En qualsevol
debat, la mentida i l’exageració són símptomes clars de la manca de confiança
en les pròpies conviccions i argumentacions. Quan per defensar una posició,
algú ha de recórrer a faltar a la veritat o a tergiversar-la és perquè sap que
si es limita a raonar en base a la realitat els seus arguments tindran poca
consistència. I això, en el debat permanent en les relacions Catalunya Espanya
seria vàlid en tots dos bàndols.
No s’hi val
a dir que és igual que Catalunya, amb la independència, quedi fora de la Unió europea, perquè és
evident que Catalunya ha tingut sempre, i continua tenint, una voluntat
europeista. Però tampoc són acceptables les visions tergiversades i
catastrofistes dels qui pretenen atemorir-nos per tal que desistim de les
nostres aspiracions sobiranistes. Per més que la diplomàcia espanyola
aconsegueixi, com és evident que pot aconseguir, que dirigents europeus es
posicionin al seu favor, tant per quedar bé amb el qui, avui per avui,
representa el poder a Espanya, com per evitar que l’exemple català es propagui
a altres estats, tothom sap que no hi ha hagut cap precedent de secessió al
si d’un estat de la UE i que per tant, tot dependrà
de decisions estrictament polítiques. En tot cas, la frase “Catalunya quedarà
fora d’Europa” només pot ser dita per gent perversament deshonesta perquè, en
el pitjor dels casos podria implicar quedar momentàniament fora de la Unió europea, com Suïssa o
Noruega, posem pel cas. També és propi de persones mesquines dir que Catalunya
per reincorporar-se a la UE
hauria seguir un procés similar al de països com Croàcia o Montenegro, com han
dit alguns polítics espanyols, perquè és evident que Catalunya ja compleix tots
els requisits per a ser dins de la
UE.
La
utilització de l’euro està fora de qualsevol discussió perquè és possible
fer-ho amb un acord amb les autoritats comunitàries, però també és possible
fer-ho sense necessitat de cap acord. Catalunya, pel seu potencial econòmic,
seria contribuent net a la UE ,
de manera que quedar-ne exclosa no li representaria cap perjudici pel que fa
als fons comunitaris; en canvi si que hi guanyaria Espanya que, sense
Catalunya, seria un país més receptor de fons comunitaris. Pel que fa a les
fronteres també és evident que a ningú li interessaria retornar a la situació
anterior, i molt menys a Espanya que no voldria tancar-se la principal porta de
comunicació amb la resta de la UE. Algú
És cert que
Catalunya no podria participar en els òrgans de decisió comunitaris. Però cal
no oblidar que per una simple correlació de forces i de pes demogràfic és ben
escassa la capacitat d’influència de la majoria dels països europeus. Per
exemple, l’any passat Espanya va perdre el seu lloc en el Consell del Banc
Central Europeu en benefici de Luxemburg. I ben poca cosa ha pogut fer Espanya,
per citar un altre tipus d’exemple, per defensar les seves quotes lleteres,
cosa que ha obligat al tancament de moltes explotacions, o per protegir la
fruita seva enfront de les importacions de Turquia o les taronges enfront de
les importacions del Marroc. No podríem prendre part en les decisions
comunitàries, però ens trobaríem en una situació no pas massa diferent de la
majoria dels països de la Unió
que hi tenen una incidència mínima. Però, per contra, tampoc ens veuríem
obligar a seguir determinades directius que en una situació de crisi com l’actual
molts països europeus, com Espanya mateix, han lamentat sovint haver de seguir.
Sortir de la Unió europea no seria cap
bicoca ni cap situació desitjada, però tampoc seria cap drama. Les mentides i
les visions apocalíptiques dels nacionalistes espanyols, que probablement no
ignoren que sense Catalunya la seva solvència es veuria notablement minvada, no
denoten sinó la seva manca de discurs i d’arguments real. Ho confirmava algú
tan poc sospitós com el Ministre de Justícia espanyol, Ruiz Gallardón, quan
deia que no sabia si una Catalunya independent era viable, però que tenia clar
que no era viable una España sense Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada