En el Congrés d’ERC d’ara fa dos anys vaig presentar-hi tot un seguit d’esmenes, algunes de profunditat, conseqüent amb la meva posició molt crítica amb la línia que ha seguit la direcció del partit en els darrers temps. Però a més d’un va sobtar la primera de totes que feia referència a un paràgraf del preàmbul de la ponència, on es feia una menció històrica del partit d’Heribert Barrera. Alegrement, i sense cap rigor històric, s’hi elogiava la política independentista dels republicans, des de l’època de la transició. S’obviava que ERC no va fer el tomb netament independentista fins al Congrés de Lleida i precisament de la mà de dirigents actuals provinents de Nacionalistes d’Esquerra com el mateix Josep Lluís Carod Rovira o Josep Huguet, el principal ideòleg d’aleshores.
L’esmena no tenia cap interès especial pel que fa al contingut de la ponència, però sí que volia donar un toc d’atenció a aquesta incapacitat de molts polítics per fer anàlisis serioses, i que es limiten a anar justificant a pilota passada totes les seves accions. Els calia, aleshores, presentar una trajectòria impecable d’Esquerra, i es van fer venir bé la història.
Però la història es repeteix. I ara mateix veiem com la majoria de formacions polítiques fan tots els esforços per a demostrar la perniciositat dels altres i l’encert immaculat de les pròpies accions. Als socialistes catalans els interessa presentar-se com els únics que defensen un catalanisme moderat que s’amotlla al sí de l’Estat amb la voluntat positiva de fer que ens acceptin tal com són, i per això simulen esgarrifar-se davant d’hipotètiques vel·leïtats secessionistes dels convergents. Just el contrari del que diuen els d’Esquerra, als quals convé remarcar que només ells, com a grup parlamentari, defensen la sobirania nacional. No es tracta que uns o altres equivoquin l’anàlisi de la realitat sinó que tots dos se l’amaneixen al seu gust. Perquè després encara pot sortir l’extravagància dels populars o dels ciutadans acusant de secessionista el mateix Montilla; d’aquesta manera es podrien presentar com els únics partits catalans que accepten el concepte d’espanyolitat sense complexes. Malauradament, els populars sembla que van força errats.
Si aquests errors d’anàlisi no fossin més que formulacions propagandístiques, de caràcter electoral, no tindrien més importància. Seria el mateix engany publicitari de qualsevol producte comercial que pretén presentar-se com el millor i únic del mercat, quan tothom sap que si fa o no fa tots són molt iguals. El problema és que l’anàlisi interessada, gens ajustada a la realitat, esdevé la base de l’acció política posterior, de manera que l’actuació conseqüent esdevé erràtica.
Compte, doncs, amb determinades anàlisis triomfalistes que ens fan veure un cansament generalitzat de la ciutadania envers la classe política dominant, i una societat civil amb una empenta desbordant en favor de la independència, que permeten augurar canvis miraculosos en el panorama polític català. Hi ha un cansament de determinades formes d’entendre la política, com hi ha un moviment interessant de la societat civil, però això no ens hauria de portar a concloure amb tanta lleugeresa com fan alguns que assolirem la independència al marge o en contra dels grans partits tradicionals. Perquè també podria donar-se el cas que malgrat el cansament i el fastigueig que produeixen determinades polítiques, encara acabessin essent considerades com el mal menor enfront de qui no els pot oferir una proposta prou rigorosa com per a ser creïble. Fàcilment podem caure en el mateix error d’analitzar la realitat política de manera que tot ens quadri per a justificar la nostra acció.
Tothom espera que les enquestes siguin desmentides a les urnes i confia plenament en el seu èxit, més que res perquè ha bastit una argumentació a mida. Fins al punt que llegint els plantejaments d’algunes formacions polítiques, i sobretot de les noves forces independentistes, hom diria que la victòria està cantada, perquè les evidències de l’atzucac en què ens han ficat i de la fantàstica sortida que ens espera no permeten cap altra alternativa. Utilitzen una lògica tan aplastant que qualsevol independentista no té altra opció que votar-los. Però no deixa de ser una lògica feta a mida per a justificar-se. No és pas tan diferent del cas de Josep Lluís Carod Rovira que, sabent-se ja fora de la política institucional del país, és capaç d’afirmar que “Ara la política fa pudor de resclosit”. Per això ell no hi té lloc.
