alguna provocació. I amb el mateix sentit prevaricador, ja podem imaginar que els mateixos que sentenciaven la il·legalització de partits polítics perquè no condemnaven amb prou vehemència l’ús de la violència, no faran el mateix amb els qui realment la practiquen. I és que determinada violència, quan és a favor dels seus interessos, és perfectament consentida, quan no directament instigada, pels poders de l’Estat.

dijous, 12 de setembre del 2013

I ara, què?

La gran pregunta és: i ara, què? Ja sabem que l’endemà d’aquesta Diada no serà com l’anterior en què tot el panorama política català es va veure sacsejat i es va encetar un procés que ens ha de portar cap a decidir el nostre futur. La Diada de l’any passat va ser el gran detonant per a iniciar un nom rumb de la política catalana, la d’aquest any ha de servir per consolidar-lo, donar-li força i garantir que no té marxa enrere. Hi ha dues dinàmiques paral·leles, la institucional i dels partits per una banda i la de la societat civil de l’altra. La novetat de l’any passat era que es posaven en sintonia ambdues dinàmiques per avançar en la mateixa direcció; ara, es tracta de mantenir i reforçar el procés endegat.

Són dues dinàmiques diferents, complementàries, que no forçosament han d’anar al mateix ritme, però tanmateix imprescindibles totes dues. No és viable un lideratge polític que no tingui al darrere la voluntat del seu poble, però alhora aquesta voluntat popular expressada al carrer necessita un lideratge polític que li doni forma i concreció. I en alguns moments és possible que la sintonia no sigui completa, que hi hagi discrepàncies de ritme, de to o de procediments, però en cap cas hem d’estripar les cartes, perquè l’única carta que tenim és la unitat i la complicitat de la política amb la societat que representa. A Artur Mas se’l va acusar l’any passat d’haver-se deixat portar pel clam popular d’aquell 11 de setembre; tant de bo els polítics fossin capaços d’escoltar sempre el clam popular! Aquest any, Mas s’ha volgut assegurar que no se li pugui retreure anar a remolc de les mobilitzacions, i per això la setmana passada el President es va avançar als esdeveniments refermant la seva voluntat de tirar endavant el procés. Hi ha un camí marcat i l’acció d’ahir no va fer sinó refermar-lo. Ara ens cal la perseverança per no defallir; la societat ha de continuar la seva pressió alhora que els polítics tenen l’obligació de conduir el procés amb tot el rigor i la serenitat possible.


Ho deia abans d’ahir el Ministre Margallo: “L’única sortida possible per a Catalunya és la Declaració Unilateral d’Independència”. Compte, no és que el Ministre s’hagi tornat més radical independentista que ningú, sinó que adverteix que totes les altres portes estan tancades i confia que si es fa un mal pas ells tindran els mitjans per avortar-lo. Probablement s’hi haurà d’arribar; però no pas precipitadament i com un rampell d’ira, com voldria el Ministre i tants altres, sinó com el final d’un procés en què haurà quedat manifesta la voluntat d’un poble enfront d’un Estat incapaç d’escoltar, de defensar els seus interessos i de representar-lo. 

dimecres, 11 de setembre del 2013

Cadenes per a segar cadenes

És un costum relativament habitual, potser perquè és molt fàcil, que els nens juguin amb les paraules, i a vegades de forma força cruel envers els seus companys. El nom o el cognom, ja sigui d’un nen o d’un mestre, pot donar lloc a les burles més despietades que aviat són preses com a malnom assumit per tot el col·lectiu de la classe. No deixa de ser una forma d’assetjament escolar que pot fer molt de mal en un nen, tot i que la burla en sí no té cap fonament i no deixa de ser una evidència de la manca d’altres arguments sòlids per a rebutjar aquella persona.

Aquesta pràctica consistent en jugar amb les paraules, pròpia de persones immadures, i que pot ser cruel en el món escolar, esdevé ridícula quan es trasllada a l’àmbit de la política. Es pot estar a favor o en contra d’una determinada política o d’una determinada acció, però si l’argumentació per a mostrar el nostre desacord l’hem de basar en el joc de paraules, en les polisèmies i els sentit figurats, vol dir que les argumentacions són molt pobres i molt feble la capacitat intel·lectual dels qui ho practiquen. La primera proposta de l’Assemblea Nacional Catalana parlava certament de crear una “cadena humana” que travessés tot Catalunya, tot i que de seguida se la va batejar amb el nom de Via Catalana. Entenc que els qui són contraris a la independència de Catalunya, i sobretot a què els catalans puguin decidir el seu futur, no vulguin participar-hi; fins i tot puc entendre l’actitud dels escèptics dels qui creuen que no servirà per a res, normalment l’excusa dels qui no volen mullar-se. Però resulta del tot irrisori i pueril que quan es demana a segons quin polític espanyol què li sembla la Via Catalana respongui, com qui fa una frase magistral, que ell està "en contra de les cadenes".


