El Cap de Govern d’Andorra, Albert Pintat, va parlar davant l’Assemblea de les Nacions Unides de la mateixa manera que abans ho havien fet altres Caps de Govern, des del Bush al Zapatero passant per l’Evo Morales. Hi va poder fer les seves propostes per a fer front a la crisi mundial i fins i tot es va permetre explicar l’aportació del seu país a la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. I ho va fer en català, naturalment. A l’escena internacional, ja sigui política, econòmica o esportiva, Andorra existeix. Catalunya, no.
No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el seu President hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc.
Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat... Aleshores, és molt senzill. Si per a ser presents al món hem de tenir estat... som-hi! Constituïm-nos en Estat.
No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.
No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el seu President hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc.
Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat... Aleshores, és molt senzill. Si per a ser presents al món hem de tenir estat... som-hi! Constituïm-nos en Estat.
No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.