Pàgines

diumenge, 6 de juliol de 2008

Motors o decadents?

Raimon Obiols parlava aquest dia de “la tendència adolescent o instrumental a fer un plantejament que consisteix en dir que Espanya està en plena modernitat i Catalunya en decadència”. És cert que ens costa comparar-nos amb Espanya i fer-ho des d’una total objectivitat, tant per les fòbies i les fílies que ens desperta un i altre país, com per l’opció política des d’on fem l’anàlisi. Però la idea és si més no curiosa perquè no massa temps enrere des de les files socialistes es deia exactament al revés.

A les darreries del franquisme, es contraposava fàcilment el catalanisme de les diferents ideologies amb un plantejament modern i obert a Europa, enfront d’una Espanya retrògrada no només pel règim franquista sinó per la seva concepció mateixa en el context europeu. Després, en part perquè hi devia haver dades objectives i en part per l’interès del pujolisme de projectar una Catalunya de progrés (que no progressista) es parlava de Catalunya no només com la locomotora d’Espanya sinó també com un dels motors d’Europa, amb l’associació de les quatre regions (Baden-Württemberg, Catalunya, Llombardia i Roine-Alps). Una etapa que potser es podria fer durar fins al 1992, en què el Jocs Olímpics van ser la guinda a aquesta imatge d’una Catalunya floreixent.

Però tant anys d’espoli continuat (els qui encara no ho heu fet, llegiu el llibre “Catalunya sota Espanya” d’Alfons López Tena), de solidaritat mal entesa, de discriminació permanent contra Catalunya, i de les raons polítiques que hi vulgueu afegir, han fet que Catalunya i Barcelona hagin perdut part del seu glamour. Darrerament han sortit dades objectives que ho corroboren i reportatges periodístics a nivell internacional on no en sortim massa ben parats. La imatge d’una Barcelona d’avantguarda i de disseny se’ns ha quedat als dits, com un bluff, en un no-res. Hem passat, és cert, de creure’ns potser que érem el país de la modernitat a un cert acomplexament. Que les inversions per càpita que reben algunes comunitats autònomes doblin les nostres, o que la ciutat de Madrid s’endugui més de la meitat de tot el pressupost estatal de Cultura, per exemple, hi tenen alguna cosa a veure, naturalment.

Segurament Raimon Obiols, sense dir-ho explícitament, es queixava de què quan governaven els convergents i parlaven de l’orgull de ser un dels quatre motors d’Europa, els socialistes intentaven fer veure (i ho deien sense embuts) que els catalanisme de Pujol era folklòric i carrincló. I ara que manen ells, els costa més d’admetre el que ells mateixos pregonaven. Hi deu haver raons objectives, dades concretes per fer una o altra afirmació, però també canvia molt la perspectiva amb què hom s’ho mira segons si s’és al govern o a l’oposició.