El diccionari de l’IEC defineix de forma ben neutra el mot “cadena” com “una sèrie d’anelles enllaçades o articulades cada una amb les dues immediates formant una tira contínua que serveix per a subjectar, transmetre un moviment, etc”. I posa com a exemples d’un primer significat del mot “Una cadena de ferro, d’argent o d’or. Un camí tancat amb una cadena. La cadena del rellotge. Portava al coll una cadena amb una creu de plata”, i com a exemples d'un segon significat “Portava el gos lligat amb una cadena. Un presoner carregar de cadenes”. Naturalment, la idea de la cadena humana és la de visualitzar, donant-se les mans com en una sardana, la unió dels ciutadans d’aquest país (encara que circumscrit només al Principat) en la voluntat de ser lliures. Als espanyols, en canvi, els agrada remarcar la segona accepció del terme, justament aquella que els agrada tan poc quan els catalans entonem els Segadors.  

dimarts, 10 de setembre del 2013

La diplomàcia espanyola ens posa en valor

La diplomàcia espanyola està desplegant totes les seves armes per intentar contrarestar l’impacte mediàtic de la Diada de l’11 de setembre i especialment de la Via Catalana. No podíem pas esperar una altra cosa. Això fa que, hores d’ara, els polítics dels diferents Estats europeus i de la mateixa UE vagin molt en compte a l’hora de parlar de Catalunya, i més encara a l’hora de posicionar-se. Tampoc podíem esperar una altra cosa.

Sovint hi ha qui presenta aquesta manca de suports explícits a nivell internacional com un handicap insalvable per a les nostres aspiracions nacionals. S’oblida que això que genèricament anomenem comunitat internacional, igual com els anomenats grans interessos econòmics, en aquest sentit tenen dues característiques bàsiques: d’una banda, es mostren sempre reticents a qualsevol mena de canvi, de manera que és evident que no tenen cap mena d’interès pel dret dels catalans a decidir el seu futur, com durant la dictadura tampoc tenien cap interès pel respecte als seus drets democràtics; si fos per ells, mai haurien fet un pas per canviar règims totalitaris ni per defensar les llibertats democràtiques de cap país, perquè d’entrada rebutgen qualsevol alteració de l’ordre establert. Però d’altra banda, la segona característica d’aquesta anomenada comunitat internacional és que un cop iniciat el procés de canvi, un cop l’alteració de l’ordre establert ja és irreversible, aleshores tampoc tenen cap inconvenient per a acceptar el nou poder, el nou ordre establert, tant si es tracta d’un nou règim com d’un nou Estat.


No ens ha d’estranyar, doncs, que d’entrada els polítics europeus optin majoritàriament per fer cas de les recomanacions de l’Estat espanyol. Però, de cap de les maneres s’ha d’interpretar com un posicionament final, ja que tampoc tindran cap inconvenient per acceptar una nova realitat si la força de la ciutadania impulsa la creació de l’Estat català. És més, les mateixes gestions que tan diligentment està fent el Govern espanyol per tal d’advertir Europa dels perills del procés sobiranista català pot contribuir a donar-nos força i credibilitat, en la mesura que ens està posant en valor i ens posa en l’agenda política internacional.

dilluns, 9 de setembre del 2013

PP i PSC potser tenien raó

A les portes d’un nou 11 de setembre que promet fer història, sembla que haguem oblidat molt fàcilment la situació general del país, un any o dos enrere. I ara ens semblen inconcebibles determinades posicions dubitatives enfront del procés sobiranista, quan només uns mesos enrere el que haurien semblat inconcebibles són els posicionaments que ara presentem com a normals. Recordar, per exemple, que ara fa un any Duran i Lleida estava en contra del Pacte Fiscal per considerar-lo una pretensió excessiva.