L’esmena no tenia cap interès especial pel que fa al contingut de la ponència, però sí que volia donar un toc d’atenció a aquesta incapacitat de molts polítics per fer anàlisis serioses, i que es limiten a anar justificant a pilota passada totes les seves accions. Els calia, aleshores, presentar una trajectòria impecable d’Esquerra, i es van fer venir bé la història.
Però la història es repeteix. I ara mateix veiem com la majoria de formacions polítiques fan tots els esforços per a demostrar la perniciositat dels altres i l’encert immaculat de les pròpies accions. Als socialistes catalans els interessa presentar-se com els únics que defensen un catalanisme moderat que s’amotlla al sí de l’Estat amb la voluntat positiva de fer que ens acceptin tal com són, i per això simulen esgarrifar-se davant d’hipotètiques vel·leïtats secessionistes dels convergents. Just el contrari del que diuen els d’Esquerra, als quals convé remarcar que només ells, com a grup parlamentari, defensen la sobirania nacional. No es tracta que uns o altres equivoquin l’anàlisi de la realitat sinó que tots dos se l’amaneixen al seu gust. Perquè després encara pot sortir l’extravagància dels populars o dels ciutadans acusant de secessionista el mateix Montilla; d’aquesta manera es podrien presentar com els únics partits catalans que accepten el concepte d’espanyolitat sense complexes. Malauradament, els populars sembla que van força errats.
Si aquests errors d’anàlisi no fossin més que formulacions propagandístiques, de caràcter electoral, no tindrien més importància. Seria el mateix engany publicitari de qualsevol producte comercial que pretén presentar-se com el millor i únic del mercat, quan tothom sap que si fa o no fa tots són molt iguals. El problema és que l’anàlisi interessada, gens ajustada a la realitat, esdevé la base de l’acció política posterior, de manera que l’actuació conseqüent esdevé erràtica.
Compte, doncs, amb determinades anàlisis triomfalistes que ens fan veure un cansament generalitzat de la ciutadania envers la classe política dominant, i una societat civil amb una empenta desbordant en favor de la independència, que permeten augurar canvis miraculosos en el panorama polític català. Hi ha un cansament de determinades formes d’entendre la política, com hi ha un moviment interessant de la societat civil, però això no ens hauria de portar a concloure amb tanta lleugeresa com fan alguns que assolirem la independència al marge o en contra dels grans partits tradicionals. Perquè també podria donar-se el cas que malgrat el cansament i el fastigueig que produeixen determinades polítiques, encara acabessin essent considerades com el mal menor enfront de qui no els pot oferir una proposta prou rigorosa com per a ser creïble. Fàcilment podem caure en el mateix error d’analitzar la realitat política de manera que tot ens quadri per a justificar la nostra acció.
Tothom espera que les enquestes siguin desmentides a les urnes i confia plenament en el seu èxit, més que res perquè ha bastit una argumentació a mida. Fins al punt que llegint els plantejaments d’algunes formacions polítiques, i sobretot de les noves forces independentistes, hom diria que la victòria està cantada, perquè les evidències de l’atzucac en què ens han ficat i de la fantàstica sortida que ens espera no permeten cap altra alternativa. Utilitzen una lògica tan aplastant que qualsevol independentista no té altra opció que votar-los. Però no deixa de ser una lògica feta a mida per a justificar-se. No és pas tan diferent del cas de Josep Lluís Carod Rovira que, sabent-se ja fora de la política institucional del país, és capaç d’afirmar que “Ara la política fa pudor de resclosit”. Per això ell no hi té lloc.