I tampoc ens caldria recular gaire més per anar a parar a una època en què l’independentisme era una utopia que ningú es prenia massa seriosament. La Pilar Rahola, a Madrid, era vista com un personatge singular que fins i tot els queia simpàtic per l’extravagància del seu independentisme, que consideraven del tot innocu. Qualsevol amenaça a la seva sacrosanta unitat d’Espanya, en tot cas, només podia venir del País Basc on la presència d’ETA els venia com anell al dit per a invalidar-ne l’acció abartzale. Fins i tot a Esquerra, en el Congrés on es va consumar el defenestrament de Carod Rovira, es va acceptar una proposta seva de fer-hi constar la voluntat de celebrar el 2014 un Referèndum per l’autodeterminació; no pas perquè la direcció del partit hi tingués cap confiança, sinó com a concessió d’una darrera voluntat del líder caigut. De fet, l’estratègia del partit republicà era pactar amb l’Estat, de cara al 2015, una proposta similar al Concert econòmic basc.


En aquella època, en què les forces polítiques independentistes eren clarament minoritàries i fins i tot Esquerra ho defensava amb la boca petita, tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes sostenien una curiosa tesi que ara pot tenir molt més sentit. Quan algú reclamava el dret a l’autodeterminació, dirigents del PP i del PSC (és fàcil cercar-ne a l’hemeroteca) argumentaven que això de l’autodeterminació era una ximpleria perquè el poble ja s’autodetermina cada vegada que acut a les urnes. Aquest argument valia quan del resultat de les urnes se’n derivava una posició minoritària de l’independentisme; la continuarien defensant ara? O l’autodeterminació a través de les urnes només era vàlid quan se suposava que guanyaven les forces partidàries de romandre a l’Estat espanyol? Com a darrer recurs, com diu Artur Mas, potser sí que podríem donar la raó al PP i al PSC i acceptar que ens autodeterminem en unes eleccions plebiscitàries.

diumenge, 8 de setembre del 2013

A propòsit de pla B d’Artur Mas

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre l’enrenou que han mogut les declaracions d’Artur Mas respecte a les previsions de futur pel que fa al procés sobiranista. Costa d’entendre perquè bàsicament tampoc ha dit res de nou, més enllà d’explicitar-ho amb tanta claredat, cosa que algú pot considerar que dóna excessives pistes a l’adversari. L’intent de pactar amb l’Estat la celebració de la consulta aquest 2012, malgrat les escasses possibilitats d’èxit, i la via de les eleccions plebiscitàries com a recurs per a esquivar la resta d’opcions que l’Estat boicotejaria, ja estava previst en el pacte amb ERC i era una de les conclusions del primer informe del Consell Assessor per ala Transiciónacional.
Hi ha tres aspectes que sí que poden haver sobtat. D’una banda, el moment escollit per a fer les declaracions, a pocs dies dela Diada; de l’altra, el fet de descobrir amb excessiva antel·lació les cartes a jugar, quan es confirmi el previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol; i finalment, i potser l’únic punt que pot considerar-se com un pas enrere, hi ha el descartar la possibilitat de convocar una consulta, il·legal des de la perspectiva espanyola, emparant-se en una suposada legalitat o legitimitat internacional.
Les reaccions que ha provocat, tant en les altres formacions polítiques com als mitjans de comunicació, responen molt més a l’interès partidista de mirar de treure’n profit i de reblar la crítica sistemàtica que a cap anàlisi mínimament seriosa. El plantejament d’Artur Mas tira per terra les crítiques i les acusacions que se li fan tant el PPC com el PSC de voler fer una consulta il·legal que, quan els únics que no volen que es faci una consulta legal, perquè la llei sí que ho permet, són els partits espanyols. De fet, dirigents d’aquests partits espanyols han expressat crítiques del tot contradictòries: d’una banda han volgut remarcar el fet que suposa fer marxa enrere a uns suposats plantejaments inicials, quan Mas mai ha dit que faria una consulta al marge de la legalitat, la que fos, però de l’altra l’acusen de volen anar més enllà perquè ara el President ja no parla d’una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, sinó que ell mateix ja avisa que en les eleccions plebiscitàries ell ja postularà directament l’opció dela Independència.
ERC pot considerar, ben legítimament, que el posicionament de Mas dóna la impressió de donar per perduda la possibilitat de celebrar la consulta el 2014, tot i que ell ha dit que negociaria fins al darrer moment perquè sigui possible. El pacte que van signar la tardor passada les dues formacions nacionalistes ja preveia la possibilitat que no es pogués realitzar la consulta i que calgués cercar altres vies.
És evident que l’anunci fet pel President a pocs dies dela Diadano deu agradar en absolut a l’ANC perquè pressuposa que el Govern dela Generalitatja té marcat un camí a seguir, que insisteixo que no és tan diferent del que s’ha vingut predicant aquest darrer any, i que no donarà la imatge de l’any passat quan va semblar que la manifestació de l’11 de setembre havia capgirat el mapa polític de Catalunya. Amb aquest missatge, Artur Mas vol demostrar que té un full de ruta perfectament traçat i que no el condicionarà el ressò que pugui tenir arala ViaCatalana.La recolza en la mesura que aquesta mena d’accions a ell també li donen força, però sense deixar-se arrossegar per la mobilització del carrer.
Però, probablement, les paraules del President eren el resultat d’unes negociacions o contactes més o menys soterrats, i anaven adreçades especialment als seus interlocutors espanyols. Mariano Rajoy ni vol, i probablement tampoc pot, fer cap mena de concessió a Catalunya i molt menys accedir a què es faci una consulta tal com se li demana, i és de suposar que a més d’exposar-li la seva negativa li devia fer evident que té els mecanismes suficients per a aturar qualsevol intent de fer una consulta al marge de la seva autorització, així com qualsevol temptativa de Declaració Unilateral, sense comptar amb suports internacionals ni venir avalat per unes eleccions plebiscitàries. Mas ha respost al repte de Rajoy amb un nou repte, probablement amb la voluntat de cercar la darrera possibilitar de fer-lo sortir de la seva posició intransigent i immobilista.

Només un il·lús podia pensar que el procés seria un camí de roses i que tot sortiria rodat només perquè hi ha una gran mobilització al carrer. Com ja he dit en alguna altra ocasió, quan l’Estat ha pres una actitud tan arrogant i hostil envers Catalunya, en lloc d’intentar cercar ponts de diàleg per a desinflar les reivindicacions, era perquè estava segur de la seva força. El 2016 pot semblar una eternitat per als qui eren tan ingenus com per creure que tot era qüestió de sortir al balcó i fer una proclamació d’independència. I en tot cas aquest és el gran perill que correm, que no siguem capaços d’aguantar el que és una carrera de fons, encara que alguns creguin trobar-se permanentment en l’esprint final.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Mitjans periodístics o de partit

Resulta ben interessant veure els titulars de la premsa que s’han fet ressò de les declaracions del president Artur Mas sobre el camí a seguir en el procés sobiranista. Interessant, perquè posa en evidència la tendenciositat i els interessos partidistes dels diferents mitjans, però alhora preocupant perquè no s’han limitat només a fer interpretacions esbiaixades, sinó que directament han passat a la desinformació i a la tergiversació dels termes.

Qualsevol que hagi sentit l’entrevista que es va fer a Artur Mas, i després llegeixi segons quins mitjans de comunicació, no es creurà que es tracti de la mateixa entrevista. Es podria considerar com a comprensible, si obviem aquell principi periodístic que cal diferenciar el que són pures informacions, objectives, del que són els articles d’opinió, que un cop feta la descripció dels fets, en aquest cas la citació de les paraules del President de la Generalitat, hom en fes la seva interpretació i valoració. Però és que molts mitjans el que han obviat és pròpiament la informació i han passat directament a la interpretació a base de desinformar i de capgirar el contingut de les paraules d’Artur Mas. Quan Mas afirmava que negociarà fins al darrer moment perquè sigui possible la celebració de la consulta el 2014, encara que no hi tingui excessiva confiança coneixent el tarannà dels seus interlocutors, alguns mitjans no han dubtat a titular i afirmar que “Mas renuncia a la celebració de la consulta el 2014”.


El que no han pogut amagar aquests mitjans de comunicació, molts espanyols però també alguns de catalans, és la seva voluntat d’afavorir determinades opcions i per tant de crear una sensació de desànim entre els ciutadans de Catalunya. Tant és així que no han dubtat de fer alhora crítiques ben contradictòries: enfront del “Mas posa el fre”, “Ma congela la consulta” o “Mas fa marxa enrere”, han remarcat el desafiament que suposa anunciar unes eleccions plebiscitàries en les quals Mas ja encapçalaria una opció independentista.